René Descartes: Filosofia, Dubte Metòdic i el Cogito Ergo Sum

René Descartes: El Cogito i la Recerca de la Veritat

El Cogito, la primera veritat indubtable per a Descartes, s'estableix per l'evidència. Aquest primer principi de la filosofia cartesiana, expressat com a "Cogito, ergo sum" (penso, per tant existeixo), és una intuïció fonamental. A partir d'aquesta veritat intuïtiva, Descartes ha de deduir totes les altres veritats.

La Concepció Cartesiana del Jo/Ànima

Per a Descartes, el jo o ànima és una substància pensant (res cogitans), un esperit o una ment, que constitueix la nostra essència. És una substància diferent del cos, la qual cosa el converteix en un filòsof dualista. No obstant això, Descartes postula un punt al nostre cos on l'ànima es relaciona amb la realitat natural: la glàndula pineal, l'única part del cervell que no és doble.

Els Motius del Dubte Cartesià

Descartes dubta amb l'objectiu d'assegurar-se que el seu mètode (el mètode cartesià, que combina inducció i deducció, i segueix les quatre regles: evidència, anàlisi, síntesi i enumeració) és aplicable a àmbits diferents de les matemàtiques, les quals considera el model de coneixement. Per això, es disposa a dubtar i considera absolutament fals tot allò que pugui originar el més petit dubte. El motiu pel qual Descartes dubta és que és el pas preliminar i necessari per aconseguir el coneixement; és un dubte metòdic i fingit, a diferència dels escèptics, que dubten de debò. Descartes dubta i obté així una veritat segura. És un dubte universal, teòric i provisional.

De què podem dubtar? Descartes identifica tres motius principals:

1. Dels sentits: Sovint ens enganyen. Això no fa dubtar de l'existència dels cossos físics, tan sols de la confiança que mereix el coneixement sensible d'aquests.
2. Del somni/vigília: No podem discernir amb certesa si estem desperts o somiem que ho estem. Per tant, no podem estar segurs de l'existència real dels objectes que veiem (són reals o els somiem?). Tanmateix, això no implica dubtar de la certesa de les proposicions matemàtiques, ja que continua sent veritat que 3+2=5.
3. De la raó: Es pot pensar que un cert geni maligne ens enganya. Per tant, Descartes dubta (i considera provisionalment fals) tot allò que s'havia considerat tradicionalment veritable.

Fonament de l'Existència del Jo Pensant i del Món

• L'Existència del Jo Pensant (Res Cogitans)

  El meu jo és una substància pensant (res cogitans), una ànima, un esperit o ment. Per a Descartes, la concepció de l'ésser humà és dualista, ja que posseeix cos i ànima, dues substàncies completament diferents. Per a Descartes, el jo és una entitat que pensa i dubta. L'ànima està formada per l'enteniment, la voluntat, la imaginació i la sensibilitat. L'existència del jo pensant es fonamenta en el fet que, si jo penso, existeixo. Encara que dubti de la meva existència, mentre dubto ja es fa evident que existeixo, perquè si no existís, no podria pensar ni dubtar. L'existència del meu jo pensant s'afirma per la primera veritat de la filosofia cartesiana: "Penso, per tant existeixo" (Cogito, ergo sum).

• L'Existència del Món Extern

  Per poder provar l'existència del món extern i del meu cos, és necessari demostrar que la hipòtesi del geni maligne és falsa. Per això, cal provar l'existència de Déu. Per a Descartes, hi ha tres tipus d'idees: adventícies, fictícies i innates. La idea de Déu és innata; és la substància infinita, eterna, immutable, independent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses existeixen. Aquesta idea només ha pogut ser implantada en la meva ment per Déu mateix. I com que Déu és perfecte, no ens pot enganyar. Així, la prova de l'existència de Déu rebutja la hipòtesi del geni maligne. Rebutjant aquesta hipòtesi i sabent que Déu és bondadós, les coses materials realment existeixen, ja que ell no permetria que jo m'enganyés tota l'estona. Déu és la garantia que el criteri de veritat (les idees evidents són idees veritables) és vàlid i no pot portar-nos a l'engany.