Relats de Misteri i Terror amb Exercicis de Català
Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,82 KB
L'Horror Innombrable del Casalot
En una nit sense lluna, tres joves insensats van creuar el llindar d’un casalot abandonat, ignorant les històries que parlaven de rituals impius i presències ocultes. L’aire era dens, amb una olor rància, i la foscor semblava tenir vida pròpia.
—Açò no m’agrada gens... —murmurà Sílvia, tremolosa.
—No sigues poruga! —respongué Raül, somrient amb falsa confiança.
Una ombra es va moure darrere d’un moble corcat. Un xiscle agut ressonà, i les espelmes s’apagaren de sobte. Una veu inhumana es va alçar en la foscor:
—Ja no podeu eixir d’ací...
Era com si un déu oblidat els observés des d’un altre món, aliè a la raó humana. Els seus cossos esdevingueren pesants, atrapats en un malson etern.
—Açò és una broma, veritat? —xiuxiuejà Sílvia.
Però ningú respongué. Només quedava la nit, infinita i devoradora.
El Silenci Final
La jornada havia començat amb una quietud inusual. El professor Jordi, home meticulós i d’esperit analític, notà que havia anat a la facultat abans que clarejara, atret per una intuïció persistent. En travessar el corredor, notà una estranya fragància metàl·lica que emanava del passadís nord, just davant l’aula magna. El terra humit i una finestra oberta suggerien una presència recent.
Cap a la vesprada, en plena classe de Llengua Catalana, un estudiant s’esfondrà sobre el pupitre. Jordi decidí interrompre la sessió. La víctima, que aparentment dormia, no respirava. Al seu costat, una nota amb cal·ligrafia exquisida: “Jo he estat absolt, però ell no.”
El grup, estupefacte, restava immòbil. Jordi, malgrat la consternació, estigué serè. L’assassí, n’estava convençut, era un dels seus i no tardaria a cometre un error.
La Nau Zèfir: Misteri a l'Espai Profund
La nau Zèfir avançava silenciosa per l’espai profund quan un soroll estrany va començar a brunzir pels conductes d’aire. La tripulació, desconcertada, va passar pels corredors estrets fins a la sala de comandament. “Què és eixe so?” va preguntar la capitana. Ningú no sabia respondre.
De sobte, un crit esgarrifós ressonà a l’interior de la nau. En una cambra fosca, la llum tremolosa va revelar una ombra estranya. A terra, la carcassa d’un organisme desconegut s’estenia com una xarxa de bronze. El doctor Salazar s’hi acostà amb precaució, però, en tocar-la, la substància va començar a brunzir i a desfer-se en una pols grisosa.
A l’altra banda de la nau, la pilot i la científica es refugiaven en una cabina estreta. La tensió flotava entre elles; la proximitat dels cossos feia difícil ignorar el desig latent. La pilot allargà la mà, fregant amb suavitat el canell de la científica, i ella no es va apartar. Els seus ulls es trobaven, la respiració s’accelerava. Però abans que pogueren anar més enllà, un so metàl·lic trencà el moment. La porta s’obrí sola amb un xiscle inquietant. Es quedaren immòbils, un calfred els recorregué l’esquena. La nau Zèfir ja no estava sola. Alguna cosa les observava des de la foscor.
La Set Eterna
Feia dies que Pau no dormia bé, però aquella nit... alguna cosa el vigilava; ho sentia. Notava una sensació estranya a la gola... la set li la cremava... Quan es mirà a l’espill, va veure que la seua pell s’havia tornat gairebé translúcida. Fruit de la por, va colpejar-lo i es trencà en mil bocins.
La nit anterior anà amb Anna al bar que tant li agradava; sempre en parlava. Aleshores, recordà aquell home estrafolari que els havia aturat al carrer, les seues mans fredes, la veu suau, el dolor punxant al coll...
—No us ho pregunteu més... simplement, accepteu-ho... —els havia xiuxiuejat l’home abans d’esvanir-se en la foscor.
Pau s’ho negava; no podia ser veritat. Però la set... la maleïda set el consumia! Obrí la nevera i va veure carn que havia comprat al mercat; hi havia anat la vesprada anterior. Totalment posseït, en menjà fins perdre el sentit.
