El Renaixement: De l'Humanisme a la Divisió Religiosa d'Europa

El Renaixement i l'Humanisme: Transformació Cultural

Les transformacions socials i culturals dels segles XV i XVI van ser tan profundes que aquesta etapa s'ha denominat amb un nom propi: el Renaixement. Un dels trets essencials del Renaixement va ser el desenvolupament de l'Humanisme, un corrent cultural que es va desenvolupar plenament en el segle XV i a principi del XVI i que va tenir aquestes característiques bàsiques:

• Antropocentrisme: Enfront de la mentalitat medieval, en què tot girava entorn de Déu (teocentrisme), els humanistes es preocupen per l'ésser humà. Consideraven que l'ésser humà era el centre del món i van dedicar els seus escrits a estudiar-lo: el seu pensament, la seva història, la seva anatomia.
• Inspiració Clàssica: Els humanistes es van inspirar en la literatura, la filosofia i l'art de l'antiguitat. Van estudiar els textos originals, en llatí i en grec, sense traduccions ni interpretacions medievals.
• Recerca Racional: L'Humanisme va defensar la recerca de la veritat a través de la raó i l'experiència. Els humanistes investigaven per si mateixos, discutien els resultats i defensaven el valor de la reflexió personal.
• Curiositat Universal: Els humanistes tenien una profunda curiositat. Aspiraven a saber-ho tot; no volien ser especialistes en una matèria, sinó savis.

Els principals humanistes van ser Erasme de Rotterdam, Thomas More i Joan Lluís Vives.

Mitjans de Difusió de l'Humanisme

Les obres dels humanistes es van difondre fonamentalment a través de la impremta i les acadèmies.

• La Impremta: La invenció de la impremta per part de Gutenberg el 1440 va permetre publicar una quantitat de llibres inimaginable anteriorment, perquè ja no calia copiar a mà cada exemplar. Gràcies a això, els llibres, tot i que continuaven sent molt cars, van ser més assequibles i se'n van vendre molts més.
• Les Acadèmies: Van ser els llocs de trobada d'estudiosos on es van desenvolupar i difondre els estudis humanístics. S'hi reunien savis i erudits per intercanviar idees. Va destacar l'Acadèmia Platònica de Florència.
• Les Universitats: Van mantenir els mètodes d'estudi medievals, però algunes, com ara les de Pàdua, Bolonya, Florència, Alcalá de Henares, Salamanca o Lovaina, van incorporar els principis de l'Humanisme.

El Desenvolupament Científic al Renaixement

El desig d'investigar i de saber fomentat per l'Humanisme va ser també un incentiu per al desenvolupament de les ciències.

• Astronomia: En el segle XVI, Nicolau Copèrnic va desenvolupar la teoria heliocèntrica, que defensava que el Sol era el centre de l'univers, mentre que la Terra i la resta de planetes giraven al voltant seu. L'Església va negar la teoria de Copèrnic per raons religioses. Per això el sistema de Ptolemeu (elaborat en el segle II dC), que defensava la posició central de la Terra, va continuar sent l'oficial durant molt temps.
• Medicina i Anatomia: També es va avançar en el coneixement del cos humà, gràcies als estudis d'anatomia d'Andreas Vesal i de la circulació sanguínia de Miquel Servet.
• Geografia i Cartografia: Els descobriments geogràfics van desenvolupar altres ciències i disciplines, com ara la geografia, la zoologia, la botànica i la cartografia.

L'Art Renaixentista: Estil, Etapes i Mecenatge

El canvi de mentalitat també es va reflectir en l'art. Es va desenvolupar un nou corrent artístic, l'estil renaixentista, que buscava la inspiració en els models artístics de l'antiguitat. Els artistes del Renaixement van recuperar les formes simples i harmonioses de l'art grec i romà i van rebutjar la grandiositat i l'abundant decoració del Gòtic.

L'ésser humà es va convertir en el centre de l'art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

Etapes de l'Art Renaixentista

L'estil renaixentista va sorgir a Itàlia en el segle XIV i es va desenvolupar en dues etapes:

• El Quattrocento: Va comprendre el segle XV. En aquesta etapa el gran centre cultural va ser la ciutat de Florència.
• El Cinquecento: Va correspondre al segle XVI i el principal focus de difusió d'aquesta etapa va ser la ciutat de Roma. En aquest moment l'estil renaixentista es va estendre per tot Europa.

Artistes i Mecenes

En l'edat mitjana, l'artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres. En el Renaixement aquesta concepció va canviar. Els artistes renaixentistes firmaven les obres i buscaven la fama i el reconeixement.

A més, eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n'hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors.

Arquitectura Renaixentista: Elements Clàssics

Els arquitectes del Renaixement recuperen els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó i columnes clàssiques (ordres dòric, jònic i corinti). Aquests elements van substituir completament les formes gòtiques.

Els edificis eren més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà. Es decoraven amb senzillesa i austeritat, pretenent donar una sensació d'ordre i harmonia.

Arquitectura del Quattrocento (S. XV)

Entre els arquitectes del Quattrocento destaca Brunelleschi. Es considera el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor. Entre les seves obres sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d'art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d'Europa.

