La Renaixença i el Romanticisme a Catalunya: Literatura i Moviments Culturals

La Renaixença:

La Renaixença és un moviment de conscienciació política i restaurador de la llengua, la literatura i la cultura catalana que sorgeix cap al 1830 i arriba fins als anys 90. Té orígens ja al segle XVIII amb el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida de la societat. S’inicia doncs un interès per la llengua i la història catalana. La producció de literatura culte retorna i en destaquem Josep Pau Ballot i Fèlix Torres i Amat.

Romanticisme:

A Catalunya evoluciona al mateix temps que la Renaixença. Neix a Alemanya a finals del segle XVIII i es desenvolupa a la primera meitat del XIX a Catalunya. Inicialment és un moviment poètic, però s’estén a totes les arts. Evoluciona en diversos corrents com el parnassianisme, el simbolisme...

Característiques:

Exaltació del jo individual, llibertat creativa, sinceritat, exaltació del nacionalisme, retorn a la mitologia popular i mitificació de l’Edat Mitjana, la llibertat com a màxim, intensa relació amb la natura.

Poesia romàntica:

Estimulada pels Jocs Florals. (J.Verdaguer) La seva obra aporta la consolidació de la literatura catalana moderna. Dona a la llengua catalana la categoria d’instrument literari (escultor del llenguatge). Llenguatge ric: aportacions populars + estudis i lectura d’autors clàssics. Obra:

• p. èpica: L’Atlàntida, Canigó
• p. lírica: Pàtria, Idil·lis i cants místics
• prosa: En defensa pròpia

Teatre:

Preocupació per la professió teatral i la seva formació, creació d’escoles dramàtiques.

Gèneres:

• Lírica popular: sainet (obres simples i curtes) i comèdia de costums (per entretenir senzilles, d’embolics).
• Lírica culte: melodrama, drama i tragèdia històrica (conflictes familiars o històrics). Teatre en castellà fins als 60, endarreriment (Àngel Guimerà) Santa Cruz de Tenerife-Barcelona: dignifica el gènere, escriu tragèdies romàntiques (Mar i cel) i drames realistes (Terra baixa, Maria Rosa...).

Novel·la:

Gènere que tarda més en consolidar-se a causa de la seva extensió i complexa producció, no té lectors ni autors en català. Les primeres al 1830 en castellà històric de costums i fulletó. La primera en català L’orfeneta de Menargues d’Antoni de Bofarull (1862). Producció novel·lística important als 80, no només romàntica, influència costumisme, realisme i naturalisme.

Costumisme:

Als 60 a través de la premsa satírica i humorística, única via en català. Quadre de costums: realitat com a matèria literària, tractament dels personatges sense aprofundir, esquematisme argumental, descripcions de la realitat, llenguatge popular però cordial.

• c. rural: conservador més lligat al Romanticisme.
• c. urbà: progressista, amb ironies (petits treballadors i costums). R.R i E. Vilanova.

Realisme:

Als 50 a França lligat a la revolució industrial i a l’auge de la burgesia, interès pel coneixement del món i la societat il·lustrada. És la representació objectiva de la realitat social contemporània. Importància de la RAÓ, objectivitat i representació rigorosa de la societat de l’època (aspectes positius i negatius) component moral i de crítica social.

Característiques de la novel·la: narrador omniscient, descripcions minucioses, heroi: home que progressa (tema), versemblança, llenguatge natural.

Naturalisme:

Finals del XIX a França. Característiques:

• Mètode experimental: dels fets mitjançant l’observació, i el determinisme: l’home no és lliure sinó que la seva consciència ve determinada per l’herència, el medi i l’època.
• Émile Zola creador, concep el naturalisme com una ciència moderna aplicada a la literatura i que sorgeix de la relació home-societat, conseqüència d’uns factors fisiològics, hereditaris, socials, econòmics… És l’època de la ciència, del progrés.

Amb la novel·la experimental Zola explica que per a ell, la literatura és ciència, i la novel·la és un experiment on l’autor és l’observador que recull els fenòmens de la natura que li ofereix. El novel·lista també és experimentador: pot variar els fenòmens naturals partint d’una base versemblant. Per aplicar el mètode experimental Zola va escollir situacions límit per destacar els instints més primaris (bojos, alcohòlics, prostitutes...).

Característiques de la novel·la:

1. Novel·la com a investigació.
2. No imaginació.
3. La naturalesa és suficient.
4. No té límits temàtics.
5. Impersonal (no jutja).
6. Descripció per damunt de la narració.

El naturalisme català:

Adapta aquestes característiques a les tradicions i ideologies de la cultura. Yxart i Sardà són antideterministes. Junt amb Oller tenen educació romàntica, l’art no és ciència, per tant rebutgen el mètode experimental. Són més realistes: valoració de la realitat com a única font de coneixement. La tasca dels naturalistes catalans serà només de caire estètic, no pas ideològic.

Yxart:

Crític que intenta adaptar el naturalisme a Catalunya. Crea la teoria de la versemblança: en l’obra d’art els fets han de semblar reals encara que no ho siguin (antinaturalista) imaginació, per això l’autor ha de semblar ser-hi (no sempre) per justificar aquests fets.

Sardà:

Comparteix idees d’Yxart. Crea la teoria del fet viscut. RESUM: novel·la = observació de la realitat (versemblança) + visió subjectiva de l’artista (fet estètic, art damunt natura).

Narcís Oller:

Neix a Valls. Formació molt culte. Estudia dret a Barcelona. És advocat de la Diputació i procurador dels Tribunals. El contacte amb el grup de la Renaixença i l’èxit dels Jocs Florals (Guimerà, Verdaguer) porten a Oller a escriure en català. Escrivia en castellà perquè no se sentia agust al haver entrat tard al món de la literatura i com a aficionat, i haver-se trobat una llengua corrompuda.

Obra: s’inicia amb Croquis al natural (recull de narracions).

• 1a etapa: d’aprenentatge i de transició del romanticisme al realisme on destaca La papallona perquè Zolà escriu el pròleg en francès, té èxit internacional. No és ben bé naturalista a causa de la seva educació romàntica.
• 2a etapa: on surt la part més important de la seva narrativa, es referma en els preceptes del realisme-naturalisme (Vilaniu, La febre d’or).
• 3a etapa: després de La febre d’or, el desànim s’apodera d’ell. Veu que hi ha molts autors que el superen i prefereix retirar-se. Des del 92 no fa cap més novel·la fins al 99 (La bogeria); només fa narrativa breu i tradueix. Amb la mort d’Yxart i Sardà, se sent desconcertat i busca noves formes: bogeria, Pilar P. És l’època del modernisme. Després fa teatre -traduccions- i més tard les seves memòries literàries fins que mor el 1930.