Renovació de la Narrativa i el Teatre al Segle XX: Tècniques i Autors Clau

La Narrativa del Segle XX: Renovació i Avantguarda

La narrativa del segle XX es caracteritza per la renovació de la novel·la, recollint les idees dels nous corrents de pensament i incorporant els descobriments de la psicoanàlisi de Sigmund Freud. Aquesta època experimenta tota mena de novetats afavorides per les avantguardes artístiques.

Innovació Tècnica i Diversitat d'Estils

La renovació tècnica de la novel·la és molt variada; es pot dir que hi ha tantes maneres d'innovar com escriptors.

Autors Clau i Aportacions

• Marcel Proust: Centra la seva obra en la memòria, el pas del temps i l'evocació de determinats moments del passat.
• Thomas Mann: Desenvolupa una mena de novel·la assaig, reflexiva i simbòlica.
• Franz Kafka: Exterioritza les seves tensions internes, exposant la pèrdua d'identitat i la incomunicació humanes.
• James Joyce: Revoluciona la manera de novel·lar barrejant diferents tècniques i registres lingüístics per expressar el flux dels pensaments.
• Virginia Woolf i William Faulkner: Segueixen el camí de Joyce pel que fa a l'ús del monòleg interior i de diferents punts de vista narratius.

Temes i Tècniques Narratives

• Els nous temes giren al voltant del món interior.
• L'heroi o protagonista és substituït per un antiheroi.
• El temps important és el temps psicològic, el moment viscut pel protagonista.
• El punt de vista narratiu més emprat és el d'un sol personatge que selecciona els esdeveniments i els explica en primera persona tal com ell els veu i els sent.
• El monòleg interior o flux de la consciència, experimentat per James Joyce, comporta una autèntica revolució.
• L'estructura de la narració és fragmentada.
• La forma de la novel·la s'acosta a la d'altres gèneres.

El Teatre del Segle XX: De la Realitat a l'Espectacle Total

El teatre del segle XX abandona el paper de reflex de la realitat habitual, propi del drama realista que moralitzava sobre el món burgès.

El Teatre Naturalista i la Quarta Paret

El teatre naturalista intenta reproduir la realitat fidelment i, alhora, analitzar el comportament humà i les seves causes. Per aconseguir-ho, s'aplica la idea de la quarta paret que ocupen els espectadors, des de la qual han de poder espiar els personatges en la seva intimitat, sense restringir cap de les seves passions ni condicionants socials.

Amb el naturalisme, apareixen els primers grups teatrals independents i també els primers directors escènics que revolucionen el gènere.

Evolució Ideològica i Estètica

Al teatre d'idees, reformista o regeneracionista de finals del segle XIX, el succeeix un teatre revolucionari i compromès, profundament crític amb la societat.

Des de les idees de l'art total del Romanticisme (aplicades pels modernistes al teatre), es consolida la idea que el teatre és un espectacle total que no es pot limitar només a la difusió d'un text.

El Teatre Simbolista

Aquestes manifestacions conviuen amb mostres de teatre tradicional i clàssic. El pas del teatre naturalista al simbolista és lent i fruit d'un procés natural, a causa de la dificultat de representar de manera versemblant l'interior dels personatges dalt de l'escenari.

El Teatre d'Avantguarda i la Transgressió

Un dels seus predecessors va ser el francès Alfred Jarry. El teatre de Jarry va influir moltíssim en:

• El teatre dadaista i surrealista.
• El Teatre de la Crueltat d'Antonin Artaud.
• Tots els corrents teatrals fonamentats en la transgressió i la provocació.

Després de la Primera Guerra Mundial, cal destacar el teatre expressionista, que es desenvolupa a Alemanya i que també caracteritza el cinema d'aquella època.

El Teatre Compromès i Bertolt Brecht

Lligat amb el moviment obrer, neix un teatre compromès en defensa de la igualtat de classes. La figura central del teatre compromès és Bertolt Brecht.

El teatre èpic de Brecht es fonamenta en el mètode del distanciament (o Verfremdungseffekt) per evitar que l'espectador s'identifiqui emocionalment amb el que es narra dalt de l'escenari.