Religions, Rituals i Creences: Un Viatge per la Fe i el Mite

Les Grans Religions Monoteistes

El Judaisme

La Pregària Jueva: Shemà Israel

Els jueus resen tres vegades al dia, sempre drets i mirant cap a Jerusalem, o cap a la Muntanya del Temple. Reciten el Shemà Israel, que és la confessió de fe en un únic Déu.

El Sàbat Jueu

El dissabte és per als jueus el dia més important de la setmana. És un dia de pregària i trobada amb Déu, i també és un dia de descans en què no poden realitzar certes accions. La celebració del Sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba amb el crepuscle de dissabte. Els divendres arreglen la casa i preparen els khalot, pans trenats. La família es reuneix a taula amb vestits elegants. La mare és l'encarregada de beneir la taula i encendre dues espelmes (símbols d'alegria i pau).

La Pasqua Jueva (Péssah)

Se celebra el dissabte següent a la primera lluna plena de primavera. Recorden la sortida del poble hebreu d'Egipte, guiats per Moisès i acompanyats per Déu. És la festa del pas de l'esclavitud a la llibertat. Se celebra amb un sopar en què mengen xai amb herbes amargues.

El Yom Kippur: Dia del Perdó

És el Dia del Gran Perdó (jueus), se celebra el 10 del primer mes hebreu, culminació de deu dies de penediment. El Yom Kippur és el dia més sagrat i solemne de l'any. La comunitat jueva reflexiona sobre les seves accions i reconeix els pecats. Per rebre perdó cal reparar les ofenses amb el proïsme.

El Cristianisme

La Pregària Cristiana: El Parenostre

Els cristians mantenen una relació personal amb Déu. Les seves pregàries són diàlegs espontanis en els quals es posen en presència de Déu per explicar què els alegra i els entristeix. La pregària els ajuda a conèixer la voluntat de Déu, compassiu i misericordiós, en el seu projecte de vida. Jesús s'adreça a Déu amb una paraula entranyable: Abba (Pare). Jesús es relaciona amb Déu com un Fill que se sent segur en braços del seu Pare. En el Parenostre, Jesús demana a Déu que vingui el seu Regne.

La Pasqua Cristiana

El primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. És la festa més important per als cristians. Recorden la mort i resurrecció de Jesús. Els cristians saben que Déu no els abandona per difícil que sigui la seva situació. Jesús va reunir els seus deixebles per celebrar el dia de la Pasqua, l'Últim Sopar.

La Quaresma Cristiana

Període de quaranta dies, del Dimecres de Cendra al Diumenge de Rams:

• Preguen.
• Practiquen l'almoina.
• Procuren abstenir-se de menjar carn i dejunar els dies senyalats.

L'Islam

La Pregària Musulmana: La Salat

Els musulmans resen (la Salat) cinc vegades al dia. Se situen en qualsevol lloc no impur, mirant a la Meca, ciutat sagrada. Es descalcen i es col·loquen sobre una catifa, inclinen el cos fins que el front toca la catifa. Reciten la Fàtiha (primer capítol de l'Alcorà).

El Divendres: Dia de la Comunitat

El divendres és el dia de la comunitat. Els musulmans es reuneixen per resar la pregària de migdia en una mateixa mesquita.

La Festa Musulmana del Xai (Eid al-Adha)

Festa més important del calendari religiós musulmà. Després del mes de pelegrinatge. Recorden que Abraham va oferir un xai en comptes del seu fill primogènit: Ismael (pels musulmans), Isaac (pels jueus i cristians). El dia de la Festa del Xai, els homes, pares de família, sacrifiquen un xai i acudeixen a les mesquites per a la pregària.

El Ramadà

Novè mes del calendari islàmic. Recorden quan l'Alcorà va ser revelat a Mahoma. És un mes de dejuni obligatori. Presten més atenció als problemes de la comunitat musulmana. En finalitzar, es contribueix amb l'almoina. En acabar la festa, la gent es fa regals.

Conceptes Fonamentals en la Religió i la Cultura

El Mite

Un mite és una narració que dona una explicació bàsica sobre l'origen del món, la mort, el temps, els homes i les ciutats... I ha de ser interpretat. I sovint aquesta interpretació la fan uns iniciats (sacerdots, xamans...). Un mite és tradicional, es passa de generació en generació i cada generació interpreta a la seva manera o hi afegeix significats. La interpretació dels mites es diu hermenèutica. En un mite hi ha una historieta que sempre és exagerada, falsa, però que una determinada comunitat la considera fonamental per explicar la seva vida. Per a una comunitat, aquell mite és veritat perquè dona cohesió als membres del grup.

Característiques del Mite

• Autoritat: Els mites venen dels Déus i per això tenen autoritat. El mite no l'ha inventat cap home, és herència dels avantpassats.
• Força: En tots els mites hi ha alguna cosa de brutalitat. Que solament s'entén quan s'està preparat.
• Comunitat: Els que comparteixen un mite formen una comunitat.

