La Renaixença i el Romanticisme a Catalunya

Història de la llengua i de la literatura

En el segle XIX hi ha una voluntat de normalitzar l'ús de la llengua catalana. Hi ha dues tendències:

• Els que volen tornar a la llengua medieval arcaitzada

• Els qui volen seguir el model del “Català que ara es parla”.

Per resoldre aquesta situació haurem d’esperar al segle XX i a Pompeu Fabra.

La Renaixença

És un procés global de recuperació de la societat i de la llengua i la literatura catalanes. Per tant, és un moviment complex i plural que no es redueix ni a una sola opció cultural ni a una única direcció ideològica.

S’emmarca en un període comprès entre la Decadència i el Modernisme (1833-1877). Durant la Renaixença la nostra llengua va recuperar els usos literaris cultes. Els intel·lectuals comencen a veure la llengua com el signe d’identitat més propi, és a dir, aprenen a confiar en les possibilitats comunicatives i expressives del català. En aquest període la literatura culta va augmentar en quantitat i qualitat. Aquesta recuperació va anar lligada a un procés de conscienciació nacionalista.

Tres períodes:

• Els inicis (1833-1859): inclouen la publicació del poema La pàtria i l’obra d’altres poetes romàntics. Es tracta d’una època dominada per la diglòssia.

• La consolidació (1859-1877): Suposa el triomf de la Renaixença amb la restauració dels Jocs Florals i la creació d’institucions com Lo Rat Penat.

• La transició (1877-1892): La literatura entra en l’òrbita europea amb la introducció del Realisme i del Naturalisme.

Causes

Socioeconòmiques: La Revolució Industrial va fer possible la recuperació de l’economia al segle XVIII i generà una nova classe, la burgesia industrial.

A Catalunya aquesta revolució es produeix abans i això originà un enfrontament amb el poder central que desemboca cap a una tendència nacionalista.

Culturals: El desvetllament econòmic coincideix amb un interès creixent envers les coses pròpies, presents o passades.

El català és proclamat oficial a Catalunya juntament amb el francès.

La difusió del Romanticisme, moviment estètic d’abast general que triomfà a tot Europa. La seva reivindicació de la llibertat individual i de les nacions va ser el detonant d’una incipient consciència lingüística i nacional.

El Romanticisme

El Romanticisme fou decisiu en el desvetllament de la Renaixença, va ser la via d’expressió dels autors  de la Renaixença. Ambdós moviments són diferents en el seu abast i en algunes característiques.

El Romanticisme és un moviment artístic i literari totalment oposat al neoclassicisme. Suposa una crisi del classicisme propugnat per la Il·lustració que apareix com a conseqüència dels grans canvis econòmics, socials, polítics originats per la RI. El Romanticisme va sorgir com un moviment revolucionari fins que va evolucionar cap a postures més conservadores.

Les idees romàntiques es donen a conèixer per primera vegada a Catalunya. El canvi polític que succeí a la mort del rei va possibilitar el triomf definitiu del Romaticisme, molts dels intel·lectuals catalans es varen haver d’exiliar i tornaren després havien entrat en contacte amb el Romanticisme europeu.

El Romanticisme va afavorir al tipisme, la visió estereotipada i folklorista de cada país, perquè un autor recreava l’exotisme de països diferents al seu, perquè evocava amb nostalgia les tradicions festives religioses i folkloristes. La imaginació i el gust per la fantasia popular dels romàntics hi va contribuir amb reculls de la nostra cultura tradicional feta per folkloristes i erudits que reivindicaven la nostra història antiga i les essències populars.

Tipus de Romanticisme

• El Romanticisme liberal defensa la llibertat en qualsevol àmbit i segueix la política liberal més avançada. Té com a models Victor Hugo i Alexandre Dumas. Aquest tipus de Romanticisme no reivindica l’ús del català com a llengua de prestigi, no vol dir que en negui l’ús.

• El Romanticisme conservador és historicista i s’adscriu als corrents polítics moderats. El seu model és Walter Scott. Aquest corrent romàntic es defineix pel medievalisme i per la utilització de la història per conèixer l’esperit del poble. Els romàntics historicistes van manifestar la insatisfacció del món real amb la fugida a altres èpoques.

Característiques de la literatura romàntica

L’exaltació de la llibertat que duu cap a la rebel·lia despertarà els sentiments que mouen l’esperit romàntic i empenyen els autors cap a un aliteratura caracteritzada per:

• La insatisfacció amb el món real.

• La nostàlgia del passat, que fa evadir-se  els autors cap al passat històric. Alguns autors evoquen el passat personal.

• El nacionalisme

• L’harmonia espiritual amb la natura. Els romàntics troben en la natura el seu refugi.

• Els subjectivisme i l’exaltació del jo. L’autor expressa el seu món interior d’emocions, sentiments…

• La imaginació i la fantasia. El romàntic rebutja les regles clàssiques. En la seva obra predomina la fantasia i la imaginació sense límits sobre la raó.

• L’espiritualisme i la religiositat. El panteisme es contraposa a la concepció de Déu com a raó suprema.

