La Renaixença: Recuperació i Evolució (1833-1877)

La Renaixença (1833-1877): Entre Decadència i Modernisme

El terme Renaixença es defineix en oposició al de Decadència. La Renaixença, període de recuperació del català per als usos literaris cultes, va anar lligada a un procés de conscienciació nacionalista que es va polititzar a finals del segle XIX. És un moviment complex i plural, un procés global de recuperació de la societat catalana i de la seva llengua i literatura.

Causes de la Renaixença

• Socioeconòmiques: La revolució industrial va permetre la recuperació de l'economia a finals del segle XVIII i va generar una nova classe dirigent, la burgesia industrial, especialment forta a Catalunya. Aquesta burgesia reclamava la protecció dels seus interessos econòmics.
• Culturals: L'afany investigador dels il·lustrats va propiciar la recerca arqueològica en el passat històric i va despertar l'interès per la llengua, les lleis i les institucions antigues. Durant la Guerra del Francès, el català es va proclamar oficial a Catalunya juntament amb el francès.
• La difusió del Romanticisme, moviment estètic que reivindicava la llibertat individual i de les nacions.

El Romanticisme

El Romanticisme, moviment artístic i literari oposat al Neoclassicisme, va sorgir a finals del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra. Vinculat als moviments revolucionaris liberals i nacionalistes, va evolucionar cap a postures més conservadores. Les idees romàntiques es van donar a conèixer a Espanya a través de la revista El Europeo. La imaginació i el gust per la fantasia popular dels romàntics van contribuir a la recerca de la cultura tradicional, amb folkloristes i erudits que reivindicaven la història antiga i les essències populars.

Tipus de Romanticisme

• Romanticisme liberal: Defensa la llibertat en qualsevol àmbit i segueix la política liberal més avançada. Models literaris: Victor Hugo i Alexandre Dumas. No reivindica l'ús del català com a llengua de prestigi.
• Romanticisme conservador: Historicista, s'adscriu als corrents polítics moderats. Models literaris: Walter Scott, Chateaubriand i Manzoni. Medievalisme i ús de la història per conèixer l'esperit del poble. Reivindica el català en l'àmbit literari i en la resta.

Característiques de la Literatura Romàntica

• Insatisfacció amb el món real i recerca d'un món ideal.
• Nostàlgia del passat i evasió cap al passat històric.
• Nacionalisme: estudi del passat i descobriment de la identitat nacional.
• Harmonia espiritual amb la natura i identificació amb el paisatge.
• Subjectivisme i exaltació del jo: expressió del món interior d'emocions, sentiments, desitjos...

La Renaixença: Repercussions i Autors

Lo gaiter de Llobregat (1841) de Joaquim Rubió i Ors, aplec de 19 poemes publicats al Diario de Barcelona, és considerat el manifest de la Renaixença. El terme es consolida cap al 1870, amb el projecte d'adreçament de la llengua catalana i la publicació de la revista Renaixença.

Bonaventura Carles Aribau i La Pàtria

La Pàtria, publicada el 1833 a la revista El Vapor, marca l'inici de l'activitat pública de la Renaixença. És la primera mostra de poesia romàntica i símbol del moviment. Aribau, escriptor, economista i polític, va ser redactor d'El Europeo i va propulsar El Vapor. El poema, de sis octaves de versos alexandrins, és un cant d'enyorament, evocació de les glòries passades de Catalunya i reivindicació de la llengua pròpia. Els temes principals són l'elogi del patró d'Aribau i l'evocació a la Pàtria, lligats a la llengua.

Programa de la Renaixença

Per recuperar el català per als usos literaris cultes, els escriptors renaixentistes es van proposar:

• Reconstruir la història medieval.
• Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
• Recollir la tradició literària popular.
• Crear un model de llengua normativa.
• Recuperar tots els gèneres literaris.

Malgrat la prohibició de la llengua, van promoure la creació d'editorials, publicacions periòdiques i els Jocs Florals.

