Regnat de Ferran VII i Regències a Espanya (1813-1843)
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,28 KB
Regnat de Ferran VII (1813-1833)
Sexenni Absolutista (1814-1820)
El Congrés de Viena i la Santa Aliança
- 1813: Tractat de Valençay, Ferran VII retorna a Espanya.
- 1814: Manifest dels Perses.
- Congrés de Viena (1814-1815): Les potències absolutistes europees signen la Santa Aliança, un compromís de suport mutu per reprimir revolucions liberals.
El Manifest dels Perses (1814)
El Manifest dels Perses va ser un document presentat a Ferran VII que desqualificava la tasca de les Corts de Cadis, criticava el liberalisme i glorificava l'absolutisme, convidant el monarca a restaurar el règim antic.
Trienni Liberal (1820-1823)
Reformes del Trienni Liberal
- Abolició dels gremis per fomentar la llibertat econòmica.
- Abolició del feudalisme: els senyors feudals esdevenen propietaris i els vassalls, ciutadans.
- Creació de la Milícia Nacional: un cos de voluntaris armats dependent dels ajuntaments per defensar la Constitució.
- Promulgació d'un Codi Penal.
Fi del Trienni Liberal: La Intervenció Estrangera
El Congrés de Verona (1822), amb la participació de les potències de la Santa Aliança, va encarregar a França la intervenció a Espanya. Lluís XVIII va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís per restaurar l'absolutisme de Ferran VII.
Dècada Ominosa (1823-1833)
- Repressió dels liberals i pronunciaments.
- Qüestió successòria: Ferran VII i Maria Cristina de Borbó tenen una filla, Isabel II (nascuda el 1830).
La Qüestió Successòria i la Pragmàtica Sanció
Tradicionalment, a Castella, el Codi de les Partides permetia a les dones regnar. No obstant això, Felip V, el primer Borbó a Espanya (1713), havia introduït la Llei Sàlica, que impedia el regnat femení.
El 1830, Ferran VII va promulgar la Pragmàtica Sanció, que derogava la Llei Sàlica i permetia a Isabel II heretar el tron. Això va provocar l'enuig del seu germà, Carles Maria Isidre, qui es considerava el legítim hereu, donant origen al carlisme.
La Victòria Isabelina i l'Inici de les Regències
La Constitució de 1837, de caràcter liberal, va ser promulgada. Després de la Primera Guerra Carlina, Carles V va marxar a l'exili. Es van iniciar processos de desamortització. La guerra va finalitzar amb l'Abraçada de Bergara (1839) entre el general carlí Maroto i el general isabelí Espartero.
Sentint-se lliure de l'amenaça carlina, Maria Cristina va pressionar per aprovar una Llei d'Ajuntaments el 1840, que establia el nomenament dels alcaldes per designació reial, i no per sufragi.
El general Espartero, molt popular, va amenaçar de fer públic el matrimoni secret de Maria Cristina amb Fernando Muñoz, fet que la va portar a marxar a l'exili.
Segona Fase: Les Regències
La Regència d'Espartero (1840-1843)
La regència d'Espartero es va enfrontar a tres problemes principals:
- Pronunciaments militars
- Proletarització
- Proteccionisme
1. El Pretorianisme i els Pronunciaments
El pretorianisme, entès com la participació de l'exèrcit en la política per imposar governs civils, va ser un problema estructural en la història espanyola. La pròpia trajectòria d'Espartero, forjada en guerres com la del Francès, les Carlines, o la d'Independència de les colònies, demostra la importància de l'exèrcit en aquest període.
Exemple: El 1841, el general Diego de León va intentar assaltar el Palau Reial per segrestar la reina, però va fracassar.
2. La Proletarització
La industrialització va generar una nova societat industrial. La població rural es va desarrelar i va emigrar a les ciutats, on va viure en condicions de vida i de treball miserables, donant lloc a la proletarització.
3. El Proteccionisme
Joan Güell, el 1841, va publicar l'opuscle Sobre la indústria, on demanava aranzels i proteccionisme, argumentant que era necessari per als obrers.
Güell era un indiano, un emigrant enriquit que tornava de les colònies i invertia en fàbriques.
La Revolta de la Jamància i la Caiguda d'Espartero
El 1842, va esclatar la revolta de la Jamància a Barcelona, un moviment revolucionari. La reacció d'Espartero va ser el bombardeig de Barcelona. Aquesta acció va ser durament criticada en una sessió parlamentària.
El general Narváez, líder del Partit Moderat, va protagonitzar un pronunciament que va forçar la renúncia d'Espartero, qui va marxar a l'exili.