La Renaixença: Un Moviment Cultural Català del Segle XIX

La Renaixença (S. XIX)

A tota Europa, el S. XIX és el del romanticisme. A Catalunya pren una fesomia pròpia i es denomina Renaixença. Alguns dels valors de la Renaixença, que primer va ser un moviment minoritari, però que als anys setanta ja és generalitzat, són:

• Retornar la personalitat pròpia a la literatura catalana, tot potenciant-ne els valors específics i diferencials: la llengua, la literatura, la història i el dret, sobretot.

• Implicar gran part de la població i les classes dirigents, fet que més endavant trobà formulacions polítiques en la creació de diversos partits catalanistes.

• Mitificar l’Edat Mitjana, època històrica que fou fonamental en la història de Catalunya.

• Revaloritzar les llegendes i les tradicions. És durant la Renaixença que s’apleguen en forma escrita.

• La industrialització i el creixement urbà, conjuntament amb l’ascensió de la burgesia catalana, contribueixen a la consolidació de la Renaixença i obren el camí a futurs moviments culturals i socials.

Gèneres i Autors Més Importants:

La poesia - Jacint Verdaguer
La narrativa - Narcís Oller
El teatre - Àngel Guimerà

La Poesia de la Renaixença

Els jocs florals van ser instaurats el 1859, hereus d’uns de similars que se celebraven a l’Edat Mitjana. Hi participaven els autors de la poesia i en aquesta festa literària anual van col·laborar els burgesos barcelonins. Hi són concedits tres premis:

• La Flor Natural: per al millor poema amorós

• La Viola: per al millor poema religiós

• L’Englantina: per al millor poema patriòtic

Per tant, els tres temes dels jocs florals són l’Amor, la Fe i la Pàtria.

La institució dels jocs florals complirà les funcions següents:

- Prestigiar la llengua i la literatura catalana als ulls de la societat.

- Estimular l’aparició de nous escriptors. En aquest sentit, hem de recordar que s’hi fan conèixer durant la dècada dels anys 70 les tres màximes figures de la Renaixença (Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller).

Jacint Verdaguer (XIX-XX)

Neix a Folgueroles, un poble proper a Vic, en el si d’una família humil i ingressà en el seminari de Vic per cursar-hi la carrera eclesiàstica. Va ser ordenat sacerdot i el van destinar a una parròquia rural. Al cap d’uns anys contrau una anèmia i els metges li recomanen l’aire del mar. Durant 3 anys és capellà de vaixells transatlàntics. En aquella etapa enllestí L’Atlàntida, que és premiada als jocs florals de 1877 i que marca l’inici de la seva popularitat i del seu prestigi com a poeta. A partir d’aquest moment, exerceix com a capellà de la família dels marquesos de Comilles, a Barcelona.

El 1895 es publica Canigó. A partir de 1890, Verdaguer viu el seu calvari racional i per diversos motius relacionats amb la pràctica religiosa (se l’acusa de fer exorcismes, de ser massa generós amb els pobres, de ser massa radical amb la religió en general...) Verdaguer comença a ser considerat un pertorbat. El poeta comença a desobeir els seus superiors, per això se li prohibeix exercir com a capellà. Davant d’aquesta situació, la seva amargor i els seus intents per defensar-se marquen la producció dels seus últims anys.

La seva obra poètica

Poesia

Poesia Èpica

• L’Atlàntida

L’Atlàntida és un poema èpic que té com a tema l’enfonsament i la destrucció del continent dels atlants, situat al mig de l’Atlàntida.

Verdaguer recrea magníficament els desastres geològics que determinen el gran desastre (la gran catàstrofe).

• Canigó

És un poema èpic sobre el naixement de Catalunya l’any 1000, a través de la reconquesta dels Pirineus.

El jove gentil és seduït per la fada (Flor de neu). Gentil abandona els seus deures militars i el seu oncle Guifré el mata. Posteriorment, Guifré promet construir un monestir per fer-se perdonar els pecats. L’escenari constant i romàntic és la muntanya del Canigó.

A Canigó, trobem els següents temes:

1. Històric i narratiu: se situa a l’inici de la conquesta catalana i Guifré i el seu germà Tallaferro són els cabdills de les forces cristianes.

2. Patriòtic: és un cant al naixement de Catalunya com a nació.

3. Legendari: l’obra integra gran quantitat de llegendes relacionades amb les fades que viuen al Canigó.

4. Amorós: gentil i Flor de neu són protagonistes d’un idíl·lic màgic que acaba tràgicament.

5. Descriptiu i paisatgístic: el poema és ple de descripcions magnífiques dels Pirineus i les planes adjacents.

6. Religiós: així com els soldats catalans lluiten per a alliberar la pàtria dels invasors, els religiosos expulsaran les forces paganes (les fades del Pirineu). Aquest és un dels missatges del poema: Catalunya i el cristianisme són dos conceptes indissolubles.

Poesia Lírica

Pot ser patriòtica o religiosa.

Patriòtica:

El tema de la pàtria, a través de la història, la llegenda i el paisatge, és una constant de la poesia romàntica catalana.

Podem destacar l’obra Pàtria on empra un to impetuós i enèrgic, alternant amb un altre de nostàlgic i elegíac. Un dels poemes més coneguts és “L’emigrant”.

Religiosa:

Aquesta poesia respon, d’una banda, a la necessitat íntima del poeta d’expressar la seva religiositat fervorosa i, d’altra banda, a l’intent de col·laborar en el manteniment de la devoció popular en una època de profunda crisi social i ideològica.

