El Regnat d'Isabel II: Moderats, Progressistes i la Restauració

El Regnat d'Isabel II: La Dècada Moderada (1844-1854)

El 1834, Isabel II va ser proclamada reina amb només 13 anys. Narváez, al capdavant dels moderats i amb el suport de la Corona i la burgesia terratinent, va arribar al poder. Es va introduir la política de les "camarilles" o "cort dels miracles". Als 16 anys, Isabel, amb un gran poder polític, es va casar amb el seu cosí Francesc d'Assís, duc de Cadis. Va ser un matrimoni problemàtic i artificial, marcat per escàndols sexuals al palau reial. Isabel va tenir quatre fills: Alfons, Isabel, Pau i Eulàlia.

Reformes legislatives dels moderats

• Supressió de la Milícia Nacional (1843).
• Creació de la Guàrdia Civil pel duc d'Ahumada (1844).
• Promulgació de la Constitució moderada de 1845 (23 de maig).
• Llei d'instrucció pública i Llei Moyano (1857).
• Alejandro Mon va implantar un nou sistema fiscal (1845).
• Implantació del Sistema Mètric Decimal.
• Concordat amb la Santa Seu (1851): Isabel va rebre el suport de l'Església a canvi de la supressió de la venda desamortitzadora, el manteniment del culte i el clergat, el retorn dels lots no venuts i competències educatives per a l'Església.

Constitució de 1845

De ideologia moderada, establia la sobirania compartida entre les Corts i la Corona, un sufragi censatari molt restringit, un sistema bicameral amb un Senat de designació reial, el poder executiu en mans del rei, llibertats limitades, la confessionalitat catòlica i el control d'ajuntaments i diputacions.

Crisi del govern moderat

La política de "camarilles" va provocar la mala reputació de la Corona. Entre 1848 i 1849 va tenir lloc la Segona Guerra Carlina, a favor de Carles IV. Va aparèixer el partit Demòcrata. La política es va radicalitzar cap a la dreta: Bravo Murillo va introduir un projecte molt conservador (1852) que enfortia l'executiu. El 1854 es va produir una revolta progressista, amb el Pronunciament de Vicálvaro liderat per O'Donnell.

El Bienni Progressista (1854-1856)

El juny de 1854 va tenir lloc la revolta de Vicálvaro, liderada per O'Donnell. Es va fer públic el Manifest de Manzanares, de caire progressista, que demanava la restauració de la Milícia Nacional, la reducció d'impostos, la reforma de la llei electoral i el compliment de la Constitució. Espartero va ser nomenat primer ministre per Isabel.

Mesures del Bienni Progressista

Majoria de coalició entre els progressistes d'Espartero i els "unionistes" d'O'Donnell. Es van crear noves lleis progressistes, com la Constitució de 1856 (non nata), i un pla de reformes econòmiques per industrialitzar el país. Es va promulgar una nova llei de desamortització, coneguda com la Desamortització de Madoz.

Crisi del progressisme

Crisi de subsistència agrària, amb aixecaments camperols a Castella. Vagues obreres (les primeres) a Catalunya. Discrepàncies en la coalició de govern, amb la ruptura amb la Unió Liberal i el Partit Demòcrata. Espartero va dimitir i Isabel va nomenar O'Donnell com a cap de govern.

Crisi del Moderantisme

Governs unionistes (1858-1863)

O'Donnell va impulsar una política internacional de prestigi a la Indoxina, Mèxic i el Marroc (victòria a Tetuan, pau de Wad-Ras el 1860). Oposició de progressistes, demòcrates i republicans.

Període autoritari (1863-1868)

Narváez va alternar el poder amb O'Donnell. El 1866 va tenir lloc la revolta de la Caserma de San Gil, amb un caràcter antiisabelí i antiborbònic, amb reivindicacions socials i la possibilitat d'una república. La Unió Liberal, liderada per Serrano després de la mort d'O'Donnell el 1867, s'hi va afegir. La crisi econòmica de 1866 va conduir a la Revolució Gloriosa de 1868.

