La Renaixença Catalana: Poesia, Teatre i Figures Clau del Segle XIX

La Renaixença Catalana al Segle XIX

La Renaixença és un moviment cultural, amb una clara vocació política, que sorgeix del romanticisme. Els seus impulsors buscaven recuperar l’expressió literària culta en llengua catalana i definir una consciència nacional, incorporant corrents europeus com el romanticisme i el realisme.

La millor etapa de la Renaixença es va viure durant les dècades dels setanta i dels vuitanta del segle XIX.

La Poesia de la Renaixença

Tot i que alguns poetes encara escrivien en castellà, la Renaixença s’inicia formalment amb la publicació del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau a la revista romàntica El Vapor.

Un fet clau per a la normalització de la poesia catalana va ser la restauració dels Jocs Florals a Barcelona l’any 1859. Inicialment, aquests certàmens van ser criticats per l'ús d'una llengua excessivament romàntica i arcaica.

Jacint Verdaguer (Mossèn Cinto)

Nascut a Folgueroles i format al seminari de Vic, Jacint Verdaguer és conegut popularment com a Mossèn Cinto.

Destaquen els seus grans poemes èpics:

• L’Atlàntida: Tracta sobre la desaparició d’un continent i el pressentiment del descobriment d’Amèrica.
• Canigó: Un poema èpic i fantàstic sobre la història de Catalunya, ambientat a la muntanya pirinenca i centrat en una llegenda relacionada amb la reconquesta cristiana dels territoris dominats pels sarraïns.

També cal esmentar l'escrit “En defensa pròpia”, on Verdaguer es va exculpar de les acusacions rebudes, defensant la seva innocència.

El Teatre Català al Segle XIX

Inicialment, el teatre culte es feia majoritàriament en vers i en castellà. No obstant això, van sorgir diverses iniciatives en català:

• Teatre de Sala i Alcova: Representacions de sainets breus i senzills en català, promogudes per les societats burgeses.
• Iniciatives Populars: Activitats menestrals, obreres i pageses, com ara els tallers, on es representaven obres d'humor.

Gèneres Populars (Primera Meitat del Segle XIX)

Durant la primera meitat del segle XIX, va ser un moment d’esplendor del sainet, amb autors com Eduard Vidal i de Valenciano. Aquest gènere va evolucionar posteriorment cap a la comèdia de costums, que aprofundia més en la psicologia dels personatges.

El Teatre de la Renaixença (Segona Meitat del Segle XIX)

El dramaturg més exitós d'aquesta època va ser Frederic Soler (conegut com a Serafí Pitarra). En una primera etapa, Soler, que formava part del grup conegut com La Gata, va destacar per obres que parodiaven amb humor els temes literaris de la Renaixença (fins i tot es mofava de l’engendrament de Jaume I i del català medieval).

En una segona etapa, Soler va triomfar amb el drama, un gènere romàntic en català amb temes històrics o sentimentals.

No obstant això, Àngel Guimerà va acabar desplaçant Soler gràcies a l'èxit de les seves obres, que eren percebudes com a més realistes i modernes.

Àngel Guimerà: El Mestre del Drama Realista

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife i va residir al Vendrell. Fill de pare català i mare canària, la influència materna va ser significativa en la seva trajectòria biogràfica i literària.

Pel que fa a la seva obra, es divideix en dues etapes principals:

1. Tragèdia Romàntica (Dècada dels 80): Es centra en la tragèdia romàntica. Destaquem Mar i Cel, escrita en vers i ambientada en un vaixell. L'obra tracta la recuperació històrica i l'expulsió dels moros.
2. Drama Realista (Dècada dels 90): Guimerà assoleix la seva plenitud amb l’estrena de drames realistes, ambientats en la Catalunya rural contemporània. L'obra cabdal és Terra Baixa.

Argument de Terra Baixa

A Terra Baixa, l’amo Sebastià obliga Marta (la seva amant) a casar-se per interessos econòmics amb el pastor Manelic, un personatge rústic i marginat, però de sentiments nobles. La parella es rebel·la contra l’engany i la injustícia de Sebastià. L’obra culmina amb l’assassinat de Sebastià a mans de Manelic.