El Renaixement: Art i Humanisme a Itàlia

Introducció Històrica

Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitza el terme rinascita per a referir-se a l'art italià dels segles XV i XVI. Aquest art suposava una tornada a l'art antic (Grècia i Roma) i una ruptura amb l'estil gòtic. Per tant, és en el passat on es troba tot el model artístic per a les generacions actuals. El Renaixement seria un retorn als criteris estètics clàssics, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en la nova valoració que de l'home fa l'humanisme.

A Itàlia, a partir del Quattrocento, comença una etapa d'experimentació en tots els àmbits artístics. L'evolució posterior persisteix en la conquesta del classicisme fins a constituir un segon renaixement a principis del segle XVI (Cinquecento). També va existir el manierisme, un moment de rebel·lia però de gran creativitat.

Entorn Històric: Itàlia Renaixentista. Naixement del Món Modern

El pas que va ocórrer per a transformar allò medieval a allò modern va ser:

• Les transformacions econòmiques: Es produeix un creixement econòmic i comercial. El món conegut s'amplia i també les possibilitats de creixement d'activitats comercials i financeres.
• El naixement dels estats moderns: Que comencen a construir un aparell polític i institucional al voltant d'un exèrcit permanent, uns impostos nacionals i un primer aparell burocràtic.
• L'humanisme: Un corrent intel·lectual que veu a l'home com a centre de totes les creacions.
• Avanços científics: Desenvolupament de les universitats i de la cultura gràcies a la invenció de la impremta.

Itàlia, Bressol del Renaixement

Políticament, era un autèntic mosaic de xicotetes ciutats-estat independents que estaven governades per famílies burgeses adinerades, com els Medici de Florència. Cap al centre, els Estats Pontificis, amb Roma com a capital, i cap al sud, les possessions de la Corona d'Aragó que després passaran a la Monarquia Hispànica.

Econòmicament, Itàlia era la regió més urbanitzada i pròspera en tot l'occident europeu, amb una agricultura orientada al mercat i un fort desenvolupament d'activitats artesanals, comercials i financeres. També Itàlia era la regió europea on les pervivències clàssiques s'havien mantingut més vives. Els principals nuclis renaixentistes van ser Florència, Roma i Venècia.

Paper de Florència en el Desenvolupament del Renaixement

Florència va mantenir l'hegemonia clàssica al segle XV sota el mecenatge dels Medici, banquers i protectors d'artistes que controlaven el govern de la ciutat. És el període d'inici del col·leccionisme, que tenia una funció contemplativa o luxosa però també era una arma política i diplomàtica que exaltava la figura dels Medici.

L'Humanisme

Pot definir-se com un moviment intel·lectual que situa l'home com a centre de tota reflexió i això significava una exaltació de la figura humana, de la individualitat i de la llibertat de l'home per a interpretar el món, dubtar els dogmes teològics, impregnar-se dels textos clàssics i criticar la corrupció de l'Església. Per tant, aquest moviment significa una primera separació del món del coneixement i de l'art de la tradició cristiana i per això es parla d'antropocentrisme, front al teocentrisme medieval, on la divinitat impregna el coneixement i l'art.

L'humanista és un home culte que coneix bé l'antiguitat, llig grec i llatí, discuteix sobre Plató i Aristòtil i coneix les noves teories sobre la geografia i la cosmologia. Destaca la filosofia clàssica amb Plató, que diu que l'home és el centre de l'univers, cosa que significa que la idea de bellesa terrenal era un reflex d'una bellesa superior i l'home és l'instrument per a poder contemplar tota la bellesa de la creació.

Els humanistes analitzaran l'obra d'art racionalment i parlaran de la idea de bellesa i crearan la primera crítica artística, cooperaran estretament amb els artistes i a vegades reuniran les dues condicions en la mateixa persona, com l'arquitecte Alberti. Això significa que el nou artista ha deixat de ser un simple executor d'uns continguts i termes determinats per la tradició o l'Església. Ara és ell qui determina l'orientació ideològica i cultural de la seua obra i les maneres d'executar-la.

L'Artista del Renaixement. El Mecenatge

El concepte d'artista i la valoració de l'obra d'art ha canviat. Ara és l'artista qui s'atorga la facultat de determinar el contingut i la forma de l'obra d'art i ja no es veu tan determinat per la tradició i l'Església. El protagonisme de l'artista i el seu orgull creatiu té relació amb l'alliberament del control que fins aleshores exercien els gremis i també els mecenes. Fins al Renaixement, els artistes s'integraven dins la disciplina dels gremis i en general tots tenien una escassa consideració. És ara quan l'artista pren consciència del seu paper, comença a signar les obres i a fer-se autoretrats.