La Renaixença Catalana: Cultura, Llengua i Catalanisme Polític

La Renaixença: Redreçament Cultural Català (s. XIX)

El moviment cultural i literari conegut com la Renaixença va sorgir a Catalunya cap al 1830, dins el context del Romanticisme europeu i en el marc d’un Estat espanyol amb pretensions centralistes i uniformadores de tot el territori. Aquestes palesaven la voluntat d’imposar una cultura oficial castellanitzada i ignoraven l’existència d’altres llengües i cultures. La finalitat del moviment era la recuperació de la llengua i dels senyals d’identitat catalans, però estava mancat d’aspiracions i de projectes polítics.

Renaixença Literària i Cultural

Al començament del segle XIX es va palesar una disminució de l’ús del català com a llengua de cultura. Tradicionalment, s’ha convingut que l’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i els escrits al Diario de Barcelona de Joaquim Rubió i Ors a favor de la recuperació del català com a llengua literària marquen l’inici de la Renaixença. A partir d’aquest moment, la llengua es va convertir en el símbol d’un moviment que dedicà bona part de les seves energies a conscienciar els ciutadans de la necessitat de fer del català una llengua de cultura.

L’any 1859 s’inicià la celebració dels moderns Jocs Florals com una plataforma per restaurar i conservar la llengua i la literatura catalanes. L’objectiu del certamen era premiar textos poètics escrits en català antic (llemosí) o literari modern. Els Jocs van contribuir a l’acceptació social del català com a llengua culta i de prestigi. Els anys setanta foren els de màxima plenitud de la Renaixença, com ho palesen la popularitat que van assolir figures com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, la qualitat literària dels quals obtingué un reconeixement massiu en els Jocs Florals de 1877.

La Renaixença Popular

Paral·lelament al desenvolupament de la Renaixença es va produir la revifalla d’un moviment cultural popular; es van desenvolupar al marge l’un de l’altre i sovint van sostenir relacions d’oposició. Les classes populars sempre havien utilitzat el català com a llengua de comunicació oral i existia una literatura i un teatre populars, molt planers, però escrits en un català molt proper a la llengua parlada.

Els partidaris d’un català culte menyspreaven aquells que defensaven una llengua no inspirada en els models medievals i plena de castellanismes. Els defensors d’un català popular retreien als primers la utilització de paraules incomprensibles i formes artificioses, motiu pel qual habitualment els ridiculitzaven mitjançant acudits o escrits. La sàtira dels Jocs Florals es manifestà inicialment a les revistes humorístiques populars, on es denunciava l’ús romàntic de determinats termes i mites històrics, així com la defensa d’una llengua arcaïtzant.

Inicis del Catalanisme Polític

Els orígens del catalanisme com a moviment de caràcter polític i amb plantejaments que anaven més enllà de les reivindicacions lingüístiques o literàries van tenir els antecedents en un seguit de moviments populars de protesta contra el nou Estat liberal, que van presentar també un component de rebuig al centralisme uniformador.