Regnat de Ferran VII i Espanya al Segle XIX

Esquema de les etapes del Regnat de Ferran VII

1. Primera abdicació (1808): Abdica a favor de Napoleó després del Motí d'Aranjuez i les Abdicacions de Baiona.
2. Absència durant la Guerra del Francès (1808-1814): Exiliat a França, mentre Espanya resisteix Josep I i es promulga la Constitució de 1812.
3. Restauració absolutista (1814-1820): Ferran VII torna i restaura l'absolutisme, anul·lant la Constitució i reprimint els liberals.
4. Trienni Liberal (1820-1823): Forçat a restaurar la Constitució de 1812 després del pronunciament de Riego. Acaba amb la intervenció de la Santa Aliança.
5. Dècada Ominosa (1823-1833): Restaura l'absolutisme fins a la seva mort. Promulga la Pragmàtica Sanció per permetre que la seva filla Isabel II hereti el tron.

Emancipació de les Colònies Americanes

L'emancipació de les colònies espanyoles americanes va tenir lloc principalment entre 1810 i 1825. Aquest procés es va desenvolupar durant les guerres d'independència a Amèrica Llatina, influenciades per la crisi de la monarquia espanyola arran de la invasió napoleònica, la proclamació de la Constitució de 1812 i el creixement de les idees liberals. Països com Argentina, Xile, Colòmbia, Mèxic i Perú van aconseguir la seva independència en aquest període, gràcies a líders com Simón Bolívar, Miguel Hidalgo i José de San Martín.

Constitució de 1869: Elaboració i Característiques

La Constitució de 1869 d'Espanya es va elaborar en un context de canvi polític després de la revolució de 1868, que va derrocar Isabel II. Un cop instaurada la República, es va convocar una assemblea constitucional que va incloure representants de diverses tendències polítiques. El procés va ser marcat per un debat obert i plural, reflectint les idees liberals i democràtiques de l'època. Les característiques principals de la Constitució inclouen la declaració de drets individuals, la separació de poders, el sufragi universal masculí i un sistema parlamentari. Es considera de caràcter democràtic perquè va promoure la participació ciutadana i la igualtat davant la llei, així com la defensa de les llibertats civils, tot en un moment de gran convulsió social i política a Espanya.

Centralització a l'Espanya del Segle XIX

Durant la dècada de les regències (1833-1843), la centralització política i administrativa a Espanya va ser impulsada pels governs liberals amb diverses reformes. La més destacada va ser la divisió provincial de 1833. Es van suprimir els furs en algunes zones després de la Primera Guerra Carlina, i es va crear un Estat centralitzat amb una administració controlada des del govern central. La Constitució de 1837 va consolidar aquest sistema, reduint el poder local i regional.

Què va ser el Carlisme?

Va ser un moviment polític tradicionalista que va sorgir al segle XIX en oposició al liberalisme i a la instauració d'Isabel II com a reina.

IDEOLOGIA:

• Monarquia absolutista: Rebuig al liberalisme i defensa del poder absolut del rei.
• Catolicisme: Suport a un Estat confessional amb forta influència de l'Església.
• Foralisme: Defensa dels drets regionals i l'autogovern.

SUPORT SOCIAL:

• Pagesia i món rural, especialment en regions forals.
• Clergat, que veia el carlisme com a protector dels seus privilegis.
• Noblesa tradicional, contrària a les reformes liberals.

El carlisme va provocar diverses guerres civils, anomenades Guerres Carlines, que van marcar el segle XIX.

Constitució de 1812 vs. Estatut de Baiona

La Constitució de 1812, redactada a Cadis durant la Guerra del Francès, instaurava una monarquia constitucional amb sobirania nacional on el poder residia en la nació i es distribuïa amb una separació de poders. En canvi, l'Estatut de Baiona, imposat per Napoleó el 1808, establia una monarquia absolutista moderada amb sobirania reial, on el poder se centrava en el monarca (Josep I), tot i concedir un cert paper a les corts però de manera molt limitada.

La Dècada Absolutista (1823-1833)

El mes d'abril de 1823, un exèrcit francès conegut com "Els Cent Mil Fills de Sant Lluís", comandat pel duc d'Angulema i enviat per la Santa Aliança, va entrar en territori espanyol i va restaurar Ferran VII com a monarca absolut. El retorn de l'absolutisme va comportar de nou la persecució dels liberals, molts dels quals es van exiliar; d'altres van ser empresonats o condemnats a mort; el mateix Riego va ser executat, i la persecució va durar gairebé tota la resta del regnat. L'any 1831, va ser executada Mariana Pineda per tenir una bandera liberal, fet que es va convertir en tot un símbol. El mateix any, un grup de militars liberals encapçalats per Torrijos i que havien intentat un cop contra el rei, van ser afusellats. Les reformes liberals van ser anul·lades, si bé no es va restablir la Inquisició.

