La Renovació del Teatre i l'Assaig Català: Postguerra i Contemporaneïtat

Renovació teatral catalana: de la Postguerra als anys 70

La prohibició de tota llengua no castellana durant la postguerra va provocar que el teatre català i valencià no pogués continuar per manca de fons i públic. No obstant això, els anys 60 van marcar el desvetllament del teatre català amb la creació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).

Manuel de Pedrolo i Joan Brossa van introduir el teatre de l'absurd i l'avantguarda, influïts per:

• L'existencialisme.
• El neorealisme.
• Les tècniques de distanciament èpic de Bertolt Brecht, on l'actor no ha de transmetre emocions i el públic no s'hi ha d'identificar.

Entre els anys 60 i 70 va néixer el teatre independent, apartat dels circuits comercials, basat en la crítica social i política i la renovació de les tècniques escèniques. Es buscava un nou públic que entengués les obres i es revaloritzaven les figures del director, l'escenògraf i l'intèrpret. En aquesta línia van aparèixer companyies destacades com:

• Els Joglars.
• Els Comediants.
• Pluja Teatre.
• Tricicle.

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo: existencialisme i absurd

L'etapa més important del teatre de Manuel de Pedrolo se situa als anys 50, on duu a terme una reflexió rigorosa sobre l'existència humana. Es pregunta per aspectes com la solidaritat humana, el conformisme, la revolta i la mort, com es veu en obres com Els hereus de la cadira.

Els seus personatges habiten un món tancat, separats de l'exterior i empresonats. Uns lluiten, mentre que altres s'acostumen a la por de l'exterior. A l'escena s'observen situacions tancades i angoixants, on els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Posteriorment, Pedrolo es va preocupar per la condició humana en un sentit transcendent i es va comprometre amb un país i un moment concrets, heretant la temàtica existencial i servint-se de les formes de l'absurd. El seu teatre és pessimista: els personatges viuen abocats al seu món interior, tractant d'explicar-lo, però sense oblidar-se del món dels altres, i intentant, a més, descobrir el seu origen. En relació a les seves obres anteriors, als anys 60 va escriure un teatre més explícit.

Escriptura teatral actual: tendències i renovació

A principis dels anys 70 van aparèixer grups de teatre independent, creant muntatges col·lectius i distanciant-se de les estructures formals de la tradició occidental. El concepte de text dramàtic havia canviat: ara el conjunt del grup és el que s'involucra en la creació de l'espectacle i en la seva producció. S'alliberen d'antigues convencions i es qüestionen procediments, diàlegs, espai, temps i el conflicte. Així mateix, s'esdevé la simbiosi entre autor, director i actor.

El teatre valencià contemporani

En l'àmbit valencià de finals del segle XX es consoliden nous autors amb obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Rodolf Sirera és una peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani amb una abundant producció dramàtica (com El verí del teatre), diverses adaptacions i sèries televisives.

Tendències a Catalunya

A Catalunya apareixen diverses tendències:

• Una dramatúrgia analítica de la realitat, irònica i humorística, poc interessada en els problemes de l'actualitat i centrada en els conflictes individuals.
• Autors que reflexionen sobre els problemes de l'actualitat.

Josep Maria Benet i Jornet: teatre i món audiovisual

Josep Maria Benet i Jornet és l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, evolucionant i mantenint una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén. El seu teatre es troba en relació amb els plantejaments escènics dels joves directors, com Sergi Belbel, per al qual ha estat un referent.

L'evolució del seu teatre és la següent:

1. Del realisme social inicial a la recerca d'un territori mític (Cançons perdudes).
2. Les obres del cicle de Drudània.
3. El retorn al realisme, intimant amb els personatges (Berenàveu a les fosques).
4. L'apropament al teatre de Harold Pinter.
5. El retorn a l'intimisme, on la comunicació esdevé impossible.

El seu teatre condiciona, configura i deforma els personatges i el seu entorn. Finalment, ha adaptat guions cinematogràfics i diversos textos teatrals, i és un dels referents fonamentals en el guió televisiu de ficció, on va començar fent guions per a TVE i TV3.

L'assaig de Joan Fuster i la seua repercussió sociopolítica

Els assaigs són textos d'intenció literària en forma de reflexió personal sobre diversos temes relacionats amb la condició humana. Dins d'aquest gènere, Joan Fuster ens condueix, partint de la quotidianitat, fins a la reflexió profunda des d'una perspectiva escèptica i irònica, amb una gran claredat expositiva, un registre estàndard i un to provocador i satíric.

Els seus assaigs es classifiquen en:

• Humanístics (com Sagitari).
• Estudis d'història literària dedicats als clàssics medievals valencians.
• Sociopolítics, on destaca l'obra Nosaltres els valencians.

En Nosaltres els valencians, Fuster qüestiona de forma integral el col·lectiu valencià i tracta de manifestar la necessitat de connexió entre els pobles catalanoparlants i la recerca de la normalització lingüística. Aquesta obra es va convertir en un catalitzador d'universitaris decidits a acabar amb el provincialisme per construir una cultura nacional moderna al País Valencià. La seva concepció nacionalista li va comportar diversos problemes i fins i tot un atemptat.

Joan Francesc Mira: reflexió assagística i identitat

A part de traductor i novel·lista, Joan Francesc Mira és un assagista abundant que parteix d'anècdotes dirigides al lector comú mitjançant un llenguatge no especialitzat, però literari. Als seus articles s'aprecia la ironia i el to divertit o indignat que conformen la reflexió final, com una conversa amb el lector al qual vol implicar en aquesta operació.

Abunden temes com:

• El nacionalisme.
• La cultura i el poder.
• La creació i evolució d'identitats i símbols.
• La importància de la llengua en la consciència col·lectiva.
• La capacitat de manipular aquests elements en beneficis concrets.

L'eix que els conforma és la qüestió de la identitat en el seu ús polític. Es pot dir que és un autor compromès amb el seu país i la seva cultura. Molts autors consideren les seves reflexions sobre el nacionalisme de caràcter universal, ja que tots els elements del conflicte són semblants entre cultures, demostrant així que la problemàtica de la cultura i la condició nacional no és diferent a la d'altres pobles del món.