Però no fou suficient... Llavors, va veure el gat dormint al sofà. No, no era un monstre!... O sí? Va intentar resistir-se, però una força invisible s’havia apoderat d’ell. Quan l’hagué agafat entre les mans, les seues pupil·les es dilataren.
L’endemà, Anna va trobar la casa buida. Tan sols hi havia un missatge escrit amb sang a la paret: “No he pogut evitar-ho...”
Montoya: Dilemes de Fidelitat i Desig
En un entorn idíl·lic i allunyat de la civilització, diverses parelles sotmeten els seus vincles a una prova de resistència emocional. L’aïllament, sumat a la convivència forçosa amb individus desconeguts però altament seductors, genera una atmosfera pertorbadora.
Montoya, visiblement trasbalsat, presencià com Anita, la seua parella durant huit anys, cedia davant les insinuacions d’un temptador amb un verb àgil i un somriure ambigu. La vulnerabilitat afectiva esdevé l’escletxa per on s’infiltra el desig, sovint disfressat d’autenticitat.
Les confessions, abruptes i descarnades, revelen traïcions inconfessables i desequilibris evidents dins de les relacions establertes. Davant les càmeres, tot es magnifica.
Els protagonistes, abocats a decisions irreversibles, vacil·len entre la fidelitat idealitzada i la pulsió de viure emocions noves. És l’amor un pacte immutable o una invenció voluble, condemnada a reescriure’s quan la temptació esdevé massa poderosa?
Tannhäuser: Records Perduts en la Pluja
La pluja incessant banyava els carrers llòbrecs d’una ciutat que agonitzava. Un replicant, exhaurit, s’agenollà al terrat i alçà la mirada cap a un cel esmorteït. “He vist naus flamejant més enllà d’Òrió... He contemplat raigs fulgurants prop de la porta de Tannhäuser”, musità amb un fil de veu.
El caçador, immòbil, sentia una angoixa indescriptible. Era just condemnar a l’oblit un ésser capaç de percebre la bellesa? La respiració del replicant s’alentí fins que el silenci el va engolir. “Tots eixos moments es perdran com llàgrimes en la pluja... És hora de morir.” Les últimes gotes relliscaven pel seu rostre inert, dissolent-se com records esvaïts en la boira. El caçador sospirà i, amb pas vacil·lant, desaparegué entre els neons tremolosos de la ciutat adormida.
Exercicis de Llengua Catalana: Comprensió i Expressió
Ens va dir que volia anar al centre de la ciutat; després ens va preguntar com podria anar-hi. Què va dir literalment?
c) Vull anar al centre de la ciutat. Com puc anar-hi?
He demanat a les encarregades que porten quatre samarretes vermelles. Què va dir?
d) Els va demanar que, de samarretes, en dugueren quatre de vermelles.
M’hauries de respondre al més prompte possible. T’ho dic d’una altra manera perquè m’entengues:
a) Caldria que em respongueres tan prompte com pugues.
Va dir: “Incloeu els resums en el dossier, per favor”. Però tu has de dir justament el contrari:
c) No els inclogueu, per favor.
Per què deu haver anat al dentista?
b) Sembla que té una dent corcada i se li mou un queixal.
Explica’m què ha passat:
c) L’anàlisi que ha fet és bona però sospitosa.
No m’agrada ni gota que s’implique en la faena que tenim prevista.
c) A mi tampoc m’agrada gens que hi prenga part.
Què vol dir que les fulles del roser estan eixutes?
b) Que estan pansides per manca de regar-les.
Quina de les frases següents explica què són les rajoles?
b) Les peces de ceràmica que es col·loquen a la paret.
Quina d’aquestes frases correspon al significat de geniva?
b) Sagna si t’arrenquen un queixal.
Quan utilitzem un setrill?
c) Per a amanir l’enciam.
A qui se li pot dir destrellatat?
a) A Martí, perquè diu coses sense sentit.
Què s’ha d'eixugar?
b) La cara perquè s’ha embrutat d’oli.
Quina afirmació conté una acció equivalent a espatllar-se?
b) Em vaig fer mal.
Què vol dir anar a coll?
c) Anar sobre el coll o l’esquena.
Què vol dir fer cara de pomes agres?
c) Fer cara de desaprovació.
Quan va entrar a l’habitació, Pere va preguntar si interrompia alguna cosa.
c) Jo ara dic també –Interromp alguna cosa?