Crisi Financera i Problema Dinàstic

Les acaballes del regnat de Ferran VII es van caracteritzar per dos fets: 1) una crisi financera; 2) el problema dinàstic.

La pèrdua de les colònies americanes va suposar una minva molt important en els ingressos d'una hisenda ja de per si problemàtica; una pèrdua difícil de resoldre quan no es poden imposar càrregues tributàries als grups privilegiats. Sota pressió d'aquests problemes, el rei va decidir col·laborar amb la burgesia moderada, atorgant un aranzel proteccionista a les manufactures catalanes, a més de nomenar un moderat com a ministre d'hisenda. Aquesta nova actitud, que tampoc implicava cap canvi radical, va provocar no obstant la desconfiança dels grups més partidaris de l'absolutisme i hostils a qualsevol mínim canvi. El 1827 va esclatar a Catalunya la revolta dels Malcontents, partidaris de l'absolutisme, mentre creixia la popularitat del germà i hereu de Ferran VII, Carles Maria Isidre, esperança dels que volien la continuïtat de la societat tradicional. La falta de descendència masculina i la vigència de la llei Sàlica, van marcar els darrers anys del seu regnat.

El Trienni Liberal (1820-1823)

L'1 de gener de 1820, a la localitat de Cabezas de San Juan (Sevilla), va tenir lloc el pronunciament contra Ferran VII del coronel Rafael del Riego (1785-1823), que comandava unes tropes disposades per embarcar cap a Amèrica, destinades a sufocar la rebel·lió de les colònies. Riego va recórrer Andalusia demanant que s'hi afegissin els militars, i quan semblava tot perdut, va aconseguir el suport necessari. Ferran VII, en veure l'adhesió de bona part de l'exèrcit al cop, es va veure obligat a cedir, i va restaurar la Constitució de 1812, amb aquella coneguda frase: "Marchemos francamente, y yo el primero por la senda constitucional".

Reformes i Divisions del Liberalisme

Es van constituir per sufragi unes noves corts, que van reprendre les reformes començades a Cadis: abolició de la Inquisició, de les senyories jurisdiccionals, dels primogenitures, de l'obligatorietat de pertànyer a un gremi per treballar, de les traves a la lliure circulació de béns; es van decretar noves desamortitzacions; i es va restablir la Milícia Nacional. Dins del liberalisme, hi va haver, però, enfrontaments entre els dos sectors que s'anaven diferenciant: per una part els "doceañistas", hereus directes de Cadis, i partidaris d'un equilibri de poders rei-corts, i per l'altra els "veinteañistas", més radicals i decidits a limitar més el poder del rei.

Oposició Absolutista i la Santa Aliança

Ferran VII havia acceptat la Constitució forçat per les circumstàncies, però era absolutista convençut, i va entorpir tot el que va poder el desenvolupament de les corts aplicant el veto sobre les lleis, alhora que conspirava amb la "Santa Aliança", un pacte entre països absolutistes (Prússia, Rússia i Àustria) establert després de Napoleó per ajudar l'absolutisme allà on estigués amenaçat. Ferran VII no estava mancat de suport popular en la seva defensa de l'absolutisme; bona part de la pagesia, la noblesa rural i el clero, veien amb evident desconfiança la instauració del liberalisme, que molts consideraven contrari a l'Església i una amenaça a la societat tradicional, paternalista malgrat la seva injustícia, en la qual el senyor explotava el pagès, però estava obligat a protegir-lo.

Descontentament dels Pagesos i Revoltes

Malgrat els canvis, els pagesos no veien satisfet el seu desig d'accés a la terra; tot el contrari, el senyor en podia disposar lliurement, i fins i tot abolir els contractes. Tampoc es va produir una rebaixa dels impostos, s'havien de pagar en metàl·lic, fet difícil pel pagès, acostumat a pagar en espècies. També les desamortitzacions eren vistes com una amenaça, per l'Església però també per part de la pagesia, temorosa d'un canvi de propietat o de la pèrdua de les terres comunals. Partides reialistes, partidàries de l'absolutisme, es van aixecar en zones de petits propietaris i arrendataris: Catalunya, Navarra, Galícia, i el Maestrat. A Catalunya es va establir l'anomenada "Regència d'Urgell", que proclamava Ferran VII com a rei absolutista. L'antic guerriller i conspirador liberal, Espoz i Mina, fou l'encarregat de reprimir la sublevació catalana, que va dur a terme anorreant la població de Castellfollit de Riubregós i entrant a la Seu d'Urgell. Per la seva part, les dues tendències liberals van evolucionar en els "moderats", que volien reformes limitades, i els "exaltats", que volien uns canvis més radicals.