La Màgia

La màgia és una acció que un grup creu eficaç per aconseguir quelcom. La màgia sempre està vinculada a una persona que una comunitat imagina que està dotada de poders secrets que li permeten dominar o doblegar la voluntat de les persones i de les coses sobrenaturals.

Principis de la Màgia segons James Frazer

James Frazer va dir que la màgia es dividia en dos principis:

• Semblança: «Allò semblant produeix allò semblant»: les coses que s'assemblen són, en última instància, la mateixa cosa i es pot produir un efecte desitjat tan sols imitant-lo.
• Contacte o contagi: «Les coses que un cop van estar en contacte, continuen estant-ho, malgrat que ara estiguin distanciades».

La màgia és sempre utilitària. Qui fa un conjur vol aconseguir un profit, generalment individual (salut, diners, amor, poder...). Sovint la màgia busca fer mal a algú. A més, la màgia pretén manipular el ritme de les coses del món. Un mag poderós serà capaç de canviar, fins i tot, la voluntat d'un déu i d'obligar-lo a actuar segons el seu valor, sigui «seduint» la divinitat (ofrenes, regals...), o obligant-lo (conjurs).

Diferències entre Màgia i Religió

• La persona religiosa assumeix la voluntat de Déu, no l'usa mai pel seu interès personal: no vol aprofitar-se'n, ni canviar-la per complir-la («faci's la vostra voluntat»).
• La persona religiosa considera un insult la simple idea que un déu pugui ser «obligat» per cap humà a actuar d'una determinada manera. Especialment, cap persona religiosa no accepta que una petició pugui ser orientada al mal o al domini sobre altres.
• La persona religiosa no valora «la utilitat» o les conseqüències del seu gest de «relligament» a la divinitat: fa una ofrena confiada i gratuïta, no calculada.
• Un creient no vol fer res més que la voluntat de Déu.

Les Religions Tradicionals

En el grup de les religions tradicionals s'inclouen habitualment l'animisme i el politeisme.

Classificació de les Religions

Una de les classificacions més conegudes és la que diferencia les religions de tradició oral i les religions revelades.

Les religions tradicionals vindrien a ser les de tradició oral, és a dir, les que passen la seva saviesa de pares a fills. Les religions revelades són les que s'organitzen al voltant d'un llibre o d'un cànon de veritats revelades, que els grecs anomenaren «biblions» (religions del llibre): judaisme, cristianisme i islam.

L'Animisme

El món, i especialment el món natural, es mou gràcies a una sèrie d'esperits que habiten i «animen» totes les coses.

• Tot el que existeix, i parcialment tot allò que és mòbil i viu, posseeix un principi de moviment i d'animació.
• L'essència o nucli d'aquesta ànima és una força dotada de poder i que es localitza irregularment a l'univers (ànima còsmica).
• Hi ha forces anímiques diferents, còsmiques o personals, però no hi ha res.
• En el cas dels humans, quan l'ànima es desencarna, se sublima i es purifica, o es reencarna altre cop segons unes pautes bàsicament morals.
• L'animisme és la religió primordial.

El Politeisme

El politeisme és la forma més evolucionada de l'animisme. En el politeisme, els diversos déus són forces de la naturalesa humanitzades.

Tipus de Déu al llarg de la Història

• Paleolític: Déu Gran Caçador
• Neolític: Deessa Mare / Déu Terrestre
• Edat dels Metalls: Déus Aeris

El Culte als Morts

El culte als morts existeix des dels neandertals; abans de l'aparició dels Homo sapiens, els neandertals enterraven els morts amb un coixí de flors.

El Déu Gran Caçador (Paleolític)

És la forma divina més antiga que coneixem. És l'esperit dels avantpassats i protector de la caça. Possiblement, les pintures de les coves són formes de màgia simpàtica, de manera que disparant fletxes sobre els animals pintats s'agafaven forces per caçar-los en la realitat.

La Deessa Mare (Neolític)

Quan apareix l'agricultura, hi ha un canvi de religions i, a poc a poc, apareix una altra religió que és la de la Deessa Mare i apareixen els déus terrestres. La metàfora fonamental d'aquesta religió és el ventre: la Terra és considerada com una dona fèrtil. Hi ha una semblança entre la dona i la terra. En aquest moment, les divinitats són femenines i molt vinculades a la reproducció.

Els Déus Aeris (Edat dels Metalls)

Aproximadament el 3500 aC, es descobreixen els metalls. Amb això, es produeix un canvi social i el ferro s'utilitza per fer espases i guerres, i apareixen els déus aeris: Apol·lo, Zeus. Déus guerrers i el seu símbol és el llamp. En canvi, els déus aeris són sàdics.