Renaixement Literari Català al Segle XVI: Poesia i Context

1. El Renaixement a Catalunya

1.1 El Renaixement de la Tradició Clàssica

A finals del segle XV triomfa a Europa un nou corrent artístic: el Renaixement. Fruit de l'assimilació de les idees innovadores de l'Humanisme, proposades per Francesco Petrarca i altres intel·lectuals des de la segona meitat del segle XIV. El Renaixement comporta la recuperació de la cultura grecollatina i de les normes de l'estètica clàssica: la mesura, la raó, la proporció i l'equilibri. L'Humanisme i el Renaixement marquen el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna. En un clima de llibertat ideològica, tot és qüestionat: les formes de poder, el sentit de la vida, la creació artística. També és una època de descobriments científics com la caravel·la, la brúixola, la pólvora i la impremta. Els canvis polítics també són rellevants. El poder es comença a concentrar en la figura del rei, establint-se la monarquia autoritària.

1.2 Context Sociopolític als Territoris de Llengua Catalana

La Corona d'Aragó es troba en una situació delicada a l'edat moderna. La unió de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, juntament amb el descobriment d'Amèrica, releguen els territoris catalans a una situació secundària. A més, els successors dels Reis Catòlics estableixen la cort fora dels nostres territoris (Toledo, Valladolid, Madrid). Això implica la desaparició del català com a llengua de la cort, factor que influeix negativament en la producció literària dels segles XVI i XVII.

2. La Literatura Catalana del Segle XVI

El context polític desfavorable provoca una davallada en la producció literària. Sense l'aixopluc de la cort, hi ha pocs autors i són de qualitat menor que al segle anterior. A València es produeix una excepció, la cort renaixentista de Germana de Foix, però molts dels autors que s'hi apleguen escriuen en castellà. Tot i que els aires renovadors del Renaixement penetren en la literatura catalana (recuperació del món grecollatí, imitació dels poetes italians), els gèneres de la literatura medieval encara hi tenen un pes important.

2.1 La Literatura Popular

Aquesta disminució de la creació culta es compensa en part per la vitalitat dels gèneres tradicionals (cançons d'amor, de bandoler, glosses, nadales, goigs...), que mantenen l'ús de la llengua. Aquesta literatura popular, de transmissió oral o escrita a través de la impremta, assegura la continuitat de la llengua i la producció literària.

2.2 La Poesia

El Renaixement renova els gèneres i els temes de la poesia. S'introdueixen els formats italians, entre els quals destaca el sonet, i es reelaboren els temes d'arrel clàssica. La poesia catalana evoluciona a partir de la poesia dels trobadors i del Dolce Stil Nuovo gràcies als nous models de Dante i Petrarca.

2.2.1 Pere Serafí: La Renovació Poètica

El poeta més destacat de l'època és Pere Serafí, renovador de la poesia catalana i introductor de les formes renaixentistes. A més d'escriptor, fou també pintor. Va néixer a Grècia entre 1505 i 1510 i va morir a Barcelona el 1567. És autor de dos llibres de poesia en català, publicats el 1565, on reivindica la poesia en català respecte del llatí. El primer, Llibre d'Amors, és el més interessant, mentre que el segon, Obres espirituals, recull aspectes de devoció. El primer llibre està constituït per un conjunt de formes modernes, majoritàriament de temàtica amorosa. Destaquen el plec de sonets, una sèrie de madrigals, octaves, epístoles..., és a dir, les noves formes vingudes d'Itàlia. L'amor és cantat des d'una òptica de tristesa i melangia amb influències clares de Francesco Petrarca i d'Ausiàs March, diverses vegades homenatjat. Més qualitat literària ofereix un conjunt de cançons, construïdes a partir d'un refrany tradicional: les glosses. Amb l'habilitat del poeta popular anònim i la tècnica del poeta culte, les glosses són un gènere de gran difusió a la literatura del segle XVI. S'ha de diferenciar el refrany, anònim i tradicional, de l'estrofa, creació del poeta. L'estrofa treballa (glossa) el tema del refrany, que determina la mètrica.

2.2.2 Joan Timoneda

La poesia té un altre focus important a València, entorn de la cort de Germana de Foix. Hi destaca Joan Timoneda, recopilador de poemes populars al cançoner Flor d'enamorats, que conté també poemes seus. Aquest cançoner fou un èxit de la impremta renaixentista, ja que se'n publicaren deu edicions. És sens dubte el llibre més important de poesia d'aquesta època.