Un altre arquitecte destacat va ser Alberti, que va construir a Florència el Palau Rucellai i a Màntua l'església de Sant Andreu.

Arquitectura del Cinquecento (S. XVI)

En el segle XVI el gran centre de l'arquitectura renaixentista va ser la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el mecenatge dels papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII.

D'entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, en què van participar tres dels millors arquitectes d'aquell temps: Bramante, que en va fer el primer projecte; Miquel Àngel, que en va modificar la cúpula, i Maderno, a qui devem la resta de l'edifici.

Un altre focus d'aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l'aristocràcia. Andrea Palladio va ser un dels arquitectes principals d'aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l'església del Redemptor.

La Pintura: Perspectiva i Bellesa Idealitzada

La pintura del Renaixement es va caracteritzar per la conquesta de la perspectiva i el domini de l'espai. El color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

Els pintors es van inspirar en l'antiguitat clàssica. Per això es prestava una atenció especial a les proporcions de les figures i es buscava la bellesa, idealitzant rostres, cossos i moviments. Els temes dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar fent moltes escenes religioses, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

Pintura del Quattrocento

El pintor florentí Masaccio és considerat el primer pintor plenament renaixentista, especialment pel tractament que va fer de la perspectiva.

No obstant això, la figura més coneguda del Quattrocento italià va ser Botticelli, que va plasmar amb perfecció el dibuix i va saber transmetre amb mestria la sensació de moviment de les figures.

Els Quatre Grans del Cinquecento

La culminació de la pintura renaixentista va arribar durant el segle XVI. Van destacar-hi quatre artistes italians: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel Buonarroti, Rafael Sanzio i Ticià.

• Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser un humanista que va treballar molts camps del coneixement. Com a pintor va fer poques obres, però totes genials. Va destacar en la representació de la natura i les proporcions. Va ser un mestre del sfumato, la tècnica pictòrica que consisteix a difuminar els contorns per crear sensació de profunditat. Entre les seves obres destaquen La Gioconda i la Santa Cena.
• Miquel Àngel (1475-1564) va ser un extraordinari arquitecte, escultor i pintor. Entre les seves obres pictòriques destaquen principalment els frescos de la Capella Sixtina de Roma, amb escenes plenes de moviment i expressivitat.
• Rafael Sanzio (1483-1520) és considerat el màxim exponent de la pintura renaixentista a causa de la perfecció que va assolir en el color, el dibuix i la composició. Entre les seves obres destaquen els frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà, com ara L'Escola d'Atenes, i les seves madonne o verges.
• Ticià (1490-1576) va ser el millor pintor venecià. Els pintors venecians es van caracteritzar pel colorisme i la riquesa de les seves representacions. Ticià és autor d'excel·lents retrats i quadres de temàtica religiosa i mitològica.

L'Escultura: Anatomia i Retrat

L'escultura també va seguir els models de l'antiguitat clàssica. Per això es va prestar molta importància a les proporcions i als estudis anatòmics dels personatges, fet que es va reflectir en la proliferació de nus.

Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament van ser el retrat i l'escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representen idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s'intentava plasmar la personalitat del retratat. La majoria de les escultures, tal com passava en l'antiguitat, es feien de bronze o marbre.

Escultura del Quattrocento

El primer escultor renaixentista va ser Ghiberti. Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en què l'artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes.

El gran escultor del Quattrocento va ser Donatello, que va plasmar a la perfecció l'ideal de l'escultura d'aquest període en obres com ara el David.

Escultura del Cinquecento

L'escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l'escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti. Entre les seves obres destaquen la Pietat, el David i el Moisès.

L'Expansió del Renaixement Fora d'Itàlia

L'estil renaixentista es va estendre des d'Itàlia cap a altres zones d'Europa, sobretot en el segle XVI. No obstant això, no va tenir el mateix èxit ni en tots els llocs ni en les diferents branques de l'art.

En molts països el Gòtic va continuar dominant l'arquitectura fins al segle XVII, mentre que la pintura sí que va rebre influències del nou estil.

La gran figura del Renaixement fora d'Itàlia va ser el pintor Albrecht Dürer, que va introduir aquest estil a Alemanya després dels viatges que va fer a Itàlia. Dürer va ser un excel·lent dibuixant, gravador i retratista. Entre les seves obres destaquen Adam i Eva i l'Adoració dels mags.

El Renaixement Hispànic: Estils Propis

L'art renaixentista no es va imposar plenament als territoris peninsulars fins al segle XVI. A partir d'aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l'art.

Arquitectura Hispànica

En arquitectura, el Gòtic va continuar sent l'estil predominant al llarg de tot el segle XV i principi del XVI. A Espanya hi ha molt poques mostres de l'estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el Palau de Carles V a l'Alhambra de Granada o la catedral d'aquesta mateixa ciutat.

