Relats Catalans: Explorant Temes Universals a Través de la Narrativa

Decisió Vocacional

El meu pare s'havia entossudit que jo havia de ser enginyer industrial com ell. De bona gana hauria preferit una carrera literària, però quan es parlava a casa d'aquestes qüestions, el meu pare considerava indiscutible que jo, el seu fill únic, havia de ser enginyer. Vaig haver de passar per les angúnies de l'ingrés a l'Escola. Enfrontat amb el primer curs, no m'hi vaig veure amb cor; i un dia vaig donar un disgust al meu pare en comunicar-li que desistia de seguir aquella carrera. L'home em va fer tota mena de consideracions durant una llarga estona fins que va comprendre que eren inútils i que no en trauria res. Pràctic com era, va decidir que jo aprofités els estudis que havia hagut de fer fins aleshores i em va portar a l'oficina de projectes d'una important empresa constructora del Poble Nou, el director de la qual era amic seu.

L'Èxode

El xofer marxa a bona velocitat, arran de la mar en calma. Dia clar i temperat. No es nota cap símptoma de desordres interiors ni de revolució extremista. Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s'hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l'enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l'espai. L'únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curulls de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d'aviram. Cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. Les dones i els infants van dalt dels vehicles, asseguts damunt farcells i atuells; els homes menen els animals o segueixen silenciosament darrere el vehicle que marxa amb lentitud entre freqüents aturades, avançat sovint per camions i cotxes ràpids...

Viatge Interior

La brutícia emmagatzemada per tots els racons era també una imatge de nosaltres mateixos, de la decrepitud amb què els humans ens presentem davant el món. Misèria i esplendor s'alternaven en pocs metres al Marroc en una borratxera de sensacions que em feia caminar sense treva, vagarejar sense rumb i amb els ulls ben oberts, perquè tot representava una descoberta, sobretot de mi mateix en una transformació que em superava, que em reconciliava amb la pau. Ja no em sentia com un impostor, com un estafador de sentiments, sinó que aclaria coses que havia deixat aparcades. Potser més que un retorn al passat, el que experimentava era un retrobament amb mi mateix sense condicionaments exteriors ni pressions alienants.

Història de l'Ostra

Contràriament al que podria semblar, l'avui aristocràtica i més aviat escassa ostra fou un dels primers aliments de l'home primitiu. Els immensos dipòsits d'ostres localitzats a zones costaneres d'arreu del món demostren que els nostres avantpassats, fins i tot abans de començar a criar els primers animals, ja consumien a cor què vols aquest mol·lusc. Segurament aprofitant el fenomen de les marees i l'adaptació de les ostres a romandre hores fora de l'aigua amb les dues meitats de la closca perfectament ajustades, retenint a l'interior l'aigua necessària.

No és doncs d'estranyar que Aristòtil ja comentés la capacitat de les seves larves d'enganxar-se a qualsevol objecte submergit i créixer-hi enganxades fins a esdevenir ostra. I és que els grecs eren grans amants d'aquest bivalve. El consumien en grans quantitats i fins i tot empraven la mitja closca més plana de l'ostra com a papereta de vot en la cerimònia coneguda, justament per això, com a ostracisme. Cada ciutadà d'Atenes escrivia a la cara nacrada de la mitja closca el nom de qui volia fer fora d'Atenes durant un any.

Perpinyà, Ciutat de Trobades

Perpinyà és una població assossegada, endreçada i relativament tranquil·la (dic relativament perquè als seus carrers sempre hi ha una quantitat reduïda de gent amb presses que li confereix un cert toc atrafegat). Un cop arribats, tant el meu pare com jo volíem fer d'amfitrió, de manera que jo li ensenyava els edificis catalans com ara el Castellet (amb la seva senyera solitària) o el Palau dels Reis de Mallorca. Ell, per la seva banda, em convidava a prendre alguna cosa ben francesa a les terrasses igualment franceses prop del riu. Vet aquí l'ambigüitat curiosa de Perpinyà: per bé que sigui la capital de la Catalunya Nord, no deixa de ser també una ciutat provinciana francesa. Així mateix, tant ell com jo ens hi sentíem perfectament a casa i això ens ajudava, sens dubte, a començar a fer les paus. Deu ser per això que sempre penso en Perpinyà com el lloc que ens va preparar, a mon pare i a mi, per a la nostra trobada final –ben cordial, ateses les circumstàncies– un any després. A Londres, a l'hospital.

La Fugida

Al quart dia, alguns van començar a flaquejar seriosament. Els costava arrossegar el cos, sí, però el problema era sobretot la moral. I a més tornava a ploure. Almenys tindrem aigua... Per sort, al cap d'uns quants quilòmetres vam arribar a un poble desert. Els habitants n'havien fugit, però havien deixat un tresor. Allà, lligat a l'estaca, just davant nostre. Una cabra. Ens hi vam tirar a sobre, la vam esquarterar i ens la vam menjar. Crua. També ens vam poder aixoplugar. Però no n'hi va haver prou per remuntar la tropa. Aquella nit, el meu amic Albert, el que havia trobat el conill, em va venir a veure. L'endemà, vam marxar i ell es va quedar, amb dos més. Li vaig desitjar bona sort. –Que Déu et protegeixi, amic meu. Mentre m'allunyava vaig pensar :>

El Pare Noel Inesperat

Tot just acabàvem de sopar (i sentíem encara el pessigolleig del xampany en el nas) quan van trucar a la porta. L'Agustina, des de la cuina, va tombar una cadira en alçar-se. Qui sap quina atenció ens va correspondre a tots, que vam acordar un silenci i ens vam mirar els uns als altres, seguint amb l'oïda la fressa lenta de la minyona. El passador va fer el xerric de sempre i, en canvi, l'Agustina deixà sentir una exclamació tan desacostumada, que l'Ernest intentà acudir-hi ràpidament. Però no tingué temps, perquè la figura rodona i vermella d'un Pare Noel va obstruir la porta del menjador. Duia un sac de tela blanca a l'esquena, i les filagarses de la barba el van fer esternudar, dues o tres vegades. La Isabel va enutjar-se, i (vet ací una virtut seva) ens va tornar l'aplomb a tots amb unes paraules plenes de sentit: –Li han donat una mala adreça. En aquesta casa fem Reis.