Renaixença i Modernisme: Autors i Característiques de la Literatura Catalana

La Renaixença

La Renaixença va ser un moviment literari i artístic sorgit a Catalunya durant el segle XIX. El seu objectiu principal era recuperar l’esplendor de la literatura catalana, després de segles de decadència (XVI-XVIII), prenent com a referents l'època medieval (com Ramon Llull i Ausiàs March).

Una de les grans aportacions de la Renaixença és la reinstauració dels Jocs Florals (1859), un certamen de poesia d’origen medieval.

Jacint Verdaguer (1845–1902)

És considerat el gran poeta de la Renaixença i un dels més destacats de la literatura catalana de tots els temps. Sacerdot i home profundament religiós, la seva obra combina la fe cristiana, el patriotisme i l’amor per la natura.

Destaca per haver compost dues magnífiques obres èpiques. Les seves obres mestres són:

• L’Atlàntida (1877)
• Canigó (1886)

Narcís Oller (1846–1930)

És el principal novel·lista de la Renaixença. Va ser el primer a introduir el Realisme (l’obra d’art com un mirall de la realitat) i el Naturalisme (l’obra d’art com un experiment científic) a la narrativa catalana. La seva professió era advocat.

Entre les seves obres més importants destaquen:

• La papallona (1882): considerada la primera novel·la realista en català.
• L’Escanyapobres (1884): descriu l’avarícia i la degradació moral d’un usurer rural.
• La febre d’or (1890–92).

Àngel Guimerà (1845–1924)

És una de les figures més rellevants de la literatura catalana i el gran dramaturg de la Renaixença. També va destacar com a poeta.

Guimerà va aconseguir dignificar el teatre català i fer-lo arribar a un públic ampli. Els seus drames combinen l’esperit romàntic amb elements realistes.

Etapes de l'obra dramàtica

• Tragèdies en vers: Situades en el passat històric. El màxim exponent és Mar i cel.
• Drames realistes: Situats en el moment contemporani. Les obres més representatives són:
  • Maria Rosa (1894) (Ambient obrer)
  • Terra baixa (1897) (Ambient rural)
  • La filla del mar (1900) (Ambient mariner)

El Modernisme

El Modernisme fou un moviment cultural i artístic que es desenvolupà a Catalunya entre finals del segle XIX i inicis del segle XX (aproximadament 1892–1911).

Es pot entendre com un moviment de revolta contra la societat burgesa i conservadora, ja que els intel·lectuals modernistes consideraven la burgesia catalana excessivament conservadora i materialista.

Joan Maragall (1860–1911)

Figura central de la poesia modernista catalana. La seva poesia es fonamenta en el vitalisme (influència de Nietzsche) i en la “teoria de la paraula viva”: el poeta havia de transmetre amb autenticitat l’experiència immediata, fugint de retòriques artificials.

L’obra més destacada és Visions i Cants.

Característiques de la seva poesia

• Senzillesa expressiva.
• Contacte amb la natura.
• Inspiració espontània i genuïna.

L'Escola Mallorquina

Grup de poetes mallorquins (Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver). Tot i ser coetanis del Modernisme, sovint estan marcats per la influència de la tradició grecollatina.

Característiques

• Ús d’una llengua acurada i solemne.
• Paisatgisme idealitzat, amb influència clàssica.
• Un cert to elegíac i moralitzador.

El Teatre Modernista

El teatre va ser un dels gèneres més desenvolupats del Modernisme. Des d'aquest moviment, s’aspirava a assolir l’art total.

Teatre Regeneracionista

Un dels grans referents és Ibsen, dramaturg noruec (drama polític).

• Funció: Transformar la societat mitjançant el teatre.
• Representava conflictes socials, amb voluntat crítica i regeneradora.
• Obres amb càrrega ideològica, sovint pessimistes sobre el futur de la societat catalana.

Joan Puig i Ferreter és el dramaturg més representatiu d’aquesta tendència a Catalunya (per exemple, Aigües Encantades, 1907).

Teatre Esteticista

Aquest tipus de teatre es basa en l’art per l’art. Es considera que l’experiència artística és independent i superior, entenent l’art gairebé com una religió. Des d’aquesta perspectiva, no es pretén regenerar la societat.

Santiago Rusiñol n’és la figura cabdal. És un defensor de l’artista com a guia espiritual i creador. Obres com L’alegria que passa o El jardí abandonat mostren la tensió entre art i vida quotidiana i exalten la figura de l’artista com a ésser superior.

La Narrativa Modernista

La narrativa modernista suposa una ruptura amb la novel·la realista i costumista del segle XIX. Es deixa de banda la voluntat de reflectir la realitat de manera objectiva. Es considera que a través del sentiment i l’emoció es pot reproduir millor la realitat.

• Raimon Casellas: La seva obra Els sots feréstecs (1901) és considerada la primera novel·la modernista catalana.
• Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert): Una de les grans veus narratives del Modernisme, amb un llenguatge intens, simbòlic i ric. També va destacar pels contes. La seva obra més simbòlica és Solitud (1905).