Relacions Laborals: Estat, Conflicte i Negociació

L’estat com a regulador, garant i àrbitre de les relacions laborals

Com a instància de legitimació, l’estat intervé sempre en l’àmbit de les relacions laborals. Les seves actuacions significatives com a legislador comencen a la darreria del segle XIX, quan reconeix les organitzacions que defensen i representen els interessos dels actors socials, especialment els sindicats, i després, en regular les classes de conflicte i de negociació.

Com es duen a terme les estratègies integradores?

Les estratègies integradores són activades per l’estat, sobretot a les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Sota la vigència dels principis keynesians en les economies nacionals, va promoure la implicació dels actors socials en el seu funcionament. Aquesta interacció entre estat i grups socials particulars es tradueix en una institucionalització de la representació d’interessos que exerceixen. Els vincles seran més sòlids per tal com l’estat té la capacitat d’atribuir la representació a certs interlocutors.

L’Estat com a productor de polítiques d’ocupació

Unes altres intervencions de l’estat en relació amb l’ocupació repercuteixen directament o indirectament en el desenvolupament de les relacions laborals. D’una banda, en tot allò que té a veure amb la reproducció i la inserció de la força de treball: educació, prestacions socials, orientació laboral, modalitats contractuals... De l’altra, perquè el funcionament del sector públic implica contractació directa per part de l’estat de força de treball, de manera que tot allò que passa (condicions d’ocupació, sindicalisme, representació, negociació, etc.), no solament és important en si mateix perquè afecta un percentatge significatiu de la població ocupada, sinó també com a referència del sector privat.

Què reflecteix la intervenció de l’estat com a ocupador?

Com a accionista i empresari, l’estat exerceix un paper de primera importància perquè dona feina directament a un percentatge prou significatiu de la població ocupada. Un paper que ha anat creixent a mesura que s’ha anat ampliant el nombre de persones ocupades en el sector públic. En gairebé tres dècades, les que van del 1960 a final dels vuitanta, aquest sector ha generat nombroses ocupacions al si dels països de l'OCDE: ha passat del 12 al 18% de l’ocupació total.

Conflicte laboral: d’interessos i estructural

El terme conflicte pot tenir diverses accepcions en l’àmbit de les ciències socials, gairebé tantes com perspectives sociològiques formalment hi ha constituïdes. Malgrat aquesta diversitat, se’n farà referència només a dues, entre les que més s’han utilitzat.

Què s’entén per repertori d'acció col·lectiva?

L’examen de la protesta al llarg de la història permet observar-ne l’evolució i tipificar-la. En aquest sentit, Charles Tilly ha creat i introduït el concepte de repertori d’acció col·lectiva en el discurs sociològic i ha provat com és útil. El concepte té l’arrel en l’observació que «qualsevol població (col·lectivitat) tendeix a tenir un conjunt limitat i ben establert de mitjans per a l’acció sobre interessos compartits...» (Tilly, 1977: 39). El repertori d’acció col·lectiva implica l’existència d’un grup d’actors que trien entre una quantitat limitada d’accions amb què estan familiaritzats.

L’evolució de la conflictivitat obrera

La recerca empírica sobre la conflictivitat obrera no és gens fàcil, no solament per la diversitat d’expressions amb què es manifesta i l’escassa informació recollida sistemàticament de bona part d’aquestes, sinó també per la dificultat d’operar determinades consideracions efectuades a l’hora d’estudiar-les. Tenint en compte la informació disponible, s’ha intentat caracteritzar l’evolució de la conflictivitat a partir de la varietat del repertori d’accions col·lectives utilitzades i sobretot de l’activitat vaguística, que és de la que es tenen més dades. Així, se n’ha mesurat la freqüència, el nombre de treballadors que hi participen o de jornades perdudes.

Fets històrics rellevants en el període 1869-1875

El que va passar al món capitalista durant els anys 1910-1920 i 1968-1974 és conegut. La gran onada vaguística de 1869-1875 no ho és menys, ja sigui perquè el temps transcorregut ha pogut emportar-se’n els records, ja sigui perquè l’esdeveniment de la Comuna de París n’eclipsa d’altres que van tenir lloc. També, perquè l’escassesa de dades estadístiques sistematitzades fa més difícil el seu estudi. Ara bé, hi ha informació sobre una sèrie de grans vagues al Regne Unit, protagonitzades pels treballadors de diversos sectors, que reivindiquen a Londres, Gal·les del Sud, Lancashire i Durham el reconeixement sindical i la jornada de nou hores. A Itàlia, la rebel·lió és més caòtica: una gran vaga nacional colpeja les principals ciutats industrials (Bolonya, Torí, Milà, etc.); revoltes al camp i avalots a més de trenta ciutats poc temps després.

La gestió del conflicte laboral

En l’àmbit ocupacional, els treballadors defensen els seus interessos al si de l’estructura existent de poder i busquen millorar-los. Com a resultat de les accions promogudes amb aquestes finalitats (i de les reaccions que provoquen), les pautes de comportament de les parts es regularitzen i es constitueixen institucions per fer front als conflictes d’interessos potencialment desintegradors. Aquest procés s’anomena «institucionalització del conflicte». 

Principals assercions de Strauss sobre la negociació

Les arrels d’aquesta aproximació s’han de buscar en els plantejaments d’Erwin Goffman. Strauss entén la vida social com un conjunt de concerts, com un ordre que cada dia es (re)negocia.

Les principals consideracions són:

1. Totes les relacions socials suposen alguna mena de negociació.
2. Sempre hi ha condicions estructurals específiques que presideixen aquestes negociacions quotidianes.
3. Els resultats d’aquestes negociacions tenen una validesa temporal i, per tant, poden ser revisades i reelaborades.
4. Un «ordre negociat» és construït sense parar, o dit en unes altres paraules, quan l’abast d’algunes negociacions decau, n’hi ha d’altres que comencen.
5. L’ordre social de cada dia està constituït per la suma de regles, d’acords formals i informals, privats i públics.
6. Qualsevol canvi en aquest ordre social es reflecteix i influeix en la resta de concerts existents.
7. Tot procés de negociació és igualment un procés d’avaluació d’aquestes negociacions.