Relació amb virgili, horaci i tit livi
¡Escribe tu teLA HISTORIOGRAFIA A Roma
La Història com a gènere literari neix Pròpiament a la Jònia (Grècia asiàtica) a finals del segle VI AC. Amb la figura i l'obra d'Heròdot, A qui Ciceró ja anomenà "pater Historiae". Al llarg del s. V aC. Adquirirà el seu tarannà definitiu I dignitat literària gràcies a l'historiador Tucídides i la seva magna "Història De la guerra del Peloponès".
Els Orígens: els annalistes
Ben Entrat ja el segle III aC, Alguns autors havien tractat temes Històrics, malgrat que les seves obres no Són narracions històriques sinó èpiques. El grec de Tarent Livi Andrònic Ja havia fet la seva traducció al llatí de l'Odissea d'Homer, i el Poeta Nevi havia Composat l’epopeia La guerra púnica Sobre la primera guerra púnica, i més tard, en el segle II aC., un Altre poeta, Enni, Va redactar els Annals En divuit llibres. Aquesta última obra fou considerada l’epopeia Nacional romana fins A l’aparició de l’Eneida de Virgili.
Així Doncs, en un moment en què ja s'havia aportat a la literatura Llatina obres poètiques d'una qualitat extraordinària, la prosa, Privada de dignitat literària, semblava Destinada a simples usospràctics, de Caràcter jurídic O administratiu, Com ara el redactat de les lleis O els discursos Dels polítics.
Els Primers documents que enregistren fets De la història de Roma són documents dels magistrats I dels pontífexs (caps de la religió romana) que escrivien En unes taules la crònicaasèptica De tots els esdeveniments importants que passaven al llarg de cada Any; per això aquests documents es Denominen «annals» (Annales Maximí) Perquè estan escrits Seguint els esdeveniments anuals. S'hi anotaven tot tipus de fets, Com inundacions, sequeres, prodigis, etc.
A
finals del segle III
AC.
(coincidint amb la 2a
Guerra Púnica, 218-201 aC.) comença
La historiografia pròpiament dita. Els
Escriptors d'aquell temps són els
Anomenats annalistes,
Perquè escrivien narracions en prosa,
Amb criteris cronològics,
Dels esdeveniments anualsviscuts, com
Ho havien fet durant molt temps els
Pontífexs.
La Nova annalística historiogràfica, o narració històrica en prosa, Ocupà el lloc que fins en aquell moment pertanyia a la poesia èpico-històrica.
Fabi Pictor, Cincí Aliment i Postumi Albí van ser els Primers annalistes i escrivien Les seves obres en grec, Potser per la Consciència de les limitacions de la prosa Llatina davant del nou gènere literari.
Al Segle II aC
.
Fou escrita una història universal
A l’entorn de Roma,
Amb especial atenció a les causes determinants, com les religions,
Les institucions, poder econòmic i militar, etc. L'autor fou
l’historiador grec Polibi
(200-118 aC.) que havia estat deportat a Roma després de la batalla
De Pidna. Però està escrita en grec.
Cap A meitat del segle II aC
apareix el
primer gran prosista ROMà,
Març Porcí Cató.
Cató el Censor fou el cap
Visible del moviment tradicionalista ROMà
Enfrontat a les tendències hel·lenitzants imperants en aquella
època.
Va Escriure la primera obra llatina en prosa, De Agrí cultura, i la primera Obra històrica, els Origines, En què narra l'origen i l'evolució de Roma i de les principals ciutats itàliqües. Només en conservem alguns fragments.
A Més, hom considera Cató (en parlarem al tema sobre l’oratòria) L'orador que atorga definitivament rang literari a l'oratòria Romana.
Cató No solament va ser un iniciador del gènere historiogràfic, sinó Que pràcticament en deixàfixades les característiques Bàsiques: va identificar, Bo i aplegant-les inseparablement, la historiografia Amb la prosa; va Transformar la història en matèria literària, Entenent el procés no com una conversió de la realitat en ficció, Sinó com la voluntat de donar a la narració el tractament que es Mereix una obra d'art; finalment, va Adoptar de manera definitiva, encara que amb un estil simple, Propi de l'estadi evolutiu en què es trobava la prosa, la seva Llengua pròpia, el llatí.
Per Tot això, Cató és considerat el creador De la prosa historiogràfica llatina.
De Finals del segle II aC. A principis del segle I aC
,
l'annalística,
Ara ja escrita en llatí,
Va continuar sent la modalitat habitual de
Fer narració històrica, amb autors
D'annals de la història de Roma, com Cassi Hemina o Calpurni Pisó,
Amb un estil evolucionat en què destaca la voluntat
De l' historiador de descobrir i mostrar la veritat dels fets.
Uns Anys més tard, els darrers Annalistes, Claudi Quadrigari i Valeri Antiat van escriure els seus Annalessense preocupació per la veracitat, Però amb una prosa novel·lada I de lectura entretinguda Seguint el model de la història grega d'època hel·lenística, quan Es considerava més important la forma que no pas el contingut i quan La càrrega de moralització era tan gran que sovint Falsejava els fets històrics.
La
monografia històrica
I les memòries
(s.
I aC
.)
Al Mateix temps s'inicien noves formes De la narrativa històrica.
Celi Antípater, autor de De Belló Punico (obra dedicada a la 2a Guerra Púnica), i Semproni Asel·lió o Corneli Sisenna van escriure obres En què explicavenfets del seu temps, deixant de banda el registre cronològic Dels fets i optant, per primer cop, o bé Per tractar amb profunditat un període concret del passat, o bé per narrar fets contemporanis viscuts Pel mateix autor.
També Des de principis del segle I aC. Van començar a aparèixer polítics (Emili Escaure, Rutili Ruf o Corneli Sul·la, el dictador) que, amb més o menys Qualitat literària, van escriure, sota L'aparença d'obres històriques, unes memòries personals que volien ser Autobiografies elogioses.
Són hereus d'aquestes dues tradicions Innovadores (monografia i memòries), i no Pas de l'annalística (l'estil primigeni de la historiografia romana, De la qual no ens ha quedat pràcticament res més que els noms dels Autors), els dos primers historiadors De qui ens han arribat obres completes: Sal·lusti i Cèsar.
Gai Sal·lusti Crisp destaca per dues Monografies sobre dos Temes concrets de la història recent de Roma: De coniuratione Catilinae I De Belló iugurthino. Aprofita la narració dels fets per fer-hi valoracions De tipus moral lligades a les seves idees Polítiques, ja que, segons la concepció De la història Que tenia, aquesta no solament ha de servir Per relatar els fets sinó que, a més, els Ha d'analitzar i Intentar explicar.
Pel Que fa a Gai Juli Cèsar, No sols ha estat una de les personalitats Polítiques i militars més extraordinàries de la història, Sinó que també és considerat un mestre De la prosa llatina, per les dues úniques Obres seves conservades: els Commentarii De Belló Gallicó i els Commentarii De Belló civili, que, ben mirat, no són Altra cosa que uns informes personals i Propagandístics. Amb La Guerra de les Gàl·lies es proposa esbombar els èxits de la seva campanya Militar, i amb La Guerra Civil, fer una defensa De la seva actuació política.
Ens Ha arribat, així mateix, part de l'obra de Corneli Nepos, un autor menor, que va inaugurar Un subgènere de la historiografia, El biogràfic, Considerat anecdòtic, En presentar la història reduïda als Actes dels seus protagonistes. Se'n Conserva (a més d'algunes biografies soltes) una bona part de la Seva obra De viris illustribus.
Més
Endavant, a la primera meitat del segle II
DC., destacarà amb una represa d'aquest
Gènere (potser per influència del grec Plutarc)
Suetoni,
El biògraf dels primers emperadors
(Vitae duodecim imperatorum).
Tit Livi
Patavinus
Sembla Ser que va néixer cap a l'any 64 aC. En aquesta mateixa dècada, del 70 aC. Al 60 aC., neixen Virgili, Horaci, August I Tibul entre Altres personatges que faran cèlebre l’època.
Livi Va néixer a Patavium, Pàdua, ciutat itàlica del nord, Que, com Roma, tenia les arrels a la guerra de Troia, car un heroi Que hi va lluitar fou Antènor, el qual va arribar a aquestes Contrades i s'hi va establir. Pàdua, Però, no era Roma. La degeneració del teixit social i de les Formes de l'educació no hi havia estat tan forta. Els valors dels antics romans Encara hi eren vigents. I aquests són els valors que enyora Livi i Que impregnen tota la seva obra.
No Se sap ben bé quan Livi va anar a viure a Roma, ni com va entrar en relació amb August. El que sí és cert és que hi tenia familiaritat, Perquè podia assistir a les lectures que Es feien de l’Eneida al palau imperial i Perquè va arribar a ensenyar història a Claudi, de la família d'August i futur Emperador. El tracte devia ser prou freqüent perquè ens ha arribat La notícia que August deia a Livi Pompeianus, En referència al republicanisme de les Idees de l’historiador de Pàdua.
Livi Va estudiar filosofia i retòrica; Fins i tot sembla que va escriure alguns diàlegs sobre aquests Temes, però només en tenim notícies indirectes a través d'altres Autors. Aquestes obres el devien donar a conèixer a Roma. Segurament Fou després que el senat atorgués el Títol d'August a Octaví quan va començar a escriure la seva obra Monumental.
L'any 17 dC. Va morir a Pàdua, la seva ciutat natal.
Tit Livi scriptor historicus
Livi Consagrà la seva vida (des del 27 aC fins A la seva mort, l'any 17 dC.) a la creació Literària, sobretot a la Seva magna obra històrica, Ab urbe Condita, formada per 142 Llibres (dels quals hem conservat només Una quarta part: de l'1 al 10, i del 20 al 45) en què es narra La història de Roma des dels seus orígens fins a l'any 9 aC.
Els Llibres es publicaren separadament, però de seguida es Van agrupar de cinc en cinc, i després de Déu en Déu: cada grup va rebre el nom de «década».
L'obra comença Explicant els antecedents de la fundació De l’Urbs (l'any 753 AC.) i arribava, sembla ser, fins a la mort De Drusus, l’any 9 aC., la qual cosa fa Un total de 745 anys. És evident, doncs, que l’obra de Livi es pot considerar monumental Per diverses raons.
Aquesta
mateixa grandària va
Ser el pitjor enemic
De la conservació de l’obra: ben aviat se’n
Van fer índexs(anomenats periochae
),
Que facilitaven trobar ràpidament passatges concrets,
I resums(anomenats epitomae
),
de més còmoda
Consulta, gràcies als quals actualment hem
Pogut conèixer el contingut dels llibres perduts,
Però que llavors van acabar de sentenciar
La pèrdua de part de l'obra original en ser més utilitzats que no
Pas la mateixa obra.
Com
Diem, Ab urbe condita
Ens ha arribat molt fragmentada i incompleta. Coneixem, però, el pla
General de l'obra pels resums (epitomae
)
D'altres autors posteriors.
Destaquen El que va escriure, en dos llibres (el primer dedicat a les guerres Exteriors, i el segon, a les guerres civils), Publi Anneu Florus, un africà del segle II DC., l’obra del qual es titula Epitoma De Tito Livio bellorum omnium annorum DCC, darrera de la qual hi ha uns sumaris dels Llibres de Livi, que ens han arribat sencers (excepte els dels llibres 136 i 137), i que Ens permeten saber que l’obra de Livi constava de 142 llibres.
Un Altre és el Breviarium Historiae Romae, d'Eutropi (s. IV DC.)
Dels 142 llibres originals ens ha arribat:
- La primera dècada (llibres I-X) que Va des de la fundació de la ciutat fins a La guerra contra Pirrus, el 293 aC;
- La tercera dècada (llibres XXI-XXX), On es narra la segona guerra púnica;
- La quarta dècada (llibres XXXI-XL), Que narra l’expansió per la Mediterrània Oriental;
- La meitat de la cinquena dècada (llibres XLI-XLV), Que explica la conquesta de Macedònia, El 167 aC.
Tenim Molts dubtes Sobre les fonts Que Livi va fer servir. Les fonts directes Al seu abast eren abundoses, Des dels textos Dels magistrats i sacerdots fins Als textos de les lleis I de les inscripcions, Les obres dels antics annalistes I l’escriptor grec Polibi. Ara bé, no se sap Si les va consultar realment.
Sembla Que Livi es basava en l’obra dels Annalistes anteriors i que anava seguint Un textdeterminat, que Després comparava, completava i corregiaamb L’obra d'altres autors.
Si Es trobava amb contradiccions O amb més d'una versió d'un fet, Livi les Expressavasensedecantar-se per cap opció, Limitant-se a consignar les divergènciessense entrar a discutir-les niprendre posició A favor d'un o altre, o bé d'altres vegades seguia una versió, Donant algun tipus de raó, sovint poc convincent als ulls d'un Historiador actual. Aquest mètode De treball justifica Els anacronismes, Les imprecisions geogràfiques I les contradiccions En els fets històrics del nostre autor. Tanmateix aquest Fet demostra clarament la bona fe de l’autor.
Tit Livi scriptor romanus
Livi Coincideix amb Ciceró a considerar que la història és una obra Oratòria, és a dir, literària, raó per la qual encara Que el valor pròpiament històric de Ab Urbe condita és discutible, La qualitat literària és incontestable. De fet, trobem més de quatre-cents Discursos en la part de l'obra que hem Conservat, literalment inventats Per Livi per tal d'embellir El relat.
Evidentment, Livi no va Escriure la seva història atenent les normes més rigoroses de la Historiografia actual, però tenia molt Clares les intencions que presidien la seva Obra. Per saber-ho, el millor és llegir-ne el pròleg.
La finalitat primordial Que es proposa Livi és la de contribuir a fer «memòria De les gestes del poble més important de la terra», és a dir, a la glorificació De les gestes romanes, perquè «mai No hi va haver cap estat més gran ni més irreprotxable ni més ric En bons exemples, ni dins cap altra ciutat no van penetrar més tard L’avarícia i la luxúria, ni hi va haver un altre lloc on la Pobresa i l’austeritat fossin considerats honors importants durant Tant de temps». Així doncs, la grandesa de l’Imperi ROMà està íntimament lligada a les virtuts morals dels seus ciutadans. Livi crea un fort sentiment Nacional a la vegada que canta Les virtuts tradicionals romanes.
Per A Livi, la història de Roma tenia la finalitat d'ensenyar ja Que estava plena de fets positius que calia Imitar, i també de negatius, Que calia defugir: «El més saludable i Fructífer de l’estudi de la història és que un en pot treure Tota mena de lliçons, escrites en documents il·lustres; d’aquí Un agafa el que convé imitar per a ell mateix i per a l’Estat, i El que convé evitar, perquè és ignominiós a l’inici i al Final».
Amb Aquestes intencions Livi seguia les idees Que unien els escriptors del cercle d'August (Virgili, Horaci, ...): engrandir la glòria de Roma I exaltar la "Pax Augustea", de tal manera que la Seva obra constitueix, juntament amb L’Eneida de Virgili, el gran Monument literari en honor del poble ROMà.
Els Orígens de Roma
La fundació de Roma és l’inici del regnat de Ròmul, sobirà llatí i bel·licós. A Partir d'aquí comença l’alternança en la procedència i caràcter Dels set reis de Roma: Numa és sabí i institueix les cerimònies religioses per al temps De Pau; Tul·lus Hostili, de procedència llatina es dedica a fer la Guerra; Anc Marcí, un sabí, institueix les cerimònies religioses i Oficials per a la guerra; Tarquini Prisc és estranger, provinent D'Etrúria, i un gran guerrer; Servi Tul·li és pacífic i la seva Gran obra és l’ordenació de la ciutadania en classes segons el Cens. L'últim rei, Tarquini el Superb, és cruel, a més de Bel·licós.
A Partir de l’inici dels fets del primer rei, Livi Posa especial atenció a situar les causes de les cerimònies romanes Que tenen els antecedents en aquesta època.
Alguns Episodis d'aquest llibre han esdevingut famosos: el rapte De les sabines, la llegenda de Tarpeia, els Horacis i els Curiacis, l’assassinat i profanació del cadàver De Servi Tul·li, la violació De Lucrècia, etc.
Tit Livi sent una especial predilecció per la narració De prodigis: la pluja de pedres al mont Albà, l’àguila voleiant sobre Tarquini Prisc i posant-li el Barret al cap, el refús del déu Tèrminus a ser tret del Capitoli i La troballa d’un cap als fonaments del temple de Júpiter, etc.
Livi També té una cura especial a l’hora de Parlar de les institucions i rituals que Han perviscut des dels inicis: els lictors, El calendari, els sacerdocis, el ritual dels Fecials, l’interregne, El temple de Janus, l’establiment de la constitució Serviana i del cens, etc.
Pervivència D l'obra de Tit Livi
Atès El republicaisme de Livi, la Historiografia antiimperial de la dinastia júLió-clàudia es va Inspirar en la seva obra. Fins i tot Tàcit, Hereu d'aquella tradició, no estalvia els Elogis a favor del nostre autor.
A Partir de la segona meitat del segle I dC. Es va posar de moda fer Resums de l’obra de Livi, que servia Com a enciclopèdia històrica on una Persona interessada podia consultar qualsevol fet de la història de Roma fins a primers de segle. Naturalment el Costum de publicar l'obra de Livi fragmentàriament o en resums va facilitar La pèrdua gairebé total de l'obra del Nostre historiador.
La Proverbial fidelitat de Lucrècia potser ha Estat el tema preferit pels artistes, com els pintors Ticià I Rubens, el Compositor Händel i el literat Shakespeare amb la seva obra Primerenca El rapte de Lucrècia De 1593.
També l’escultor neclàssic Damià Campeny és autor d'una figura sedent denominada Lucrècia.
Altres Narracions d'aquest primer llibre del nostre historiador han estat Pintades per artistes de l’època neoclàssica. El Pintor francès Jacques-Louis David (1748-1825) representà el Jurament dels Horacis I el Rapte de les Sabines, Quadres que ara es conserven al museu del Louvre De París.
Tit Livi sempre serà la principal font que cal consultar quan un vol Estudiar la història de Roma.
La Historiografia sota l’Imperi
Sota El poder omnímode dels Primers emperadors, la història perd independència I es fa aduladora I submisa Respecte dels poderosos, com és el cas de l'obra de Vel·lei Patercle (una història de Roma en dos llibres) o bé la de Valeri Màxim, autor d'una mena d'història universal.
En Aquest ambient empobrit, brilla Intensament el geni de Tàcit(55?-120? DC.) màxim representant Del tipus d'historiador que adopta una actitud crítica davant els Fets històrics.
Escriptor Dotat d'un estil molt personal, és autor, entre d'altres, de dues grans Obres històriques sobre els primers Emperadors (els Annales I les Historiae) Que ens han arribat incompletes. Tàcit és un home honrat, Amb una visió fatalista de la història; Preocupat per la veracitat Del que escriu, s'esforça per conèixer Les autèntiques causes dels fets i per assegurar-se de la fidelitat de les fonts De què es val.xto aquí!