Govern Provisional (1868-1869)

Prim, Serrano, Sagasta, Topete i altres líders van formar un Govern Provisional liderat per Serrano com a cap i Prim com a ministre de la Guerra. Es van dissoldre les juntes, es va decretar la llibertat d'impremta, els drets de reunió i la participació municipal, i es va introduir per primera vegada el sufragi universal masculí. A les eleccions de 1869 va guanyar la coalició de progressistes, unionistes i demòcrates.

Constitució de 1869

De caràcter liberal-democràtic, establia la sobirania nacional, el sufragi universal masculí, els drets individuals (llibertat d'expressió, culte, residència), una monarquia com a forma d'estat, el poder executiu en mans del rei, el poder legislatiu en unes Corts bicamerals i un poder judicial independent.

La Primera República (1873-1874)

Govern d'Estanislau Figueras (febrer-juny 1873)

Van sorgir juntes revolucionàries. Aixecaments camperols a Andalusia, moviments obrers a Catalunya. El poble reclamava l'abolició dels consums i les quintes. Intent de govern per controlar les revoltes. Convocatòria d'eleccions a Corts al juny, on van guanyar els republicans.

Govern de Francesc Pi i Margall (juny-juliol 1873)

Creació d'una constitució federal (1873) amb 17 estats federals, un estat republicà, descentralització del poder, aconfessionalitat, bicameralisme i abolició de les quintes. Tres conflictes principals: la Tercera Guerra Carlina, la guerra colonial a Cuba i el cantonalisme.

Govern de Nicolás Salmerón (juliol-setembre 1873)

Opressió als cantons, va donar poder a Pavía per controlar la situació. Rendició de ciutats, excepte Cartagena. Poder per a la dreta. Salmerón va dimitir per negar-se a signar penes de mort.

Govern d'Emilio Castelar (setembre 1873 - gener 1874)

Gir cap a la dreta. Les Corts van tancar. Govern autoritari amb militars poderosos. Intent de reacció republicana (Figueras, Pi i Margall, Salmerón). Conflictivitat política. El 3 de gener, les Corts van obrir amb la intenció de formar un govern d'esquerres, però el mateix dia Pavía va assaltar el Congrés amb la Guàrdia Civil, posant fi a la República.

Alfons XII (1875-1885)

Alfons va arribar a Madrid el 14 de gener de 1875. Va posar fi a la Tercera Guerra Carlina, va promoure una alternativa pacífica en el poder i va aconseguir l'estabilitat política. Victòria sobre els carlins a Montejurra i Estella. Va oferir una amnistia als combatents (Cabrera la va acceptar). Carles VII va marxar a França, la guerra va acabar i es va produir l'abolició del règim foral.

Regència de Maria Cristina (1885-1902)

Va morir Alfons XII. Maria Cristina, embarassada de dues nenes, va generar problemes i pressions per part dels carlins i els republicans, amb molta tensió.

Pacte d'El Pardo (1885)

Cánovas del Castillo va crear el Pacte d'El Pardo per a l'estabilitat, un acord entre Sagasta, Maria Cristina i Cánovas amb l'objectiu d'assegurar la governabilitat i l'estabilitat. Cánovas va cedir el poder als liberals. Govern llarg de Sagasta (1885-1890). Maria Cristina va jurar com a regent d'Espanya. El 17 de maig de 1886 va néixer Alfons XIII.

La República autoritària de Serrano (1874)

Serrano va ser nomenat nou president el 1874 fins a la restauració borbònica, ideada per Cánovas. Es van acumular els poders i es va caracteritzar com una república autoritària. Serrano va anul·lar les mesures i llibertats: va tancar associacions obreres, va reduir llibertats com la de reunió i associació, i va continuar la guerra carlina. Activitat intensa de Cánovas a favor d'Alfons de Borbó, preparant la Restauració. Cánovas, com a ideòleg, i Martínez Campos, amb un pronunciament militar a Sagunt, van promoure la Restauració. Manifest de Sandhurst, escrit per Cánovas: monarquia legítima i tradicional, defensa del catolicisme, l'ordre social i el sistema liberal. Pronunciament de Sagunt de Martínez Campos (desembre de 1874): Alfons XII va ser proclamat rei d'Espanya. Cánovas es va mostrar decebut per la precipitació, però va sortir bé i va començar la Restauració.

