La religió romana: història, déus i evolució

Els romans consideraven que les forces naturals eren la manifestació perceptible de potències sobrenaturals imperceptibles.

Abans d’anomenar-les déus (dii), les van anomenar esperits (numina). Els romans concebien la religió com un lligam entre l'home i la divinitat. La practicaven tot sentint un gran respecte per l’observança dels deures religiosos (pietas).

Els déus eren forces poderoses a les quals ells es manifestaven i de les quals esperaven indicacions per prendre les decisions més assenyades i seguir el camí correcte.

Estat de coses itàlic: la religió romana primitiva es caracteritzava per la coexistència d’un component autòcton mediterrani i d’un component estranger indoeuropeu. Quan els etruscos van dominar Roma, la religiositat romana tenia dos àmbits:

• Religió pública: retia culte a la fertilitat i la victòria.
• Religió privada: dirigida a venerar els esperits tutelars de la família i la gens.

La religiositat grega va anar marcant la romana. A poc a poc, es va anar produint una progressiva hel·lenització de la religió romana. Hi va haver un deteriorament de les creences i dels rituals primitius, acompanyat de l’enriquiment del món diví i d’una gran reorganització del culte oficial.

Sota la influència grecoetrusca van aparèixer els temples, es van transformar els ritus, es van redefinir els antics déus itàlics (que es van assimilar a les divinitats gregues) i es van crear els col·legis sacerdotals.

La religió senzilla i natural dels llatins primitius va esdevenir, en plena República i pel que fa a la religió oficial de l’Estat, una religió complexa, amb llibres que parlaven de mites sagrats, transmesa per sacerdots i sotmesa a regles estrictes.

Molts romans, indiferents davant la buidor de la religió oficial, es van sentir atrets per altres creences que satisfeien millor les seves necessitats espirituals, com la filosofia (que ocupava el lloc de la religió entre els romans més instruïts).

Van introduir-se a Roma, gràcies a la facilitat de comunicacions entre les províncies de l’Imperi, cultes d’origen oriental com, per exemple, el d’Isis, procedent d’Egipte.

El cristianisme, procedent de Judea, va ser perseguit políticament pels emperadors romans en no reconèixer les altres divinitats ni l’emperador com a déu, fins que Constantí proclamà la llibertat de cultes.