La Renaixença: Verdaguer i el Romanticisme

La Renaixença al Segle XIX

El Romanticisme

El Romanticisme neix a Anglaterra i Alemanya com a resposta a la Il·lustració del segle XVIII. Mentre que la Il·lustració o Neoclassicisme es basava en l'objectivitat racional, l'autoritat i l'universalisme, el Romanticisme defensava la subjectivitat, la llibertat i el nacionalisme, que podia ser unificador o disgregador. A l'Edat Mitjana, que és l'origen de les nacions, es revaloritza l'humanisme i sorgeix la novel·la històrica.

Al segle XIX, destaquen artistes romàntics com David Friedrich, autor de Caminant sobre un mar de boira; Modest Urgell, amb El toc d'oració; i Eugène Delacroix, conegut per obres com El naufragi sobre un mar de gel.

Els Jocs Florals

El 1859 es van restaurar els Jocs Florals, que havien estat creats per Joan I (el Caçador). Aquests jocs eren organitzats per l'Ajuntament de Barcelona. La "reina de la festa" era l'esposa d'un polític escriptor. Els premis eren:

• Pàtria: Englantina d'or
• Amor: Flor natural
• Fe: Viola d'or i argent

Tres grans autors van destacar en els Jocs Florals:

• Jacint Verdaguer (poesia)
• Narcís Oller (narració)
• Àngel Guimerà (teatre)

Els Jocs Florals van ser un homenatge a la llengua catalana i van afavorir l'aparició de les primeres plataformes d'edició.

La Renaixença

La industrialització a Catalunya va crear una diferència amb la resta d'Espanya, que era principalment agrícola. Això va impulsar el desig de recuperar la llengua i la cultura catalanes, que havien estat en decadència des dels segles XVI al XVIII. La ideologia romàntica es va difondre a través de publicacions com El Europeo, on s'elogiava l'Edat Mitjana amb novel·les històriques en castellà.

La Renaixença Literària

El 1833, Bonaventura Carles Aribau va publicar La Pàtria, un poema de circumstàncies per felicitar el seu patró. Aquest poema, publicat a la revista El Vapor, tenia ideals romàntics i es considera un poema programàtic de la Renaixença.

Joaquim Rubió i Ors va establir els models polítics de la Renaixença amb un romanticisme religiós i conservador. Lo Gaiter del Llobregat (1841) és un recull de poemes publicats al Diario de Barcelona. Al pròleg, es reivindica la llengua i es proposa recuperar l'antiga literatura culta.

Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer i Santaló (1845, Folgueroles), com Ramon Llull, va crear el català literari modern, unint la parla popular i el registre culte. D'origen humil, va incorporar la cultura popular i elements del paisatge rural a la seva obra.

Va estudiar al seminari de Vic dels 10 als 25 anys, on va aprendre els clàssics grecollatins i el romanticisme francès. Es va impregnar de la Renaixença i es va presentar als Jocs Florals vestit de pagès i amb barretina.

Va ser destinat a Vinyoles d'Orís, cosa que el va decebre, ja que aspirava a més. Això li va provocar una depressió.

L'Atlàntida

El marquès de Comillas el va fer capellà de la Companyia Transatlàntica durant dos anys. Durant aquest temps, va conèixer el mar i va escriure L'Atlàntida (1877), que va guanyar el Premi Extraordinari dels Jocs Florals. Aquesta obra el va consagrar com el gran poeta català. És l'obra més ambiciosa des del Tirant lo Blanc, amb milers de versos, i narra l'enfonsament de l'Atlàntida en un poema èpic.

Mecenatge i Obres Religioses

Verdaguer es va establir al Palau Moja com a almoiner, sota el mecenatge del marquès de Comillas, Antoni López i López, casat amb la filla d'Eulàlia. Va renovar la poesia religiosa amb himnes, cançons i poemes de sants. Va escriure Idil·lis i cants místics, Mil·lenari de Montserrat (1888) i Restauració de Santa Maria de Ripoll (primer monestir català, bressol de Catalunya). També va modernitzar la mitologia catalana amb la seva poesia patriòtica, amb obres com Barretina, Pi de les tres branques, Raier, Llegenda de les quatre barres, Jaume I i Guifré i Abat Oliba.

Canigó

Canigó representa la Catalunya del segle X, amb l'expulsió dels moros i les fades (paganisme). L'obra uneix pàtria i religió i sorgeix de la passió per l'excursionisme. La història del segle X té un epíleg al segle XIX amb Els dos campanars de Sant Miquel de Cuixà, on es lamenta del seu estat (ubi sunt).

Prosa i Últims Anys

Verdaguer va innovar en la prosa periodística amb un pes important de la ficció. Va escriure el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Es va tornar exorcista i va tenir un litigi amb el marquès. A En defensa pròpia, demana disculpes. Parla dels pobres i marginats i de l'església de Betlem. Va morir el 1902 a Vallvidrera.

Verdaguer té dues facetes: el paganisme inicial i l'intimisme i criticisme posteriors.