Relleu i Formació Geològica de la Península Ibèrica

Relleu de la Península Ibèrica

Característiques Generals

El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. Es caracteritza per:

• Forma massissa: amplada i extensió de les costes (4.000-5.000 km), traçat rectilini, llevat a petits trams.
• Elevada altitud mitjana: degut a un extens altiplà que ocupa tres quartes parts de la península Ibèrica i a la presència de nombroses serralades. L'altitud mitjana és de 600 m, a Europa, només la supera Suïssa (1.300 m).
• Disposició perifèrica del relleu: dificulta l'accés a la Meseta. S'ha de superar un fort desnivell per arribar a les zones planes centrals.
• Diversitat del relleu peninsular: a causa de la seva complexa formació geològica i la varietat de climes, el territori presenta unitats naturals ben diferenciades, que influeixen en la diferenciació de les regions i en la varietat de paisatges.

Sòls

Sòls Zonals

Depenen dels factors climàtics i del tipus de vegetació.

De tipus oceànic:

• Terra bruna: present a tota l'Espanya humida (Galícia, Astúries, Sistema Central, Sierra Morena, Muntanyes de Toledo). Correspon a sòls silicis. Quan els pendents ho permeten, aquestes terres són bones per al conreu.
• Sòl de tipus rànker: a causa de les precipitacions abundants, tendeixen a erosionar-se, estan coberts per boscos i no són aptes per al conreu.
• Podzol: és el sòl més rentat i es troba tant en zones de muntanya com de costa.

De tipus mediterrani:

• Sòl roig mediterrani: present a zones calcàries i silícies, a Andalusia, Castella-la Manxa i Castella i Lleó. Són excel·lents per a tot tipus de conreu.
• Terra bruna meridional: molt freqüent a extenses extensions pissarroses de l'Espanya silícia. Es troba a les deveses.
• De zones àrides: com hi ha molt poca aigua, no s'hi produeixen processos químics. És típic el sòl gris desèrtic, que es troba a Almeria.

Sòls Azonals

Poc evolucionats, els seus trets depenen del substrat litològic.

• Vertisòls: predominen a l'Espanya argilosa i són comuns als camps d'Andalusia. Es caracteritzen per argiles expansives, que s'expandeixen amb la humitat i en inflar-se produeixen esquerdes.
• Rendziniformes: sòls molt joves localitzats a zones de roques calcàries, terrasses fluvials i en planes per on circulen rius. Són típics a les hortes valencianes.
• Sòls bruns calcaris:
  1. Pobres en humus: ocupen planes i turons de la conca del Duero, la Manxa i el Llevant.
  2. Ric en humus: ocupa planes, coincideix amb zones calcàries.

Formació Geològica del Relleu Peninsular

Era Primària o Paleozoica

Al principi, la península estava coberta pel mar. Les primeres terres emergides formaven un gran massís de roques dures: el Massís Hespèric. Fa uns 250 milions d'anys, un gran moviment de la Terra va aixecar grans muntanyes. Amb el temps, l'erosió les va desgastar. El Massís Hespèric es va convertir en una zona plana, com la part de Castella i Lleó d'avui dia.

Era Secundària

Durant aquesta època, la major part de la península estava coberta per mars poc profunds. Aquests mars van dipositar sediments (com la calcària), que es van convertir en roques. Les parts més altes quedaven fora del mar, però la resta estava sota l'aigua, acumulant capes de sediments que després es van convertir en muntanyes o roques dures.

Era Cenozoica

Període Terciari: Orogènia Alpina

Fa uns 65 milions d'anys, nous moviments de la Terra van aixecar més muntanyes, com els Pirineus i les Serralades Bètiques. També es van rejovenir altres muntanyes més antigues, com el Sistema Central i les Serralades Gallegues. La Meseta Central es va elevar, formant grans valls com la depressió de l'Ebre i la del Guadalquivir.

Període Quaternari: Glacialisme

En l'última etapa, fa aproximadament 1,8 milions d'anys, les glaciacions van cobrir algunes muntanyes, com els Pirineus, amb gel. Els rius també van erosionar les terres, formant valls i deixant sediments en zones baixes, com la depressió de l'Ebre i el Guadalquivir, creant terres planes.

La Meseta

És la unitat principal del relleu d'Espanya i ocupa gairebé la meitat de la península Ibèrica (45% de la superfície). Està situada al centre i és una gran plana elevada formada durant els moviments tectònics de fa milions d'anys.

Submeseta Nord

Altitud mitjana d'entre 800 i 850 metres, envoltada per muntanyes i travessada d'oest a est pel riu Duero. Presenta un desnivell superior respecte a la Submeseta Sud, baixant cap a les muntanyes hercinianes del nord.

Submeseta Sud

Altitud mitjana d'entre 500 i 700 metres. Formada per les Muntanyes de Toledo i travessada pel riu Tajo i el riu Guadiana. Zona més baixa de la Meseta, amb la plana de la Manxa com una de les àrees més planes i amb menys elevació d'Espanya. Els rius que travessen la Submeseta Sud tenen una suau inclinació fins a l'Atlàntic.

Unitats Relacionades amb la Meseta

• Antic sòcol paleozoic: Aflora a la part occidental de la Meseta, formant un peneplà a Zamora i Salamanca que s'estén a Extremadura i Portugal. Presenta materials com granits, pissarres i quarsites.
• Conques sedimentàries: A l'orient de la Meseta, l'antic sòcol està cobert de sediments aportats pels rius. Conté sorres, argiles, guixos i marges, amb una coberta superior de roca calcària.
• Serralades interiors: Formats durant el Terciari per moviments alpins. Alguns blocs del sòcol s'han aixecat mentre altres s'han enfonsat.
• Vores muntanyoses: Formats per la pressió de plaques tectòniques. Materials sedimentaris més suaus es van deformar, creant serralades al voltant de la Meseta.

Les Vores Muntanyoses de la Meseta

Massís Galaicolleonès

Situat al nord-oest de la península, és un massís quadrat de 200 km de costat que inclou Galícia, les serres de l'oest d'Astúries i les Muntanyes de Lleó. L'altitud mitjana és inferior a 500 m, però cims com el Teleno i la Peña Trevinca superen els 2.000 m. És un fragment de relleu antic afectat per moviments tectònics, amb un massís esglaonat modelat per l'erosió i cobert de vegetació abundant.

Serralada Cantàbrica

Formada per una cadena lineal amb alts desnivells a la façana cantàbrica i formes més suaus a l'interior. La part occidental inclou el Massís Asturià amb blocs paleozoics i jaciments de carbó. L'accés és difícil degut a l'altitud i la neu.

Serralades Exteriors

Els Pirineus

Formen una alineació contínua de muntanyes d'uns 440 km de longitud, s'estenen des del golf de Biscaia fins al cap de Creus. La serralada, amb amplades de més de 100 km, forma alineacions paral·leles des de la part central.

Pirineu Axial

Es troben les altituds més notables, com l'Aneto (3.404 m), al massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3.355 m) i la Pica d'Estats (3.142 m). A causa de la seva altitud, els ports de muntanya són escassos i de pas difícil. Gràcies al clima d'alta muntanya, s'hi mantenen les restes de glaceres.

Prepirineu

De menys altitud i de formes més suaus, el formen dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de materials secundaris calcaris: les Serres Interiors, que arriben a més de 2.500 m d'altitud, i les Serres Exteriors, amb altituds més modestes.

Depressió de l'Ebre

Queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes, amb una longitud d'uns 380 km i una amplada màxima de 150 km.