Relats de Ribera: Costums i Tradicions

Informe Provisional Sobre la Correguda de l'Elies

Aquest relat narra en tercera persona els pocs minuts de l'Elies corrents des de casa seva fins al Cafè del Silveri, on para la línia d'autocars que van cap a Lleida. El cronista vol saber l'hora i la ruta que fa l'Elies preguntant als veïns, els quals donen informació contradictòria fins que, finalment, arriba a saber quin camí va seguir i, el més rellevant, per què corria d'aquella manera.

L'Elies corre per dir al conductor de l'autocar que no cal que li porti el medicament que li havia encarregat per a la seva dona que, segons el metge, estava a les acaballes i no podria durar gaire més amb vida. L'home es vol estalviar els diners de les medicines ara que ja no hi ha res a fer perquè se salvi.

Aquesta història quedarà fixada en la memòria del poble, ja que tothom el va veure fent aquesta gran correguda. Expressions que apareixen en el relat com "tenia una calaixera plena de bitllets de mil", "no calça mai sabates [...] ja que les que duia el dia del seu casori les havia emprat ('fer-se prestar') a un cosí" o "racionava a la muller fins i tot l'aire que respirava", que són dites pels seus conveïns, parlen de la gasiveria d'aquest personatge, més que no pas del seu caràcter pràctic.

Futbol de Ribera: Un Partit Inoblidable

Al Cafè de la Granota, una fotografia del 1958, on surt l'equip de futbol de la vila d'aquells temps, dóna peu a Cristòfol, a explicar-li al cronista la següent història:

Abans de la Guerra Civil, una riada del riu Segre va devastar l'hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l'Ebre i el Segre. Quan l'aigua es va anar assecant, es va decidir que el fangat restant s'aprofitaria per construir-hi el camp de futbol. El camp va quedar preciós. L'inconvenient era que la porteria de llevant estava tocant al riu Segre i una de les bandes donava al riu Ebre, de tal manera que a la mínima que algú xutava, la pilota anava riu avall. Ara bé, les característiques del camp no van afectar mai tant a un partit com el d'aquell diumenge del 1958, contra un equip de la Vila dels Monegres.

Tot el poble hi era present i el riu Segre baixava inflat. Després de fer la fotografia de l'equip, que Pràxedes, el propietari del Cafè de la Granota, havia d'emmarcar i penjar al seu establiment més endavant com a record, l'àrbitre va bufar el xiulet perquè així el partit comencés.

Des del primer moment, els forasters no van parar de fer faltes, de les quals l'àrbitre no en va xiular ni una. L'ambient del públic s'anava escalfant per moments, fins i tot van amenaçar l'àrbitre de llençar-lo al riu. Tot i que les expectatives del partit eren molt dolentes, ja que l'equip local anava perdent, va succeir el que menys s'esperaven els vilatans: l'equip del poble va guanyar, gràcies al fort cabal amb què baixava el riu Segre, que va acabar frenant el riu Ebre. Aquest es va anar desbordant dins el camp i, com que els forasters no havien vist mai un riu, i menys sobre un camp de futbol, es van atemorir i l'equip del poble va guanyar amb diferència.

Senyora Mort: Carta de Miquel Garrigues

Aquest conte està escrit en forma de carta. Miquel Garrigues l'escriu a la senyora Mort, des del Cafè de la Granota. Ell havia estat barquer, transportava gent d'una banda a l'altra del riu, majoritàriament miners. Però el seu ofici va acabar quan es va construir un pont per travessar el riu. En quedar-se sense treball, es dedicà a ser miner, i carregava llaüts de carbó. Un dia l'apotecari va ensenyar-li un quadre on apareixia una barca similar a la seva. Recreava l'escena de Caront, el barquer de l'inframón, que transportava els morts d'un costat a l'altre de la llacuna, que representava el pas a l'altra vida. Sabent això, Miquel Garrigues fa la petició a la senyora Mort per fer de barquer en el més enllà, quan li arribés l'hora, per tal que Caront, ja gran, pugui descansar.

Preludi de Traspàs: La Història de la Figuera

L'àvia està estirada al llit guaitant totes les parentes i veïnes que han vingut a vetllar-la per fer-li més fàcil la mort. No serà fàcil, hi ha persones que moren amb placidesa, però l'àvia no tindrà una mort tan fina com la de l'oncle Orestes, que es va morir a la seva habitació després d'avisar la seva dona que anava a fer-ho. Però l'àvia té por i la tia Ramona recorda el què va fer perquè ara no pugui expirar amb tranquil·litat.

La tia Ramona sap el dia i l'hora en què l'avi va arribar a casa i va anunciar a l'àvia que pensava plantar una figuera al pati. L'àvia va començar una retòrica sobre els desavantatges de fer-ho, fins que l'avi va donar un cop de puny a la taula i va dir que l'endemà la plantaria. L'àvia no va dir res en contra de la figuera mai més, però anava covant el ressentiment fins que un quart d'hora després que l'avi morís, va tallar l'arbre, cosa que va fer que l'avi s'encarcarés de la ràbia.

Per això l'àvia està espantada, no vol morir-se perquè sap que fa quinze anys que l'avi l'espera per passar-li'n comptes.

Els Delfins: El Consolador Professional

En Miquel és un home que es dedica a anar als enterraments de la gent del poble, per donar el condol als familiars del difunt. Ell està molt orgullós i satisfet de la feina que fa i assegura que ningú la podria fer tan bé com ell. En aquesta ocasió explica que ha estat magnífic, primer dalt de l'altar major i, després, acostant-se al banc dels familiars del difunt.

Se sent estimat per la gent del poble, ja que li han donat el privilegi de ser sempre el primer a passar a donar el condol, encara que de vegades s'han sentit comentaris de la gent que han fet que l'home es replantegi de continuar o que algú altre ocupi el seu lloc, ja que tard o d'hora algú l'hauran de substituir i, encara que de candidats no en falten, ell creu que cap podrà ocupar el seu lloc amb la mateixa dignitat que ell.