René Descartes: El Racionalisme i el Criteri de Veritat

La Raó: Un Nou Criteri de Veritat

Descartes creu que és necessari establir un criteri de veritat per tal de construir una nova filosofia. Aquest criteri ha de separar els coneixements vertaders (com les matemàtiques), que mostren el mètode racional, dels coneixements falsos (com la percepció sensible), que moltes vegades són dubtosos i erronis.

La Geometria Analítica

Descartes fou un dels creadors de la geometria analítica, que permet traduir els problemes geomètrics als algebraics mitjançant les coordenades cartesianes. Per tant, aplica aquesta idea a tots els àmbits de la ciència, ja que l'objectiu de la seva filosofia és trobar un mètode universal amb el qual s'arribi a la veritat.

L'Arbre de la Filosofia

Descartes no distingeix la ciència de la filosofia, ja que per a ell, el pensament racional existeix en totes dues. A més, també diu que el vertader coneixement és el tot coherent, i l'objectiu d'aquest és explicar la realitat global.

El Mètode Cartesià

El mètode garanteix la total veritat, ja que parteix d'unes regles segures i fàcils. Per tant, es pot dir que el mètode és el camí que condueix al coneixement de la veritat en tots els camps del saber. Però abans de conèixer el mètode, cal parlar de la intuïció i de la deducció, que són les facultats del coneixement de la ment.

Intuïció i Deducció: Facultats del Coneixement

La Intuïció

Aquesta sorgeix quan la ment comprèn una qüestió, i per això no hi ha dubte que és veritat, ja que no necessita ser demostrada perquè es capta a través de la intuïció. Aquest fet fa que siguin anomenades idees innates.

La Deducció

La deducció és un coneixement que necessita un altre coneixement per fonamentar la seva veritat. Aquest altre coneixement seria la intuïció, i per tant, primer intuïm i després deduïm.

Les Regles del Mètode Cartesià

Les regles del mètode cartesià són una sèrie de procediments que regulen el pas d'allò conegut intuïtivament a allò conegut deductivament.

1. Primera Regla: L'Evidència

   Es parteix d'una proposició evident que és clara i distinta. És clara perquè és una idea directa i òbvia, i distinta perquè separa les idees. Per tant, partim d'una proposició certa. Aquesta regla formula partir d'un criteri de certesa, però advertint de dos errors: la precipitació (evitar prendre per vertader allò que no ho és) i la prevenció (negar-se a acceptar com a vertader allò que ho és).

2. Segona Regla: L'Anàlisi

   S'han de dividir les dificultats en tantes parts com sigui possible perquè després, a través de les naturaleses simples, en serà més fàcil arribar als coneixements més complexos.

3. Tercera Regla: La Síntesi

   Per fomentar el coneixement s'ha de començar pels objectius més simples i més fàcils, per accedir a poc a poc als més complexos. Per tant, a partir dels elements simples, coneguts en l'anàlisi, la ment deduirà els altres elements que tindran la mateixa certesa. En resum, la síntesi seria organitzar en conjunt els elements derivats de la intuïció i els derivats de la deducció.

4. Quarta Regla: L'Enumeració

   Aquesta última regla formula repassar bé tot el procés per estar segurs de no haver comès cap error, i per tant, arribar a la veritat absoluta.

El Dubte Metòdic

Descartes vol aplicar el mètode en tots els àmbits, i per tant s'ha d'assegurar que no existeixi cap raonament fals ni dubtós. Per aquest motiu es planteja l'aplicació del mètode de Descartes a la teoria del coneixement.

Motius del Dubte

Els Sentits

Sovint podem dubtar dels sentits (coneixement sensible que adquirim dels cossos), ja que sovint són enganyosos, però no hem de dubtar mai de la part física.

La Confusió Somni/Vigília

Si dubtem del fet que la vida pot ser un somni, estem posant en dubte l'existència dels cossos físics. Per tant, no podem distingir entre el somni i la vigília, però aquest fet no afecta la certesa de les matemàtiques.

La Raó

Per a Descartes és possible dubtar de la nostra pròpia raó. Per això el seu dubte té una sèrie de característiques que li permeten aconseguir la seva finalitat:

• És un dubte metòdic (el dubte apareix com a pas previ per arribar al vertader coneixement).
• És universal (s'aplica a totes les coses).
• És teòric (no arriba a la vida pràctica).
• És provisional (proposa examinar tots els coneixements que existeixen al principi).

