La Renaixença Catalana: Llengua i Cultura

La persistència de la identitat catalana

Començament del segle XIX, després del Decret de Nova Planta, que elimina l’estructura politicoadministrativa de l’antiga Corona d’Aragó, a Catalunya persisteix un clar refús del procés de centralització administrativa i de l’amenaça d’imposar-hi les lleis i la llengua de Castella. A causa d’aquesta política, el català quasi havia desaparegut com a llengua administrativa i de cultura. No tenia persistència en les esferes d’administració estatal, en l’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Bona part de les elits culturals i polítiques del Principat l’havien abandonat en l’ús públic i la comunicació escrita. Malgrat aquest retrocés, el català es mantenia en la comunicació oral entre la majoria de la població, i escrita en les cançons o romanços tradicionals, els llibres de temàtica religiosa o d’entreteniment adreçats al gran públic. Tot i el procés uniformador de l’estat, la societat catalana manté:

• Llengua pròpia
• Costums
• Tradicions i manera de viure (forma específica de l’organització familiar i la feina, de la propietat i el desenvolupament econòmic)

Els catalans se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però tenien consciència del seu particularisme dins el nou Estat liberal.

La Renaixença literària i cultural

La Renaixença és un moviment cultural sorgit a la dècada de 1830 per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana. S’inicia amb la publicació en català de:

• Oda La pàtria
• Joaquim Rubió i Ors (Poesies, 1841)

L’impuls que dóna origen a la Renaixença és el redescobriment de la idea de pàtria i l’assimilació d’aquesta amb la llengua materna. Intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans.

• Història: Manuel Milà i Fontanals, Pròsper de Bofarull
• Juristes que analitzen el dret com a expressió de l’ànima catalana i defensen que els usos i costums del passat reflecteixen la psicologia col·lectiva d’un poble: Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyets, Manuel Duran i Bas.
• Filòlegs, folkloristes i músics (Destaca Maria Aguiló) apleguen paraules, llegendes, cançons i altres manifestacions culturals com a mostra de la personalitat col·lectiva.

Els Jocs Florals, creats pels impulsors de la Renaixença, van ser una institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies a aquests, comença la preocupació per crear un model de llengua literària.

La literatura de la Renaixença

Els impulsors de la Renaixença literària utilitzaven una llengua medievalitzant, arcaica i carrinclona, plena de paraules incomprensibles i de formes artificioses. Però uns quants escriptors d’idees polítiques liberals van defensar l’ús del “català que ara es parla”. Aglutinats enfront de Frederic Soler, es reunien a casa d’aquest, on celebraven els Focs Artificials, una paròdia dels Jocs Florals.

Frederic Soler

(pseudònim Serafí Pitarra) comença escrivint teatre caricaturesc i sarcàstic que parodia el drama romàntic i la mitificació de les grans figures de la història catalana (Don Jaume el Conquistador, La botifarra de la llibertat...). Però acaba integrant-se en la Renaixença: participa en els Jocs Florals i escriu drames romàntics.

Josep Anselm Clavé

Polític, poeta, dramaturg i músic. Contribueix a l’arrelament del català entre els obrers fundant societats corals en català.

Abdó Terradas

Polític federalista, dramaturg i novel·lista. Escriu obres com a instrument de propaganda i agitació: El rei Micomicó, una sàtira monàrquica.

Valentí Almirall

Polític i periodista, el primer a formular la doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme. Els Jocs Florals es popularitzen, esdevenen una festa cívica i una plataforma de difusió del català. Gràcies a aquests, destaquen literats preocupats per fixar la llengua:

Jacint Verdaguer

Gran poeta i prosista. Re-creador del català literari a partir de la llengua viva de la Plana de Vic, la seva contrada natal.

Àngel Guimerà

Comença escrivint tragèdies i drames romàntics, planteja diversos problemes socials en les seves millors obres. A finals de segle reneix el gènere novel·lístic gràcies a Narcís Oller. Va ser possible perquè el català ja s’havia incorporat a les publicacions periòdiques: La Renaixensa, Diari Català, revistes Tramuntana, La Campana de Gràcia, L’Esquellà de la Torratxa, instruments de difusió de la llengua en l’espai públic. La Renaixença literària té influència a Mallorca (Tomàs Aguiló, Josep L. Pons i Gallarza) i a València (Teodor Llorente).