La Restauració monàrquica: Alfons XII i el sistema canovista

L'etapa de la Restauració va començar amb el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt, liderat per Cánovas. Caràcter conservador, parlamentarisme liberal de dretes, restauració de la dinastia borbònica, control de l'oligarquia i superació de la inestabilitat política del Sexenni Democràtic.

Restauració de la Monarquia

Aportació de legitimitat, de la qual mancaven els carlins o altres dinasties. Monarquia catòlica i parlamentària (liberal i democràtica) seguint la carta de Sandhurst.

Constitució de 1876

Volia superar el partidisme constitucional. Ideada per Cánovas, de caràcter moderat (similar a la de 1845), tradicionalista, incorporava drets de la Constitució de 1869. Seguia una estructura de sobirania compartida, confessionalitat amb tolerància religiosa, prerrogatives monàrquiques, restabliment del culte i el clergat, drets segons lleis ordinàries restrictives (sufragi censatari) i un sistema bicameral.

Estabilitat social

Va permetre que la Constitució estigués vigent durant 48 anys. Final de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) amb l'eliminació del règim foral. Final de la guerra de Cuba amb la Pau de Zanjón (1878). Control de l'exèrcit: fi dels pronunciaments i supremacia del poder civil (1875), amb un rastre de despolitització militar i tensions entre l'exèrcit i els polítics civils.

Bipartidisme

Model basat en l'alternança de poder mitjançant el torn pacífic dels dos partits liberals: el Partit Liberal Conservador, liderat per Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista, liderat per Sagasta. Tenien en comú la monarquia, la propietat privada, la Constitució, l'estat liberal i el centralisme. El tornisme era un sistema d'alternança del poder: el rei encarregava al líder minoritari la formació de govern i la convocatòria d'eleccions; el partit majoritari es desgastava; victòria per majoria i control del Parlament; els cacics eren necessaris per al bon rendiment del sistema.

Caciquisme

Permetia la corrupció total del sistema electoral. Actuava des del control social del poble i la coacció electoral. Tres nivells: el ministre de la Governació, els governadors civils i els cacics i batlles, que controlaven els vots. La manipulació electoral (tupinada) funcionava amb la falsificació del cens electoral, la manipulació de les actes i les taules electorals, les amenaces, la compra de vots i la violència. Com a conseqüència, hi havia una abstenció molt alta, apatia electoral, la recerca d'alternatives revolucionàries i el desprestigi de la política.

Les Desamortitzacions del segle XIX

Desamortització de Mendizábal (1836)

Il·lustrats com Jovellanos i Olavide hi van contribuir. La desamortització civil i eclesiàstica de Mendizábal va durar fins a 1851. Les ordres religioses van ser exclaustrades prèviament (1835), exceptuant les d'ensenyament i sanitat. Venda en subhasta pública (diners en metàl·lic i títols de deute públic). Objectius: guanyar aliats per al liberalisme, recuperar el deute de l'estat i finançar la guerra. Conseqüències: pèrdua d'una oportunitat de reforma agrària, burgesia terratinent, empobriment dels pagesos, concentració massiva de la terra, enfrontament entre l'Església i els liberals, i derrota dels carlins a mans dels liberals.

Desamortització de Madoz (1855)

Objectius: finançar els ferrocarrils espanyols i la Hisenda. Característiques: desamortització de béns de l'Església, de l'Ajuntament, de l'Estat i de les institucions; durada llarga (69 anys); pagament únic en metàl·lic; fracàs social (Florez Estrada) i econòmic (els ferrocarrils van beneficiar els estrangers). Conseqüències: aixecaments i aldarulls, major concentració de la terra, aparició d'un gran nombre de proletaris camperols, conflicte social per la pujada de preus, les males collites, els impostos i els salaris baixos. Caiguda d'Espartero i nomenament d'O'Donnell com a governant. Augment del cultiu i del rendiment de la terra a llarg termini. Pèrdua del patrimoni cultural.

l patrimoni cultural.