L'arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar estils propis:

• Estil Herrerià: Caracteritzat per l'austeritat i una gran solemnitat. El millor exemple d'aquest estil és el Monestir de San Lorenzo de l'Escorial, un dels monuments més importants d'aquell temps, ideat per Juan de Herrera.
• Estil Plateresc: Caracteritzat per una decoració molt abundant i delicada. La façana de la Universitat de Salamanca n'és el millor exemple.

Escultura i Pintura Hispànica

L'escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades de colors ben vistosos. Entre els escultors va destacar Alonso de Berruguete, nascut a Palència.

En pintura, El Greco va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l'ús del color i les figures allargades. De la seva obra, molt àmplia, destaquen L'Espoliació, L'Enterrament del senyor d'Orgaz i el retrat El cavaller de la mà al pit.

La Reforma i la Contrareforma: El Canvi Religiós

L'Església a l'Inici de l'Edat Moderna

A final de l'edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes pràctiques de l'Església Catòlica.

Els crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A més, denunciaven que gran part del clergat tenia molt poca formació i no sabia o no volia exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades. S'unia a aquesta situació el fet que molts càrrecs eclesiàstics es compraven i els compradors a vegades no tenien una autèntica vocació religiosa, sinó que buscaven els beneficis associats al càrrec a què accedien.

Un altre motiu d'escàndol eren les indulgències, un document que emetia el papa pel qual es comprava el perdó dels pecats.

La Reforma Luterana i els seus Principis

El 1515, el papa Lleó X va concedir indulgències a qui donés diners per pagar la construcció de la basílica de Sant Pere que s'estava edificant en aquell moment. El monjo alemany Martí Luter va respondre la publicació de les indulgències amb les seves 95 tesis, en què criticava el papa durament. Aquest li va ordenar que reconegués públicament que s'havia equivocat, però Luter no ho va fer i va ser excomunicat.

Contra les Indulgències (Fragment de les 95 Tesis)

Per què el papa, que té més riqueses que molts grans rics, no edifica almenys la basílica de Sant Pere amb els seus propis diners, en lloc de fer-ho amb els dels pobres fidels?

Les indulgències, per les quals els predicadors prometen grans mèrits, en tenen només un, de mèrit: el de donar diners. Cal ensenyar als cristians que el que es dóna als pobres o es presta als necessitats és millor que guanyar indulgències. M. LUTER, 95 tesis

Des d'aquell moment, Luter va començar a difondre les seves idees. Aquest va ser l'origen del Luteranisme, els principis bàsics del qual són:

• Les persones se salven per la seva fe, i no pas per les obres que facin.
• Els creients es relacionen directament amb Déu per l'oració, sense necessitat que els sacerdots exerceixin d'intermediaris.
• L'única font de veritat són els textos sagrats. Cada persona pot interpretar la Bíblia, sense que hagi d'acceptar la interpretació de l'Església.
• Dels set sagraments, només dos són veritables: el baptisme i l'eucaristia.
• El culte a la Verge i als sants s'ha de prohibir.
• A més, Luter va negar l'autoritat del papa.

Aquestes idees eren irreconciliables amb l'Església Catòlica. Per això els luterans, els quals van començar a ser anomenats protestants, se'n van excloure.

L'Expansió de la Reforma

El Luteranisme es va estendre ràpidament per Alemanya. Els nobles alemanys van veure la possibilitat d'apropiar-se les terres de l'Església Catòlica i d'oposar-se a l'emperador Carles V, que donava suport al papa.

A més, per tot Europa van sorgir nous moviments de reforma religiosa:

• Calvinisme: Predicat per Joan Calví. La seva doctrina es basava en la predestinació: les persones estaven condemnades o salvades en néixer, sense que les obres fossin importants.
• Anglicanisme: Un cas especial va ser el d'Anglaterra. El rei anglès Enric VIII volia divorciar-se de la seva dona, Caterina d'Aragó, i casar-se amb Anna Bolena. Però el papa no li va concedir el divorci. El 1534, Enric VIII va crear la seva pròpia Església, l'Església Anglicana, al capdavant de la qual s'hi situava el rei mateix.

La Contrareforma Catòlica: El Concili de Trento

La Contrareforma va ser un moviment reformador en el si de la mateixa Església Catòlica. Va sorgir amb l'objectiu de frenar la Reforma Protestant i per millorar el funcionament de l'Església.

El 1545 es va reunir el Concili de Trento, on es van prendre aquestes resolucions:

• Confirmar la doctrina elaborada per l'Església al llarg dels segles.
• Fundar seminaris per a la formació dels sacerdots.
• Crear nous mitjans per estendre la doctrina catòlica entre la societat. Els principals van ser el catecisme i les noves escoles.

Conseqüències de la Reforma

Després de la Reforma, Europa es va dividir en dos blocs religiosos: els protestants i els catòlics. I aviat la divisió religiosa va originar les guerres de religió.

La intolerància es va generalitzar a tot Europa. En els països catòlics es va perseguir els protestants, i en els països protestants es perseguia els catòlics. Es van prohibir llibres i qualsevol activitat científica que contradigués el dogma religiós.

Als territoris de la monarquia hispànica la intolerància religiosa es va disparar. La Inquisició va perseguir amb duresa qualsevol que s'apartés del dogma catòlic.