Renaixement, Barroc i Il·lustració: Literatura Catalana i Europea

Renaixement (S. XV i XVI)

És el moviment cultural i artístic que s'origina com a conseqüència de l'expansió dels ideals de l'humanisme. Es va iniciar a Itàlia i es va estendre arreu d'Europa. La idea de renéixer conté implícit un anhel de recuperar els ideals de la cultura clàssica i alhora un desig de ruptura respecte al passat més immediat. El seu objectiu era enllaçar antiguitat i modernitat: es tractava d'imitar els clàssics antics per aconseguir ser moderns. L'art del Renaixement pretenia ser per sobre de tot un art clàssic. En el camp de la literatura, els escriptors recorren a una sèrie de tòpics clàssics, entre els quals destaquen el locus amoenus, el carpe diem i el beatus ille. En la creació poètica s'imposava l'ègloga i l'elegia. Destaquen Garcilaso de la Vega (1501-1536) i el francès Pierre Ronsard (1524-1558). De la creació en prosa, convé destacar la vitalitat de la literatura d'idees en forma d'assaig o de diàleg. Destaca el valencià Joan Lluís Vives (1492-1540) i el francès Michel de Montaigne (1533-1592).

Poesia catalana del Renaixement: Pere Serafí

Els temes més habituals d'aquest corrent van ser l'amor, la naturalesa i els mites clàssics. Quant a les formes mètriques, es produeix la consolidació del sonet i del decasíl·lab italià sense censura. Pere Serafí (1505/10-1567) va ser el poeta més important de la literatura catalana del s. XVI. Serafí es converteix en el màxim representant del petrarquisme en la literatura catalana. Sobresurt com a poeta quan recerca formes i temes de la tradició popular amb els quals aconsegueix fer una poesia d'un gran lirisme, entre ingenu i delicat, com en el poema (D'un desesperat d'amor).

Prosa catalana del Renaixement: Cristòfor Despuig

Els humanistes italians, per expressar els seus pensaments o les seves reflexions, van conrear la prosa dialogada. Bernat Metge, el primer humanista català, ja la va utilitzar en Lo somni. El diàleg català més important va ser Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig (1510-1580).

Teatre català del Renaixement: Joan Ferrandis d'Herèdia

Durant el Renaixement va sorgir a Europa una nova dramatúrgia de contingut civil que es representava a les universitats i a les corts aristocràtiques. Les obres que s'hi representaven mostren l'ambient aristocràtic i sumptuós de la cort i la situació de diglòssia que s'hi produïa. Joan Ferrandis d'Herèdia (1480-1549) és autor de La vesita (1525), que era una farsa alegre i despreocupada. El tema de l'obra és la hipocresia social. L'obra és trilingüe: utilitzen el català, uns altres el castellà i uns altres el portuguès. Aquesta obra és representativa de la tradició realista i satírica de València.

Barroc (S. XVII)

És el moviment que predomina a Europa, sobretot a Espanya i a Anglaterra. Neix a finals del s. XVI en un moment de crisi política i religiosa, econòmica i cultural. Enfront de l'optimista visió universalista del Renaixement, el Barroc representa la diversitat cultural i artística. A tot arreu, l'art i la literatura tendeixen a dissimular la duresa de la realitat embellint-la a través de l'artifici, l'ornamentació i el lluïment, o bé tendeixen a accentuar-ne els aspectes negatius per mitjà de la paròdia, la caricatura i la sàtira. L'artista del Barroc cerca l'originalitat i sotmet l'estètica clàssica a l'experimentació per tal d'impressionar el públic. És el naixement de l'òpera i del ballet, que són gèneres complexos i de gran espectacularitat. Hi ha dues grans figures literàries en novel·la que són Miguel de Cervantes (1547-1616), autor d'El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, i William Shakespeare (1564-1616), l'autor d'una obra poètica i teatral extraordinària. Els autors més destacats van ser Luis Góngora (1561-1627) i Francisco de Quevedo (1580-1645) com a poetes, i Fèlix Lope de Vega (1562-1635) i Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) com a dramaturgs. El teatre francès del s. XVII va seguir els principis del classicisme: la diferenciació de gèneres, la regla de les tres unitats, el sentit de la utilitat, el caràcter aristocràtic i refinat i el decòrum poètic. Els dramaturgs francesos més destacats van ser Pierre Corneille (1606-1684), Jean Racine (1639-1699) i Molière (1622-1673).

Poesia catalana del Barroc: Francesc Vicent García

La poesia barroca és entesa com un exercici de virtuosisme retòric amb abundància de metàfores, paradoxes, hipèrboles. Francesc Vicent García (1579-1623) és l'autor d'una extensa obra poètica que es caracteritza per la seva diversitat de formes i sobretot de registres. García segueix els passos dels grans poetes barrocs castellans, en especial els de Francisco de Quevedo. Entre els poemes d'estil delicat i elegant destaquen aquells que són elogis de la bellesa d'una dama.

Prosa catalana del Barroc: Josep Romeguera

En la prosa barroca del s. XVII destaca l'obra Ateneu de grandesa (1681) de Josep Romeguera (?-1723). Aquesta obra conté catorze reflexions de tema moral o filosòfic anomenades eminències. L'estil de Romeguera és altament al·legòric i artificiós. S'inspira en l'escriptor aragonès Baltasar Gracián.

Teatre català del Barroc: Francesc Fontanella

La comèdia barroca va potenciar l'espectacularitat i la sorpresa de les representacions teatrals. Francesc Fontanella (1622-1701) és l'autor de les peces més innovadores del teatre barroc català. Les seves obres més importants són Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia (1642) i Lo desengany.

Il·lustració i Neoclassicisme (S. XVIII)

La Il·lustració és el moviment filosòfic i científic que des d'Anglaterra i França es va expandir per Europa. Es tracta d'un moviment racionalista que pretén presentar una visió totalitzadora del saber. Destaca l'elaboració de l'Enciclopèdia (1751-1780), el primer gran resum de tot el saber humà. En la Il·lustració destaca la divulgació dels conceptes llibertat, tolerància i progrés social. Autors rellevants són Daniel Defoe (1660-1731), autor de Robinson Crusoe, i Jonathan Swift (1667-1745), autor de Viatges de Gulliver.