La Renaixença Catalana: Història, Difusió i Figures Clau

La Renaixença: Definició i Orígens

La Renaixença és un moviment de recuperació i definició de la identitat catalana que té els seus primers símptomes en plena Il·lustració del segle XVIII.

La prolongació del desig de reconstruir una època de gran vitalitat cultural i històrica s'aplica a la creació d'un veritable mite de l'edat mitjana en terres catalanes, que ha de servir d'estímul per a la represa que planteja la Renaixença.

Mitjans de Difusió de la Renaixença al Segle XIX

La Renaixença disposa de dos mitjans bàsics de difusió al segle XIX: la premsa i la indústria del llibre.

L'aparició de la premsa en català es caracteritza per la precarietat amb què es mou i les insuficiències que també demostra el món editorial en la llengua pròpia. Ara bé, tenen un ressò molt més gran les publicacions relacionades amb la literatura popular, com:

• L'edició de romanços i peces teatrals.
• La novel·la de fulletó.
• Revistes satiricopolítiques d'orientació més o menys consumista i republicana, com ara:
  • La Campana de Gràcia (1870-1934)
  • L'Esquella de la Torratxa (1872-1874, 1879-1938)

Els Jocs Florals de Barcelona (1873)

Els Jocs Florals de Barcelona (reinstaurats el 1873) van ser una plataforma clau de foment i difusió de la literatura catalana. Van començar sent una festa de caràcter social al voltant de la poesia amb una certa ambientació medievalitzant i conservadora. Més tard, van arribar a tenir una veritable dimensió popular, aconseguint estimular l'aparició d'escriptors importants com Jacint Verdaguer i Narcís Oller.

Els Jocs Florals es reinstauren en l'esplendor de l'època amb el lema: "Pàtria, Amor i Fe". Si un escriptor guanyava les tres flors, rebia el nom de Mestre en Gai Saber. Les flors, que eren d'or o de plata, representaven:

• L'Englantina (Pàtria)
• La Flor Natural (Amor)
• La Viola (Fe)

Víctor Balaguer i la Interpretació Política

Víctor Balaguer presenta Los Trobadors moderns (1859) i defensa una interpretació política de la Renaixença i de l'activitat poètica.

Aquests reculls poètics comporten una selecció dels textos més destacats i generen unes expectatives favorables per a la poesia en llengua catalana, encara que es fa difícil subratllar-hi personalitats indiscutibles. Aquesta feina creativa inicial es complementa amb la notable tasca de recollida, catalogació i estudi de la poesia popular que emprenen figures de gran importància intel·lectual.

Jacint Verdaguer: El Poeta Clau de la Renaixença

Jacint Verdaguer neix l'any 1845 al poble de Folgueroles, a la Plana de Vic. Ja en les èpoques juvenils se situa com a aprenent de poeta, en un terreny pròxim al Romanticisme i a la Renaixença. Connecta amb l'esperit de la Renaixença amb la voluntat de conservar la catalanitat.

Va recollir el premi especial i l'accèssit a l'Englantina dels Jocs Florals de 1865. És un escriptor conscient de la seva vocació i de la formació cultural que havia d'aconseguir per tirar endavant una carrera literària. Va rebre educació eclesiàstica al seminari de Vic, però la seva tirada per la literatura el porta a buscar-se els mestres que el podien orientar.

Verdaguer aconsegueix superar els marges de la poesia popular, aprofitant els models literaris cultes que havia après en els seus anys d'estudiant al seminari. És aquest conjunt d'aspectes el que fa decisiva l'obra de Verdaguer dins del panorama de la Renaixença.

L'Atlàntida: L'Epopeia Nacional

L'Atlàntida és l'epopeia de Verdaguer sobre el mite del famós continent desaparegut. El vers més llarg és l'alexandrí, que permet incorporar el to narratiu i alhora la descripció de detalls contrastats d'un món meravellós del passat i de la realitat desolada del present.

En els versos d'aquest poema èpic hi ha la seguretat i la força d'una llengua que creu en la seva eficàcia literària.