René Descartes — vida, obra i pensament (1596–1650)

René Descartes (1596–1650)

Perfil general

René Descartes va ser filòsof, científic i matemàtic, destacant sobretot en el camp de les matemàtiques. És considerat el pare del racionalisme modern i una de les figures fonamentals de la filosofia moderna.

Context històric

Descartes va viure durant l'Època Moderna, una etapa que abasta principalment els segles XVI–XVIII. Aquesta societat estava organitzada en estaments i dividida entre privilegiats i no privilegiats. És una època marcada per la Revolució cient��fica, que transforma la manera d'entendre la natura i el coneixement.

El principal conflicte del moment va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618–1648), que va enfrontar el nord d'Europa amb el sud, principalment per motius religiosos entre protestants i catòlics. El conflicte va acabar amb la Pau de Westfàlia (1648), que va suposar, entre altres coses, la consolidació de l'estat modern i la independència de les Províncies Unides respecte del Sacre Imperi Romà Germànic.

Durant el segle XVII, el model polític dominant va ser la monarquia absoluta, especialment a França, que es va convertir en un dels principals centres polítics d'Europa. Aquest període també està marcat per fortes tensions econòmiques i socials, sobretot a l'Europa central i a la Monarquia Hispànica.

Al segle XVII apareix el Barroc, un moviment artístic i literari que substitueix, en molts aspectes, el Renaixement i reflecteix el pessimisme, la inestabilitat i la crisi del moment.

Antecedents històrics

Abans d'aquest context hi ha dos fets fonamentals: el descobriment d'Amèrica el 1492 i l'aparició de Martí Luter el 1517, que dona lloc al protestantisme i genera una forta crítica a l'autoritat de l'Església catòlica.

Context filosòfic

Descartes és un filòsof del corrent racionalista. Aquest corrent posa l'individu (el "jo") en el centre de la discussió filosòfica i emfatitza la capacitat de la raó per construir el coneixement. El racionalisme rebutja els arguments d'autoritat: no s'han de creure les coses simplement perquè les digui una autoritat eclesiàstica o política; cal qüestionar i verificar amb la raó.

Racionalisme i estructura d'autoritat

Racionalisme: l'individu com a centre del debat filosòfic.

Estructura d'autoritat: tradicionalment s'identifiquen Déu com a màxim representant i l'autoritat eclesiàstica (monjos, bisbes) com a garants de l'ortodòxia. En aquest marc es van destacar diversos corrents i debats:

• Geocentrisme: idea que la Terra és el centre de l'univers.
• Protestantisme: amb la seva aparició, la Bíblia es comença a traduir a les llengües vernacles i deixa de ser exclusiva del llatí, fet que permet un accés directe dels creients als textos sagrats. Aquesta crítica de l'Església com a institució influeix en pensadors com Descartes; el protestantisme defensa que l'Església és una comunitat de creients i no només una jerarquia.

Biografia

La joventut de Descartes va estar marcada per la Guerra dels Trenta Anys. Va estudiar en una de les millors escoles de França, on va rebre una formació sòlida en matemàtiques. Va participar com a soldat en la guerra, lluitant en diferents contexts a canvi d'un sou. Tot i la seva habilitat com a esgrimista i la seva formació militar, Descartes volia dedicar-se a la filosofia.

Va rebutjar una oferta per ser professor perquè criticava el sistema educatiu tradicional, basat en la memorització i no en l'ús de la raó. Preferia viatjar i conèixer el món. Va viure una temporada a París, portant una vida mundana que sovint xocava amb la seva tasca intel·lectual. Posteriorment es va traslladar al sud de França i als Països Baixos, on va viure més discretament i sovint ocultant la seva identitat.

L'any 1633 va decidir no publicar el Tractat del món després de conèixer la condemna de Galileu, per por de la Inquisició. A partir de 1640, les seves obres es van difondre per tota Europa i Descartes es va convertir en un filòsof reconegut. Va morir el 1650 a Estocolm a causa d'una pneumònia. Se n'ha dit que el seu cadàver podria haver estat desplaçat i que existeix un crani que se li atribueix, tot i que no és segur que sigui seu.

Obres principals

Entre les obres més importants de Descartes destaquen: Regles per a la direcció de la ment (1619), Discurs del mètode (1637), Meditacions metafísiques (1641) i el Tractat del món, publicat després de la seva mort.

Dubte i mètode

El dubte escèptic: defensat per autors com Gòrgies, Protàgores, Montaigne o Hume, consisteix a dubtar de tot sense la intenció de trobar una veritat definitiva. Aquest tipus de dubte tendeix cap a l'agnosticisme, ja que no permet afirmar ni negar amb seguretat algunes qüestions, inclosa l'existència de Déu.

El dubte metòdic: propi de Descartes, és un dubte orientat a trobar la veritat. No és un fi en si mateix, sinó un mètode. Descartes dubta de l'experiència dels sentits, de la possibilitat que la vida sigui un somni i fins i tot de la seva pròpia existència. Tanmateix, arriba a una veritat indubtable: "Penso, per tant existeixo" (Cogito, ergo sum).

El pensament i el jo

Per a Descartes, el pensament és una activitat: si penso, existeixo. L'ésser humà és una res cogitans (una cosa que pensa). El pensament també té contingut, és a dir, idees.

