La Renaixença Catalana: Recuperació Cultural i Identitat Nacional

La Renaixença: Cultura, Literatura i Identitat

El Moviment Cultural de la Renaixença

El moviment cultural de la Renaixença, iniciat cap al 1830, va reivindicar l'ús públic i literari del català. La publicació de La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Poesies (1841) de Joaquim Rubió i Ors per recuperar el català com a llengua literària, marquen l'inici d'aquest període.

La Renaixença va ser l'eclosió d'un llarg procés per recuperar la identitat catalana, iniciat ja al segle XVIII. Intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la història i el folklore catalans. Aquesta recerca es va manifestar en diversos àmbits:

• L'estudi del passat medieval i el paper dels comtes i la Corona d'Aragó (Manuel Milà i Fontanals, Pròsper Bofarull).
• La història de Catalunya (Víctor Balaguer).
• Els usos i costums del passat que reflectien la psicologia d'un poble (Estanislau Reynals i Rabassa).
• Les manifestacions culturals (Marià Aguiló).

Els Jocs Florals, com a institució cultural, van donar a conèixer el moviment i van estimular l'escriptura en llengua catalana, impulsant la preocupació per crear un model de llengua catalana.

La Literatura de la Renaixença

Escriptors d'idees liberals, en contra dels iniciadors de la Renaixença literària, van defensar l'ús del català que ara es parla. Entre ells, destaquen:

• Frederic Soler, que va escriure teatre caricaturesc i sarcàstic, mitificant les grans figures de la història catalana. Posteriorment, es va anar integrant al nou moviment cultural de la Renaixença.
• Josep Anselm Clavé, que va contribuir a l'arrelament del català amb cançons.
• Abdó Terradas, que va escriure la seva obra El rei Micomicó com a instrument de propaganda i agitació.
• Valentí Almirall, que va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo Catalanisme.

Els Jocs Florals es van popularitzar, convertint-se en una festa cívica i un vehicle de difusió del català.

Durant el darrer terç del segle XIX, van destacar figures cabdals de la literatura catalana:

• Jacint Verdaguer, poeta i recreador del català literari a partir de la llengua viva.
• Àngel Guimerà, escriptor que va plantejar a les seves millors obres problemes socials diversos.
• Narcís Oller, escriptor que va fer renéixer el gènere novel·lístic.

El català es va incorporar a les publicacions periòdiques, com el Diari Català, impulsant la difusió de la llengua en espais públics. La Renaixença va influir també a Mallorca (Tomàs Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza) i a València (Teodor Llorente).

Símbols i Creació de la Identitat Col·lectiva

A les societats de l'Antic Règim, la identitat col·lectiva es construïa al voltant de la lleialtat al monarca, amb la simbologia com a element cohesionador del seu poble. Les Revolucions Liberals del segle XIX van transformar els antics súbdits reials en ciutadans d'una nova nació (on el monarca esdevenia un element subsidiari), generant una nova simbologia identitària col·lectiva al marge del monarca. Això va implicar la creació de simbologia identitària (banderes, himnes, herois, exaltació del passat, etc.). El Romanticisme va tenir un paper important en aquesta cerca de símbols en llegendes, mites i personatges històrics per justificar les noves nacions com a entitats forjades col·lectivament.

Catalunya no va quedar al marge d'aquest procés: la identitat nacional catalana es va forjar amb l'impuls de la Renaixença. A Catalunya, la Renaixença, influïda pel Romanticisme, va cercar els orígens i les particularitats de la nació catalana en el passat medieval i el dret català antic. Així, s'han consolidat com a elements definitoris de la identitat catalana:

• L'ús i la pervivència de la llengua catalana.
• La bandera quadribarrada.
• L'himne (Els Segadors).
• La festa cívica de l'11 de Setembre.
• Els sants patrons (Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat).
• La sardana.