Els Regnes de Taifes i la Història d'Al-Àndalus

Els regnes de taifes

Després de la mort d'Almansor, les lluites internes van assolar Al-Àndalus. Com a resultat, l'any 1031, el califat es va dividir en nombrosos regnes o taifes. Els més importants van ser els de Toledo, Badajoz, Sevilla i Saragossa.

Les taifes van ser assetjades constantment pels cristians. Perquè això no passés, les taifes pagaven uns impostos anomenats pàries. L'etapa de les taifes va ser la de major prosperitat econòmica i cultural d'Al-Àndalus. A la vegada, el poder militar dels regnes cristians era cada vegada més fort; l'any 1085, Toledo va caure en mans cristianes. Aleshores, els musulmans van cridar als almoràvits, uns berbers que tenien un imperi al nord d'Àfrica, la capital del qual era Marràqueix.

Almoràvits i almohades

Els almoràvits van passar a la península Ibèrica per frenar l'avenç cristià, destruïren les taifes i unificaren el regne d'Al-Àndalus. L'any 1147, els almoràvits van ser substituïts per un altre poble berber: els almohades. Els almohades llançaren ofensives contra els cristians, però la unió dels exèrcits cristians va aconseguir parar-los en la batalla de les Navas de Tolosa el 1212. Després d'aquesta derrota, l'imperi almohade es va desintegrar i els cristians van aconseguir conquerir gairebé tot Al-Àndalus.

El regne nassarita de Granada

Es va convertir en l'últim territori musulmà a la península. S'estenia per les províncies d'Almeria, Granada i Màlaga, i estava governat per la família dels Nasr. El regne nassarita va ser molt dèbil i, durant quasi dos segles i mig, va ser vassall de Castella: els governants granadins pagaven tributs als reis castellans i els ajudaven en la guerra. La història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres nobles, la qual cosa va debilitar el regne i va facilitar la conquesta pels Reis Catòlics l'any 1492.

Una economia pròspera

La major part de la població vivia de l'agricultura; cultivaven vinyes, cereals... Van desenvolupar noves tècniques de regadiu i van introduir nous cultius com el cotó i l'arròs.

A les ciutats es va desenvolupar una artesania de gran qualitat: la ceràmica, el cuir, l'orfebreria i les armes eren els treballs més destacats. Al-Àndalus fou també el centre d'un comerç molt actiu; s'exportaven productes artesans a canvi d'esclaus i or, i s'usaven dues monedes: el dinar d'or i el dírham de plata.

Una societat desigual

La societat d'Al-Àndalus tenia gent de les tres religions i es classificava en:

• Àrabs: Es van fer amb el poder, les millors terres i el govern.
• Berbers: Eren més nombrosos que els àrabs, però no tenien tants privilegis i feien moltes revoltes.
• Muladís: Eren cristians que havien canviat de religió i s'havien convertit a l'Islam per no pagar impostos.
• Mossàrabs: Eren els cristians que practicaven la seua religió i pagaven impostos.
• Jueus: Una minoria que controlava gran part de l'economia i residia en barris separats.

Un món urbà

L'Islam era una civilització urbana. Els musulmans van fundar moltes ciutats prop de les valls amb terrenys fèrtils. Al-Àndalus va comptar amb grans ciutats com Còrdova o Sevilla, que tenien de 10.000 a 20.000 habitants. A les ciutats vivia l'aristocràcia, concretament a la medina.