Els Jocs Florals

Iniciativa clau de la Renaixença, els Jocs Florals, fundats el 1393 i celebrats fins a finals del segle XV, es van restaurar el 1859 a Barcelona sota el lema "Pàtria, Fe i Amor". Els autors hi concorrien amb obres en català. El títol de Mestre en Gai Saber s'atorgava a qui guanyava les tres modalitats. Tot i les crítiques per la repetició temàtica i l'anacronisme, van ser cabdals per a la consolidació de la Renaixença.

La Poesia Romàntica

Gènere per excel·lència de la recuperació literària. Característiques:

• Evocació del passat històric com a mitjà d'exaltació nacional.
• Recreació de la bellesa del paisatge com a reivindicació d'un patriotisme local.
• Interès per la poesia popular.
• Reivindicació de la llengua pròpia.
• Presència de tòpics: amor i religió.
• Utilització de composicions estròfiques clàssiques.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Consolida la Renaixença poètica i és considerat el creador del català literari modern. Va escriure en vers i en prosa, sempre en català. De família pagesa, va entrar al seminari de Vic i va alternar els estudis amb tasques camperoles. Va guanyar premis als Jocs Florals i va ser ordenat sacerdot. Va escriure L'Atlàntida i, després d'una anèmia cerebral, va escriure composicions nostàlgiques. El 1877 va guanyar els Jocs Florals amb L'Atlàntida i el 1886 va publicar Canigó. Després d'un viatge a Terra Santa, va tenir conflictes amb les autoritats eclesiàstiques, que van inspirar En defensa pròpia i Flors de calvari. Va morir de tuberculosi el 1902.

Obra:

• Temes: Catalunya i Déu, to intimista i descripció de la natura.
• Poesia èpica:
  • L'Atlàntida: primera gran obra del Romanticisme, narra la desaparició del continent. Introducció, 10 cants i conclusió, versos alexandrins o decasíl·labs èpics. Temes: història i mitologia.
  • Canigó: millor obra de la Renaixença poètica, 12 cants i un epíleg en versos de 7, 8 i 10 síl·labes. Barreja llegendes medievals catalanes, elements populars i històrics. Tema: origen de Catalunya. Personatges: fades (paganisme) i món real (religiositat).
• Poesia lírica: Sentiments nacionalistes i religiosos, llegendes i tradicions catalanes. (Poesia patriòtica: La Pàtria, Montserrat; poesia religiosa: Flors de calvari, Idil·lis i cants místics).
• Prosa: Llibres de viatges (Viatges d'un pelegrí a Terra Santa), articles periodístics (En defensa pròpia), narracions folklòriques (Rondalles).

La Prosa al Segle XIX

El 1862 es publica la primera novel·la catalana del segle XIX, una novel·la històrica. Cal distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes.

La Narrativa Romàntica

La novel·la romàntica s'introdueix a Espanya a través de les traduccions de Walter Scott. Els primers novel·listes romàntics catalans utilitzen el castellà per a temes de la història d'Espanya, però amb el temps adoptaran la llengua catalana i la temàtica catalana.

La Novel·la Històrica

Popularitzada per Alexandre Dumas i Walter Scott, respon a la moda romàntica historicista. La primera novel·la històrica en català fou L'orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant, ambientada al segle XV.

La Novel·la Fulletonesca

Gènere de narrativa sentimental amb personatges bons i dolents en situacions dramàtiques. Cada episodi acaba amb la trama interrompuda per mantenir la intriga del lector.

El Costumisme

Gènere de transició entre la novel·la històrica romàntica i la novel·la realista. Suposa el descobriment de la realitat quotidiana com a tema novel·lesc i l'adopció del català com a vehicle d'expressió. Actitud nostàlgica: testimoni d'un món que desapareix. Gèneres:

• L'article costumista: publicat en la premsa satírica, descriu ambients, personatges i situacions típiques de les classes populars.
• El quadre: narració curta, sense argument, a partir d'una descripció ambiental i de personatges plans.

L'origen del quadre de costums se situa en les revistes humorístiques i satíriques. A partir de la creació de costums populars, l'autor construeix una narració llarga, amb personatges complexos i un argument versemblant.

El Costumisme a les Illes: Atenció especial a la ciutat i a la classe mitjana i menestralia; ús d'una llengua dialectal rica. Col·laboradors: Pere Alcàntara Penya, Bartomeu Ferrà i Gabriel Maura.

