Regnat d'Isabel II: Liberalisme i Conflictes a Espanya

Regnat d'Isabel II (1833-1868)

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es produeix a Espanya el triomf de la revolució liberal. Aquest es pot fixar en concret el 1835 amb el primer govern progressista, el 1837 amb una nova constitució liberal o el 1839 amb la victòria contra els carlins. D'aquesta manera, com a la majoria de països europeus, s'implanta a Espanya un règim liberal burgès, que ja en el període comprès entre 1868 i 1874 (Sexenni Democràtic o Revolucionari) donarà pas a un règim democràtic.

Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Després de la mort de Ferran VII (1833) es dona a conèixer el seu testament, en el qual es nomenava successora a la seva filla Isabel. Atès que era menor d'edat, passà a ocupar la regència la seva mare, Maria Cristina. Els carlistes (sectors absolutistes partidaris de Carles Maria Isidre, germà del monarca) iniciaren un alçament que esdevingué una guerra civil, la Primera Guerra Carlina (1833-1839).

Regència de Maria Cristina

Mentrestant, Maria Cristina inicia la seva gestió amb una política poc compromesa. Així, mantingué com a cap de govern l'absolutista Cea Bermúdez, i es donà a conèixer un manifest amb reformes administratives molt moderades que implicà la decepció dels liberals. A continuació, el govern liberal moderat de Martínez de la Rosa, proposà l'adopció de l'Estatut Reial (1834), una espècie de carta atorgada amb un caràcter molt conservador i que no era una veritable constitució; el que implica la decepció dels liberals progressistes que volien reimplantar la Constitució de 1812.

Desamortització i Constitució de 1837

Més endavant, amb el govern progressista de Mendizábal, es proposà reorganitzar l'exèrcit per assegurar la victòria contra els carlins, per la qual cosa s'impulsa la Desamortització Eclesiàstica de 1836 per la qual s'expropiaven i subhastaven les terres del clero amb l'objectiu de recaptar fons per a la hisenda i crear una capa de propietaris que donàs suport al règim liberal. L'agost de 1836 tingué lloc el pronunciament progressista a La Granja que obligà Maria Cristina a restablir la Constitució de 1812, que va estar en vigor fins a l'aprovació d'una nova Constitució (1837), una reforma en sentit moderat de la de 1812. L'octubre de 1837, després d'unes eleccions, els moderats tornaren al poder. Paral·lelament, es produeixen les victòries dels liberals contra els carlins; d'aquesta manera, el 1839 se signà el conveni de Bergara, el tractat de pau que posà fi a la Primera Guerra Carlina.

Regència d'Espartero (1840-1843)

El 1840, els progressistes dugueren a terme un pronunciament que obligà Maria Cristina a renunciar i exiliar-se. Espartero, que gràcies a la victòria sobre els carlins havia esdevingut molt popular, esdevingué el nou regent.

Governa entre 1840 i 1843 d'una manera autoritària, personalista i poc hàbil; però el descontentament davant la seva gestió provoca el triomf del pronunciament de 1843, en el qual col·laboraren moderats i progressistes, i Isabel II fou proclamada major d'edat i reina amb 13 anys, iniciant-se la dècada moderada (1844-1854).

Dècada Moderada (1844-1854)