Tipus d'idees

• Idees adventícies: provenen dels sentits.
• Idees factícies: són creades per la imaginació.
• Idees innates: neixen de la pròpia activitat de la raó, com les idees de perfecció, infinitud o Déu.

Problema de la correspondència: Descartes assenyala que no tenim garantia absoluta que les idees que tenim a la ment corresponguin fidelment a la realitat externa. Per això considera que l'experiència dels sentits no és, per si sola, una font de coneixement segura.

Meditacions metafísiques i moral provisional

A les Meditacions metafísiques Descartes planteja la possibilitat que la realitat sigui un somni, que els sentits ens enganyin o que existeixi un geni maligne que ens faci creure coses falses.

Moral provisional: mentre dura el dubte metòdic, Descartes proposa una moral provisional basada en tres màximes:

• Constància: acabar allò que es comença.
• Moderació: evitar excessos.
• Autodomini: controlar les passions.

Revolució científica i mètode científic

Durant el segle XVII es consolida el mètode hipotètic-deductiu, defensat per científics com Galileu, Kepler i Newton. Aquest mètode contribueix a confirmar i establir la teoria heliocèntrica, que substitueix el geocentrisme i situa el Sol, no la Terra, com a centre del sistema solar.

Aniquilació antropològica: Descartes i l'actualitat

L'«aniquilació antropològica» fa referència a la pèrdua progressiva allò que defineix l'ésser humà, especialment la seva dimensió social i relacional. Aquest concepte es pot analitzar tant en el pensament de René Descartes com en la societat actual, encara que es manifesta de formes diferents.

En el cas de Descartes, l'aniquilació antropològica no està relacionada amb la tecnologia, sinó amb el gir cap al subjecte propi de la filosofia moderna. Amb el cogito, ergo sum, Descartes situa el jo pensant com a fonament del coneixement. Això suposa una ruptura amb la tradició clàssica: mentre Sòcrates entenia el coneixement com un exercici moral i dialogat i Plató i Aristòtil mantenien una dimensió comunitària del ser humà, Descartes reforça la centralitat del jo fins al punt que l'individu pot quedar aïllat com a consciència racional.

Aquesta centralitat del jo serà aprofundida per corrents posteriors com el nihilisme i el vitalisme de Nietzsche o l'existencialisme (ex.: Simone de Beauvoir), on sovint l'ésser humà apareix sol i sense referents comunitaris forts, cosa que pot erosionar la concepció tradicional de persona.

En l'actualitat, l'aniquilació antropològica adopta una forma diferent: la mediació constant de les noves tecnologies. Segons alguns filòsofs contemporanis (per exemple, Ricardo Piñero), les relacions humanes són substituïdes per pantalles i dispositius digitals, la qual cosa provoca la pèrdua de funcions socials bàsiques com la mirada, el diàleg i la convivència. Recuperant Aristòtil, s'assenyala que l'ésser humà només pot desenvolupar plenament el pensament (logos) i assolir la felicitat dins la comunitat.

En conclusió, tant en Descartes com en la societat actual es poden identificar formes d'aniquilació antropològica: en el primer cas, per l'exaltació del jo racional; en el segon, per la substitució de les relacions humanes per la tecnologia. Ambdues situacions comparteixen una conseqüència: la pèrdua de la dimensió social de l'ésser humà, essencial per a una vida plena.

Comparació: Aristòtil i Plató

Plató i Aristòtil són dos dels filòsofs més importants de l'antiguitat grega. Tot i que Aristòtil va ser deixeble de Plató, les seves concepcions ètiques presenten diferències rellevants.

En primer lloc, Plató defensa un universalisme moral. L'objectiu de la seva ètica és conèixer la Idea del Bé, universal i vàlida per a tothom. En canvi, per a Aristòtil l'ètica no busca una idea abstracta sinó assolir la felicitat (eudaimonia) en la vida concreta.

En segon lloc, Plató afirma que conèixer el bé implica recordar allò que l'ànima va oblidar en caure al món sensible, segons la teoria de la reminiscència (Menó), mitjançant l'ús de la raó. Aristòtil, en canvi, sosté que la felicitat s'assoleix amb la pràctica de la virtut, entesa com un hàbit adquirit. La virtut consisteix a trobar el terme mig entre dos extrems, com covardia i temeritat (Ètica a Nicòmac).

En tercer lloc, Plató defensa l'intel·lectualisme moral: qui coneix el bé actua bé i el mal prové de la ignorància. Cal ascendir pels graus del coneixement fins arribar al noûs, tal com s'explica al Mite de la línia (República). Aristòtil distingeix entre virtuts intel·lectuals (prudència, saviesa) i virtuts ètiques (justícia, respecte), que s'adquireixen mitjançant la repetició d'accions bones.

Pel que fa a l'ànima, Plató la divideix en racional, irascible i concupiscible, i defensa que la racional ha de governar les altres (cf. el Mite del carro alat, Fedre). Aristòtil concep l'ànima humana com a racional i dotada de llenguatge, i afirma que la felicitat depèn de l'equilibri, la instrucció i la pràctica.

Finalment, tots dos coincideixen que ètica i política estan unides i que la justícia (diké) n'és el vincle. Plató defensa una societat basada en l'especialització funcional (productors, guardians i governants), mentre que Aristòtil considera que hi ha persones més aptes per governar i d'altres per ser governades (Política).