Narrativa Realista i Naturalista

El realisme narratiu del segle XIX s'oposa a la recreació del passat feta pels romàntics. Els autors realistes volen reproduir la realitat tal com és. La novel·la realista catalana conserva la descripció d'ambients pintorescos i rurals, propis del costumisme. Les novel·les realistes són anomenades també "de tesi": l'autor prova de demostrar una denúncia moral.

Narcís Oller (1846-1930)

Creador de la novel·la catalana moderna. Família benestant, orfe de pare, introduït al món literari pel seu oncle. Advocat a Barcelona, funcionari de la Diputació i procurador als tribunals, ho compagina amb la literatura. Comença escrivint en castellà, però canvia al català. Personatges: producte de l'observació i l'anàlisi.

Obres:

• La papallona (1882): Toneta, noia pobra i òrfena seduïda i abandonada, aconsegueix casar-s'hi abans de morir. Novel·la entre el Romanticisme i el Realisme, recuperació de la novel·la catalana moderna.
• L'escanyapobres (1884): A un poble imaginari, la Tuies, dona avara, es casa amb Oleguer, un usurer. La passió pels diners porta a una mort tràgica. Introducció al Naturalisme.
• Vilaniu (1885): Retrocés tècnic, insatisfactòria per a l'autor.
• La febre d'or (1890-1892): Família de menestrals que s'enriqueix ràpidament: pèrdua de valors morals. Obra més realista i més llarga.
• La bogeria (1898): Procés d'una malaltia, la demència, i les conseqüències socials. Tres punts de vista: l'amic del malalt, l'Armengol, i el metge Giberga.
• Pilar Prim (1906): Jove vídua intenta refer la seva vida sentimental. Obra modernista i psicològica.

El Teatre al Segle XIX

Es representen drames romàntics en castellà sobre la història d'Espanya. A mitjan segle XIX, amb la introducció de la temàtica catalana, comencen a representar-se drames romàntics en català. Augmenten els locals teatrals, com el Teatre Romea.

El Teatre a Mallorca durant l'Època Romàntica

El gènere teatral per excel·lència fou el sainet: peça d'un acte, còmica i satírica, amb personatges i ambients populars. Llenguatge col·loquial i vulgar, amb castellanades. Pere Alcàntara Penya i Bartomeu Ferrà, creadors del teatre costumista català.

Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895)

Autor important de l'època i empresari teatral. A partir de 1866, gran èxit amb els drames romàntics.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924)

D'estètica romàntica, va incorporar el Realisme en l'època de maduresa i va tornar al Romanticisme historicista. Fill natural, criat a les Canàries, no va aprendre català fins als vuit anys. Fracàs amorós i relació estreta amb la mare: Romanticisme tràgic i personatges femenins idealitzats. El 1911, membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Llenguatge culte a les obres.

Obra: Poesia no abstracta i caràcter narratiu; teatre amb to poètic. Renova el teatre català. Obres:

• Tragèdies romàntiques: Ambientació medieval, tractament subjectiu i llegendari de la història, relleu dels personatges, característiques romàntiques. Obres: Gal·la Placídia (1879), Judith de Welp (1883). Mar i cel, la millor obra, ambientada al segle XVII.
• Drames realistes: Incorporació del Realisme, però amb aspectes romàntics. Ambientació contemporània, problemàtica connectada amb la realitat. Canvi iniciat amb En pólvora (1893), escàndol per la temàtica anarquista. Obres destacades: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897), La filla del mar (1900).
• Terra Baixa: Drama més famós. Un cacic fa un casament favorable. No vol renunciar a Marta, l'amant, i la casa amb Manelic. Marta i Manelic s'enamoren. Triangle amorós amb final tràgic.
• Intents modernistes i retorns als orígens: A partir de 1900, vacil·lacions. Assaja el drama burgès amb Arran de terra (1901), retorna a la tragèdia romàntica amb Indíbil i Mandoni (1917) i al drama realista amb Jesús que torna (1917).

En morir el 1924, va deixar incompleta Per dret diví, acabada per Lluís Vís i estrenada pòstumament el 1926.