La Renaixença Catalana: Aribau, Jocs Florals i Verdaguer

La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

El poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) acabà convertint-se en un text fonamental que recollís les inquietuds i els projectes de la societat catalana al segle XIX. El poema ens permet apreciar com l’autor desenvolupa l’expressió d’un sentiment d’enyorança d’un paisatge i d’una llengua. El to reivindicatiu convida a recuperar una certa sensibilitat davant de la llengua pròpia; en definitiva, una síntesi perfecta d’elements romàntics i aspectes relacionables amb la Renaixença.

Aquest poema es publicà el 24 d’agost de 1833 a la revista El Vapor, d’orientació romàntica. Malgrat no tenir un caràcter privat, es convertí en una obra amb fama i valoracions, i gairebé esdevingué un manifest poètic del sector dominant de la Renaixença. Presenta una dignitat lingüística i un estil poètic que concebia el català com a llengua de cultura. Aribau tria una forma elegant i noble com la cobla d’art major o cobla de Juan de Mena, amb vuit versos alexandrins.

De la nostàlgia a l'activisme literari

La feina creativa inicial es complementa amb una notable tasca de recollida, catalogació i estudi de la poesia popular que emprenen figures de gran importància intel·lectual. Aquesta transició cap a un activisme per la llengua i la poesia va ser liderada per autors com:

• Joaquim Rubió i Ors (1818-1899): Activista de la llengua, va escriure el pròleg al volum de la seva obra poètica, amb el títol Lo Gaiter del Llobregat (1841), pseudònim amb què signava els seus versos.
• Antoni de Bofarull: Amb Los trobadors (1858), volia donar testimoni del nou esperit literari que alentà el país per fer reviure en la llengua els antics herois.
• Víctor Balaguer: Presenta Los trobadors moderns (1859), on defensa la interpretació política de la Renaixença i de l’activitat poètica.
• Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) i Marià Aguiló (1825-1897): Van realitzar una tasca fonamental de recollida i estudi de la poesia popular.

Els Jocs Florals (1859)

El 1859, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer tingueren un protagonisme clau en la restauració dels Jocs Florals, que esdevingueren una plataforma pública per a l’ús literari de la llengua catalana. En aquest context, es recuperava la referència d'Aribau als cants dels trobadors i a la llengua com a "llemosina".

No resulten sorprenents, doncs, algunes sàtires dels sectors literaris populars, expressades a través de les peces teatrals de Frederic Soler o en els versos de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Posteriorment, es va produint una aproximació entre la línia floralista i la popular, i els Jocs Florals es converteixen en una plataforma que aconsegueix orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària.

Jacint Verdaguer: el poeta de la Renaixença

Formació i estil

Jacint Verdaguer neix l'any 1845 al poble de Folgueroles (plana de Vic). Ja en la seva època juvenil se situa en un terreny pròxim al Romanticisme i a la Renaixença. El seu món rural idíl·lic connecta amb l'esperit renaixentista i amb la voluntat de conservar la catalanitat.

El poeta no va ser cap rústic, sinó un escriptor conscient de la seva vocació i de la formació cultural que necessitava per tirar endavant una carrera literària. La riquesa lingüística que s'havia conservat als pobles del país i la tradició popular de poesia i rondalles esdevenen la base que incorpora a les seves obres. Verdaguer aconsegueix superar els marges de la poesia popular aprofitant els models literaris cultes que havia après durant els seus anys d'estudiant al seminari.