La Renovació del Teatre Català: Postguerra i Actualitat

La Renovació del Teatre Català

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins al 1946, concretament amb les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de postguerra. Durant la segona meitat dels anys 50 i la primera dels 60, la renovació va significar l'arribada de nous autors. A més a més, es van fundar plataformes teatrals com l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona) i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que van ajudar al naixement i creixement del teatre independent. A finals dels 60, van sorgir uns quants grups que van protagonitzar la renovació de l'escena teatral, com per exemple Els Joglars o Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va aparèixer el Teatre Lliure, independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb l'aparició dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaren la necessitat d'un teatre actual.

Manuel de Pedrolo

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb algunes coincidències amb el teatre de l'absurd. A Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home, i a Situació Bis, reflexiona sobre la llibertat des d'un punt de vista polític. Nascut de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo elimina del diàleg qualsevol element que permetés situar l'acció. El seu teatre ha estat molt comparat amb el de l'absurd, però Pedrolo el relaciona més aviat amb el teatre de l'abstracte, ja que, segons ell, "és massa coherent per a ser absurd". Els temes de la mort i de la comunicació dels homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat fan possible la seva obra dramàtica. Ell mateix examina el seu teatre o el presenta des d'angles diferents, però el problema sempre és el de la llibertat.

Josep Maria Benet i Jornet

A partir de la segona meitat dels anys 70, Josep Maria Benet i Jornet va començar una carrera com a guionista de sèries de televisió. Des d'aleshores fins ara s'ha mantingut fidel a aquesta nova línia d'escriptura i l'ha continuat practicant; de fet, la podríem anomenar la seva obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com:

• Poble Nou
• Pedralbes Centre
• Rosa
• Nissaga de poder
• Laberint d'ombres
• Ventdelplà

Aquesta dedicació es relaciona amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van alimentar la seva imaginació durant la seva joventut i que han influït en el seu teatre. Les radionovel·les i els còmics l'han inspirat en la creació dels seus mons de ficció.

L'Escriptura Teatral Actual

A partir del 1975, la funció de l'escriptor teatral es va diluir en la construcció espectacular col·lectiva. Als teatres es va començar a desatendre la paraula "dramàtica", i aleshores els protagonistes eren els directors, l'expressió corporal, la imatge i les tècniques de treball en grup. Van destacar grups com Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Ja al final dels anys 80, aquestes tendències van començar a canviar. El Teatre Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i van aparèixer dramaturgs nous com:

• Lluïsa Cunillé
• Sergi Belbel
• Jordi Galceran

entre altres. Es van imposar nous models com Beckett i Pinter. En el teatre de Catalunya, aquesta etapa va estar representada per l'evolució de Benet i Jornet.

Aquesta recuperació del dramaturg es deu a l'aparició d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés de creació de l'espectacle. Són exemples d'aquest nou perfil autors com Carles Alberola, Lluïsa Cunillé i Sergi Belbel.