Podem destacar 3 obres:

· Idil·lis i cants místics

· Flors del Calvari

· Montserrat

Prosa

· Excursions i viatges

· Dietari d’un pelegrí a Terra Santa: On Verdaguer explica les seves observacions al llarg del viatge i l’estada.

· En defensa pròpia: És un conjunt d’articles en els quals el poeta justifica la seva trajectòria vital.

El Teatre de la Renaixença: Àngel Guimerà (S. XIX-XX)

Va néixer a Santa Cruz de Tenerife, fill de pare català. Quan tenia 8 anys, la família tornà a Catalunya, a Comarruga, on va iniciar la seva adaptació a una nova terra i a una nova llengua.

Després d’escriure alguns textos en castellà, comença a entrar en contacte amb els cercles de la Renaixença i a escriure en català. Dirigí la revista La Renaixensa, primer escrita amb s i després amb ç (La Renaixença), i participà en els jocs florals de 1877, on fou declarat en Gai saber, ja que hi fou premiat en les tres modalitats. A partir d’aleshores va començar a escriure teatre i es convertirà en el dramaturg més important de la Renaixença.

Amb el canvi de segle (del XIX al XX), Guimerà intenta repetidament adequar-se als nous corrents, però no va tenir el ressò d’abans. A més de la seva condició de literat, cal destacar la notable activitat política que Guimerà va dur a terme dins el naixent catalanisme polític de fi de segle. També destaca el fet que va ser el primer que va pronunciar un discurs en català a l’Ateneu, entitat de la qual fou director.

Hi ha 3 aspectes de la seva vida que es reflecteixen en la dramatúrgia de Guimerà.

1. Els pares d’Àngel Guimerà no es casaren fins temps després del seu naixement. Això el marcà profundament i força personatges ideats per l’autor tenen orígens poc clars.

2. El fet que als 8 anys hagué de traslladar-se a Catalunya, quan s’havia envoltat abans d’un ambient amb llengua castellana, li crea un sentiment de mestissatge que trasllada al teatre amb la figura de gent nouvinguda a un poble on desperta suspicàcies.

3. Només tingué un amor de joventut, que no prosperà. Aleshores, la figura femenina que ell tindrà sempre com a referent serà la seva mare Doña Margarita. Al teatre d’Àngel Guimerà, els personatges femenins són els més ben elaborats i amb més profunditat psicològica.

Etapes

La seva producció la podem dividir en 3 etapes:

1. El Drama Històric: escrit en vers, amb una gran explosió d’energia i un aire de solemnitat, aspectes que impressionaven el públic.

- Mar i cel

- Gal·la Placídia

2. Drames Realistes: és l’etapa de més èxit d’Àngel Guimerà. Estan ambientats amb la ruralia o en la costa.

• Maria Rosa

• La festa del blat

• La filla del mar

• Terra baixa (la més coneguda)

Les característiques d’aquestes obres són:

• Incorporen la prosa: per la qual cosa són més dinàmics i immediats.

• El tema principal és la passió amorosa i la possessió de la dona, plantejades fins l’espai conflictiu del triangle amorós.

• El/La protagonista sol ser un personatge assedegat d’amor, marginat, sovint situat en un ambient hostil, on la felicitat esdevé impossible.

3. El Teatre Modernista: Guimerà intentà adaptar el seu teatre al moviment posterior a la Renaixença, el Modernisme, però no tingué èxit i tornà a les obres de la segona etapa.

La Narrativa del Segle XIX: Narcís Oller

Narcís Oller (S. XIX i XX): és el novel·lista català més destacat del segle XX. Aconsellat pels crítics literaris Josep Yxart i Joan Cerdà, Narcís Oller assimilà els principis del realisme i s’esforçà a aplicar-los a les seves novel·les. El resultat és una obra desigual amb encerts innegables, però també amb limitacions evidents. Entre els aspectes positius, destaca el fet d’haver elaborat, dins la literatura catalana moderna, el primer model narratiu coherent i comparable a la novel·la europea del moment. Pel que fa a les seves limitacions, s’hi ha assenyalat una sèrie de mancances: poca profunditat psicològica dels personatges, la poca elaboració de l’escriptura, l’excés de moralisme i sentimentalisme i la incapacitat per crear un model lingüístic apropiat al gènere.

Els tipus de narrativa més propers a Narcís Oller són:

· El model romàntic, el model dels sainets i quadres de costum, el realisme, que vingué de la mà del francès Honoré de Balzac, i el naturalisme, el creador del qual és també el francès Émile Zola.

Obres de Narcís Oller:

- La papallona: Una història d’amor on el realisme conviu encara amb alguns elements romàntics. Zola en va escriure el pròleg.

- L’Escanyapobres: és l’estudi de la passió de l’avarícia, personificada en els protagonistes (l’Oleguer i la Tuies).

- La febre d’or: tracta del recorregut d’una família barcelonina que primer s’enriqueix ràpidament amb la borsa i que acaba arruïnant-se.

- La bogeria: és un intent força exitós d’aplicar els postulats naturalistes; hi és remarcable l’ús d’un triple punt de vista en la narració dels fets: la història (el procés d’alienació mental que sofreix el protagonista Daniel Serrallonga) és reconstruïda per tres personatges, cada un amb una visió particular del cas.

- Vilaniu: És la transposició de la ciutat de Valls, on va néixer Narcís Oller, i hi relata el caràcter tancat i repressor d’aquesta població.

- Pilar Prim: és una novel·la qualificada de psicològica i que respon a l’intent de l’autor de posar-se al dia i connectar amb els nous corrents de la primera dècada del segle XX. Tracta el tema de la llibertat individual enfrontada als convencionalismes socials.