. El 1844 el líder moderat Narváez fou nomenat cap de govern (aquest any es crea la guardia civil), i establí un govern autoritari, centralista i repressiu. S'aprovà la Constitució de 1845. que representava un clar retrocés respecte a la de 1837 (negava la sobirania nacional, no es proclamaven els drets fonamentals ni la divisió de poders, etc.). L'any 1851, concordat amb el Vatica, privilegis per l'església.La política conservadora dels moderats el context internacional (revolucions democratiques) i nacional (tímid desenvolupament economic i crisi económica), donaren lloc a l'aparició d'alguns conflictes socials. Així, sorgiren els primers sectors democratics i republicans, i es produí la Segona Guerra Carlina (1846-1849). La pèrdua de popularitat dels moderats determinà l'anomenada Revolució de 1854 (la "Vicalvarada") i la publicació del "Manifest de Manzanares" en el qual s'exigeixen més libertats. En consequéncia, esclata a Madrid, Barcelona i Saragossa un alçament popular, donant pas al BienniProgressista (1854-1856).De 1854 a 1856 governen els progressistes encapçalats per Espartero i O'Donnell. Durant aquest període s'adopten mesures per impulsar la modernizació política i económica:Desamortització de Madoz (1855), Llei de Ferrocarrils (1855), Llei de Bancs (1856), restauració de la Constitució de 1837 i elaboració de la Constitució de 1856 (coneguda com a "non-nata" perqué no arribà a entrar en vigor pel seu carácter avançat). De tota manera, a causa de les diferències entre Espartero i O'Donnell, i la conflictivitat social a Catalunya; el 1856 es produeix el pronunciament del general O'Donnell, el que suposa ladestitucióEspartero, dissolució de les Corts i restabliment de la Constitució de 1845.Entre 1856 i 1868 S'alternen en el poder els unionistes (de la Unió Liberal, partit de O'Donnell a mig cami entre moderats i progressistes) i els moderats. A causa de la crisi economica, perdua de prestigi d'Isabel II, augment de l'autoritarisme del règim, i intents de sublevació fortament reprimits; el 1866 se signa el Pacte d'Ostende pel qual democrates i progressistes i, més tard, unionistes es comprometen a lluitar per l'establiment d'un règim democratic que inclourà l'enderrocament de la reina Isabel II, i l'elecció per sufragi universal de Corts constituents que votaran entre República o Monarquia. El setembre de 1868 té lloc la Revolució que suposà l'enfonsament de la monarquia i l'inici del Sexenni Democratic Revolucionari.

la Inestabilitat poútica, el sistema de partits i l'intervencion alisme militar Amb la mort de Ferran III l'any 1833, va exaltar la guerra civiL, degut al descontent d'un sector absolutista "'els apostólics" que volien el regnat de M'Isidre, per l'aprovació de la "Pragmática sanció" en es permeria que la dona governés, i per tant, que Isabel II sigui la actual reina d'Espanya, encara que per minoria d'edat, s' nogués de rombrar regent a la sera mare Maria cristina (1833-40).Al primer tere del s.xix, s'estableix desinitivament el sistema poútic liberal, on es substituiran les reformes ecoròmiques, estructures socials i la monarquia absoluta própia de l'Antic Règim. Aquestcanvi no va aconseguir una estabilitat política suficient, degut als. continus pronunciaments, exaltaments i conslictes civils de l'época.Dins Espanya havia un enfrontament ideologic, en espanyoes tradicionalistes i de base agraria, s'identificaven amo l'assolutisme o La causa carlina. Per altra banda deis grups socials urbans, s'orgiren diferents sectors liberals; hem de saber que eis liberals estaven dividits per uberais moderats (Narváez), i els uberals progressistes (Espartero), els primers defensaven una sobirania compartida, un sufragi censatari, restricció de Ilibertats, a diferència deis progressistes, amb una sobiranianacional, un sufragi censatari de base electoral amplia i mes libertats.Aquest enfrontament va ser el detonant de la guerra civi entre carlins i liberais (1833- 39), que continuà amo exaltaments per el conflicte enre moderats i progressisies, l'any (1846-49) va tenir 110c la segonaguerra carlina, finalment la darrera guerra carlina (1872-76).

Els carins a n'aquestes guerres defensaven la tradició i els seus valors inherents, consideraven el liberausme com una doctrina de la nefasta modernitat, es consideraven radicalment contraris a les reformes politiques uberais.la primera part del regnat d' Isabel III, està dirigida per regènces, degut a la seva minoria d'edat. Regência de Maria cristina (1833-40), en es va mantenir cea Bermúdez com a cap de govern i es va nomenar a Martinez de la Rosa com liberal moderat, aprovàL'estatut Reial de 1834. Després de dos anys els progressistes van pujar al poder (1835-37), aquest fet va provocar la Constitució de 183+ va ser progresista i la dividim entre (1835-38) liderat per Mendizabal i la darrera part (1838-43) per Espartero, on enre (1840- 43) es dona 110c una regência, degut a la renuncia de M. Cristina. La constitució de 1845, va canviar a un govern moderat, en Narvaez va governar enre (1844- 49), i més tard liderada per Bravo Murillo (1849-54). Espartero de la mà de leopoldo O'Donnell, van aconseguir la reinstauració de 1837, donant pas a la constitució de 1856, es a dir, a un governprogressista que va durar dos anys (1854-56). Finalment el retorn del moderantisme va causar la creació del ter partit polític central. Constitució (1856-68), trobam alternansa entre moderats

(Narvaez) i uniónistes (unió liberal d' O'Donnell.)