Programa de la Renaixença

El Romanticisme es manifesta en altres arts com la música, pintura o dansa. La Renaixença és un ressorgiment cultural que suposa un procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes. Per fer possible l’objectiu de recuperar el català per als usos literaris cultes, es van proposar:

• Reconstruir la història medieval

• Descobrir i divulgar els clàssics medievals

• Recollir la tradició literària popular (llegendes)

• Crear un model de llengua normativa, apta per als usos cultes.

• Fer possible la normalització literària, és a dir, recuperar el català a tots el gèneres.

Aquest programa ensopegava amb un problema: la llengua seguia prohibida i lluny dels àmbits acadèmics i administratius. La Renaixença i el seu programa restaurador estaven abocats al fracàs. És per això que els renaixentistes es van proposar despertar la consciència dels sectors més poderosos de la nostra societat, la burgesia.

Va promoure la creació d’editorials, publicacions periòdiques i d’institucions culturals, Van potenciar les que ja existien com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Els Jocs Florals

De la Renaixença cal destacar la restauració dels Jocs Florals, que constitueix la plataforma decisiva per la seva consagració. Aquesta mena de concursos literaris ja formava part de la nostra tradició medieval. Els jocs Florarls es fundaren el 1393 a la Cort Catalana de Joan I a imitació dels de Tolosa i Llenguadoc. Se celebraren els primers Jocs Florals sota el triple lema de “Pàtria, Fe i Amor”. Aquests lemes feien referència a les tres modalitats temàtiques a les quals concorrien els autors amb unes obres que només podien presentar-se en llengua catalana. Els autors illencs hi participaren, però no els valencians. Els Jocs foren criticats pel seu anquilosament, l’anacronisme i la repetició temàtica. Hi ha que considerar-los com una institució per la consolidació de la Renaixença com amoviment de recuperació cultural i nacional.

La Renaixença a les Illes

La Renaixença va triomfar de manera desigual a les diferents zones del domini lingüístic. Aquesta normalitat només es va aconseguir a Catalunya. La RI i les necessitats de la nova burgesia catalana van fer que els objectius de la Renaixença es polititzassin, cosa que donà lloc al catalanisme polític.

A les Illes i al País Valencià no hi hagué RI, per tant, la Renaixença quedà relegada a un moviment literari. Els romàntics mallorquins consideraven la llengua catalana només apta per la poesia, per als discursos pronunciats als Jocs Florals. Destaca Josep Lluís i Gallarza.

Figures principals de la Renaixença

Marià Aguiló→ Inicia la Renaixença a les Illes. Va aconseguir agermanar Mallorca amb el Principat i va tenir una influència important al País Valencià.

Josep Lluís Pons i Gallarza→ Considerat un dels iniciadors dels Jocs Florals. S’instal·là a Palma i participà en la vida cultural mallorquina, on destaca per la seva tasca com a docent i com a poeta.

Josep Maria Quadrado→ Va exercir gran influència en la vida cultural de la Mallorca de la seva època i va contribuir a la difusió de les idees romàntiques i de la Renaixença a les Illes.

Manel Milà i Fontanals→ Fou una figura clau en el desenvolupament i la consolidació del Romanticisme de caire conservador; fou un dels impulsors de la Renaixença i va lluitar per la restauració dels Jocs Florals.

La poesia

És el gènere per excel·lència de la Renaixença  i és amb aquesta que la llengua catalana inicia la recuperació literària. Les característiques són:

• L’evocació del passat històric com a mitjà d’exaltació nacional.

• La recreació de la bellesa del paisatge.

• L’interès per la poesia popular de tradició oral com a manera de recuperar la tradició llegendària.

• La reivindicació de la llengua pròpia com l’única llengua vàlida per expressar els sentiments.

• La presència de tòpics.

• L’amor i la religió.

• La utilització de composicions estròfiques clàssiques, com l’oda.

L’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

La publicació de l’oda La pàtria de Bonaventura Carles Aribau el 1833 en la revista El Vapor ha servit per datar l’inici de l’activitat pública de la Renaixença. És la primera mostra de poesia romàntica amb qualitat literària i ha estat considerada precursora i símbol del moviment de la Renaixença.

El poema, escrit en sis octaves de versos alexandrins, és un cant d’enyorament, una evocació de les glòries passades de Catalunya i una reivindicació de la llengua pròpia. Els dos temes centrals del poema queden lligats amb la llengua, la qual és el resultat de l’equilibri entre la llengua arcaica, la parlada i l’intent de creació d’una llengua literària nova.

Jacint Verdaguer

Va néixer el 1845 al si d’una família pagesa amb pocs recursos econòmics. Va alternar els seus estudis amb les tasques camperoles i les lectures literàries. Amb 14 anys escrigué els primers poemes i als 20, participà per primera vegada als Jocs Florals on guanyà dos premis.

Destaca com a poeta. La seva és una poesia que es posa al servei dels ideals de la pàtria i de la fe i que conrea dos temes: Catalunya i Déu. Es diferencien dues composicions poètiques: