Els Reis Catòlics: Unió Dinàstica i Construcció de l'Estat Modern

Els Reis Catòlics i l'Estat Modern

La Unió Dinàstica: Isabel i Ferran

Amb el matrimoni dels dos cosins, Ferran d’Aragó, fill i hereu de Joan II, i Isabel de Castella, el 1469, germana i hereva d’Enric IV, s’inicia el que seria la unió dinàstica. Això significava que les dues corones peninsulars més grans tindrien els mateixos monarques. És ben cert que, legalment, cadascun d'ells seria sobirà en el seu territori: Isabel I seria nomenada reina propietària de Castella, i a Aragó regnaria Ferran exclusivament. Tot i això, Ferran dirigiria la política exterior i compartiria amb la reina àrees de poder a Castella. A més, la previsió era que el seu hereu fos el mateix per ambdues corones, com així va ser. Recordem el conegut lema: “Tanto monta, monta tanto”. Amb tot, Isabel I preservaria gelosament l’hegemonia de Castella.

El títol de “Reis Catòlics” els va ser atorgat a Ferran i Isabel pel papa Alexandre VI, el 1496.

La unió dinàstica no va comportar en absolut la fusió dels diferents regnes; cadascun d’ells conservaria les seves lleis, furs i institucions pròpies. Ni tan sols van desaparèixer els peatges per traslladar mercaderies d’un territori a l’altre. Un fet transcendental va ser que el descobriment, conquesta i colonització d’Amèrica va ser atorgat en exclusiva a Castella, i un port, Sevilla, va tenir el monopoli per comerciar amb el Nou Món (dret ampliat a Cadis). Amb els imperis colonials, el poder polític i econòmic passava del Mediterrani a l’Atlàntic.

La situació diferent d’ambdues corones va determinar que l’hegemonia peninsular quedés a Castella, que, acabada la Reconquesta, donava mostres de gran vitalitat i de voler expandir-se, mentre s’iniciava el declivi de la Corona Aragonesa, tret de València, que va experimentar un ressorgiment en el segle XV.

Expansió Territorial i Política Exterior

La Conquesta de Granada (1492)

El darrer territori de l’Espanya musulmana, Granada, va capitular davant els Reis Catòlics l’any 1492. Hi van ajudar a la seva caiguda les dissensions internes entre el rei Boabdil i el seu oncle El Zagal. Les condicions de la rendició de Granada eren: preveien que els granadins podien conservar la seva religió i costums. Posteriorment, es va obligar els musulmans a convertir-se al cristianisme o emigrar; els conversos van ser anomenats “moriscos”.

L'objectiu dels reis era continuar l’expansió pel nord d’Àfrica, tasca que podia semblar relativament senzilla. Es van prendre alguns enclavaments costaners, com el port de Melilla, però la idea d’una expansió nord-africana va ser abandonada a favor de la política italiana de Ferran el Catòlic. Posteriorment, els pirates provinents d’Alger, amb el suport dels turcs, van constituir un assot per les costes mediterrànies durant els propers segles.

Incorporació de Navarra

Els reis eren Caterina de Navarra i Joan Albret. Navarra va ser ocupada per un exèrcit comandat pel duc d’Alba l’any 1512, enviat per Ferran el Catòlic, amb l’excusa d’una aliança entre navarresos i francesos per envair Castella. Va ser incorporada a la Corona d’Aragó, i més tard a la de Castella. Es va permetre al Regne de Navarra la conservació de les seves institucions, com les Corts. La zona de Navarra al nord dels Pirineus va ser independent fins que el rei Enric de Navarra va ser proclamat rei de França.

Les Illes Canàries: Porta a l'Atlàntic

La veïna Portugal havia establert un imperi marítim que anava d’Àfrica a l’Extrem Orient. La conquesta de les illes Canàries es va considerar com l’inici d’un imperi d’ultramar per Castella. Van assolir una gran importància en el descobriment i en tots els viatges posteriors de Colom cap a Amèrica.

Recuperació del Rosselló i la Cerdanya

Aquests comtats, empenyorats i perduts per Joan II, pare de Ferran el Catòlic, van ser recuperats per la diplomàcia del rei l’any 1493.

Política Italiana i Defensa de Nàpols

Quan el rei francès, Carles VIII, va envair Itàlia, fins al Regne de Nàpols, governat per una branca de la Casa d’Aragó, els Reis Catòlics van enviar Gonzalo Fernández de Córdoba, que va reformar l’exèrcit espanyol i va vèncer els francesos a la batalla de Cerinyola.