El Cogito: "Penso, per tant existeixo"

Segons Descartes és l'única proposició vertadera i indubtable. Per a ell, les persones raonem i per tant quan ho fem, existim. Es tracta d'un coneixement adquirit per la intuïció, ja que hi ha una connexió necessària entre el fet de pensar i el d'existir. “MENTRE PENSO, EXISTEIXO; PENSANT, SOC”.

L'Evidència com a Criteri de Veritat

Com que és evident que pensem, podem considerar l'evidència una proposició vertadera.

Les Tres Substàncies Cartesianes

El cogito (pensament) és la primera veritat, ja que és inqüestionable i d'ell es deriva el criteri de veritat.

La Substància Pensant (Res Cogitans)

Descartes diu que el seu jo és una substància pensant (ànima), coneguda com la res cogitans. Per a ell, aquesta substància està separada del cos, i per tant, conclou l'existència de dues substàncies diferents (concepció dualista de l'ésser humà). La seva missió és explicar com es relacionen. A més, també diu que l'ànima està formada per l'enteniment, la voluntat, la imaginació i la sensibilitat.

La Substància Divina (Res Divina)

Per comprovar l'existència del món extern i del cos, cal saber o provar l'existència de Déu. Descartes analitza les diferents idees que existeixen per arribar a una veritat.

Tipus d'Idees

Per a ell existeixen les següents idees:

• Les innates (provenen de la ment).
• Les adventícies (venen de fora).
• Les fictícies (són creacions de la imaginació).

Per tant, l'existència de Déu seria una idea innata i implantada pel mateix Déu dins nostre. És a dir, Déu, la res divina, existeix perquè nosaltres posseïm la idea d'aquest ésser.

Déu, Garantia de Veritat

Déu no pot enganyar perquè la seva naturalesa divina li ho impedeix, ja que és perfecte i bo. Per tant, Déu és garantia de veritat, ja que a més de confirmar la validesa, també aprova la validesa de les facultats cognoscitives, doncs aquestes són creades per ell.

La Substància Material (Res Extensa)

Descartes demostra l'existència de les coses corpòries a través de Déu, ja que és garantia de veritat. Diu que com que ell no enganya, tampoc podria permetre que es cregués que les coses materials no són reals. Per tant, els objectes materials existeixen.

L'Extensió i la Física Mecanicista

L'extensió és la característica essencial de la realitat material (res extensa). Per a ell l'única qualitat imprescindible en un cos (objecte) és l'extensió, de coneixement clar i precís. Les característiques d'aquesta són la magnitud, la forma, el moviment i el repòs.

Per a Descartes la física és mecanicista, una teoria que exposa que l'Univers físic està format per partícules materials que interaccionen depenent de certes lleis (inèrcia, acció i reacció...).

La Física Racionalista

La física cartesiana és racionalista, ja que vol estudiar l'Univers a partir de les matemàtiques, i està basada en la deducció racional a partir d'uns principis metafísics i un nombre reduït de lleis del moviment de la matèria. Això ho dedueix perquè les lleis matemàtiques estan gravades en la naturalesa per Déu, i en conseqüència són lleis vertaderes. L'objectiu de Descartes és construir una ciència universal aplicant les matemàtiques, per entendre millor l'univers. Amb Descartes, Galileu i Newton neix la física moderna, quantitativa i matemàtica.

Relació entre la Res Cogitans i la Res Extensa

Descartes afirma que els humans estan formats per dues substàncies: la pensant (el jo, la ment, la consciència, l'ànima) i l'extensa (el cos). A partir d'aquí vol explicar el funcionament dels cossos materials en termes d'una màquina, i per tant, diu que l'ésser humà funciona com un mecanisme de rellotgeria.

Dedueix que els humans són els únics éssers que posseeixen un cos mecànic i una ànima racional, i amb aquesta afirmació es demana com es relacionen les dues substàncies, tot i que viuen completament separades, i interaccionen entre elles (cos i ànima).

Finalment arriba a què la glàndula pineal és el punt on es connecten les dues substàncies, i on l'ànima rep els moviments del cos (partícules anomenades esperits animals), ja que és l'única part del cos que no és doble.

Aquest dualisme cartesià impulsà la investigació científica de la naturalesa, ja que si l'ànima i el cos estaven separats, no existien obstacles de caràcter religiós (ànima = realitat espiritual).