Renovació i Evolució del Teatre Català: Postguerra fins a l'Actualitat

Renovació Teatral de Postguerra als 70

Després de la Guerra Civil, el règim franquista va prohibir les manifestacions culturals públiques en català, causant una gran misèria intel·lectual i greus repercussions al teatre, ja que només es permetien representacions en castellà. La forta censura i la prohibició de traduccions van desconnectar el teatre català dels corrents europeus. Després de la Segona Guerra Mundial, va haver una certa permissivitat, representant-se obres d'autors del s. XIX com Àngel Guimerà i Frederic Soler, i d'altres d'abans de la guerra que passaven la censura.

El 1955 es funda l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, programant autors clàssics (Shakespeare, Txèkhov), editant traduccions d'autors europeus contemporanis (Ionesco, Brecht) i posant en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo. Això va impulsar una profunda renovació de temes i llenguatges escènics, apropant-se als corrents europeus. Es distingeixen tres tendències:

• Comèdies de crítica mordaç a la burgesia (Joan Oliver).
• Teatre avantguardista: formes surrealistes, trencament de ritmes narratius i espais escènics, experimentació amb música, poesia, dansa (Joan Brossa).
• Teatre de l'absurd: conflictes existencials (llibertat, sentit de la vida, relacions) (obres de Pedrolo).

Al País Valencià es permetien representacions religioses (miracles de Sant Vicent) i sainets, amb èxit popular. Però als anys 50, el públic va perdre interès pel teatre autòcton, i juntament amb l'èxit del cinema, va provocar la desaparició o conversió de teatres en cinemes. Autors com Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors van intentar renovar el teatre valencià. Als 60 i 70, grups de creació col·lectiva van introduir noves tècniques teatrals (al País Valencià: Carnestoltes, El Rogle, Teatre 49, Pluja, La Cassola; a Catalunya: Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, La Fura dels Baus). Malgrat la falta de llibertat i la censura, el teatre català es va recuperar progressivament des dels anys 50, creant obres de qualitat als 60 i 70 que s'acostaven a les tendències europees.

L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l'Aranyó, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990). El seu teatre es divideix en tres etapes, amb una etapa central intensa i sòlida a la segona meitat dels 50. Pedrolo planteja una reflexió sobre l'existència humana, amb preguntes sobre la solidaritat, el conformisme, la revolta, el coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges viuen en un món tancat, alguns lluitant per enderrocar els murs de la presó, mentre altres s'hi acostumen per por (Cruma, 1950; Pell vella al fons del pou, 1957; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i No, 1959; Tècnica de cambra, 1964; Situació bis, 1965). Pedrolo hereta la temàtica existencial i les formes de l'absurd, amb un teatre pessimista sobre problemes col·lectius i una transposició de la realitat. Els personatges, centrats en el seu món interior, viuen sovint presoners del present, amb records imprecisos del passat.

En conclusió, l'obra de Pedrolo mostra un compromís amb la cultura catalana, la influència del teatre europeu de postguerra (especialment l'absurd) i de l'existencialisme. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

El teatre català ha experimentat canvis amb la modernitat. Des dels anys setanta, hi ha una renovació amb aquestes característiques:

• Nous espais escènics: carrer, espais no convencionals.
• Creació col·lectiva en lloc de teatre d'autor.
• Importància del director escènic.
• Nous mitjans expressius: mim, barreja de gèneres, provocació al públic.
• Rebuig de la visió occidental i interès per les formes asiàtiques.

Malgrat les insinuacions de desaparició del teatre d'autor, Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Jordi Teixidor, entre d'altres, continuen escrivint teatre de qualitat, innovador i de denúncia social. La democràcia va propiciar la creació d'institucions com el Teatre Lliure de Barcelona, millorant la infraestructura teatral. La televisió, amb sèries en català i guionistes-dramaturgs, també hi ha contribuït. El panorama actual destaca per la riquesa i el dinamisme, amb autors consolidats (Manuel Molins) i nous (Carles Alberola), i grups teatrals dels seixanta i setanta consolidats i de nous (Els Joglars, Albena Teatre). No obstant això, el teatre valencià necessita més suport institucional, sent el Teatre Micalet de València l'únic amb programació permanent en valencià.