Registres Lingüístics, Oracions i Avantguardisme: Guia Clau

Registres Lingüístics: Formal i Informal

Registre Formal

• Literari: Propi de la literatura, llenguatge expressiu amb figures retòriques. Es troba en contextos com el teatre, discursos, novel·les, etc.
• Cientificotècnic: Propi de la ciència i la tecnologia, amb terminologia rigorosa i especialitzada. El trobem en treballs de recerca, articles científics, etc.
• Estàndard: Es considera neutre i garanteix la comprensió de temes generals per part dels parlants. Es troba en classes de l'institut, mitjans de comunicació, cartells informatius, etc.

Registre Informal

• Col·loquial: Propi de situacions quotidianes; no es presta gaire atenció a la norma lingüística. És espontani i improvisat. Es troba en converses entre amics, diàlegs de sèries, xarxes socials, etc.
• Vulgar: És el més informal i el que menys compleix les normes gramaticals i lèxiques. Abunden vulgarismes, expressions incorrectes, grolleries o paraules malsonants. Es pot trobar en baralles fortes, algunes cançons (com cert trap), etc.

L'Oració Composta: Tipus i Funcions

Oracions Coordinades

Estan unides per una conjunció coordinant, i cada oració (proposició) té sentit i autonomia sintàctica per si mateixa.

• Copulativa: Indiquen suma o addició (i, ni, així com, tant... com). Ex: Llegeix i escriu molt bé.
• Disjuntiva: Indiquen alternativa o elecció (o, o... o, o bé, sia... sia, adesiara... adesiara). Ex: Véns al cinema o et quedes a casa?
• Adversativa: Indiquen contrarietat o oposició (però, sinó, sinó que, tanmateix, això no obstant, mentre que, en canvi). Ex: Volia anar-hi, però no va poder.

Oracions Subordinades

Estan unides per un nexe subordinant (conjunció, pronom, adverbi), i una oració (la subordinada) depèn sintàcticament d'una altra (la principal), exercint una funció dins d'aquesta (com si fos un element simple de l'oració principal).

• Substantiva: Equivalen a un substantiu o sintagma nominal i fan les funcions pròpies d'aquest. S'introdueixen per conjuncions (que, si), pronoms interrogatius (què, qui, quin), adverbis interrogatius (com, quan, on) o un infinitiu. Ex: M'agrada que somriguis (Subjecte); No sé què fer (CD).
• De relatiu (o Adjectives): Equivalen a un adjectiu i complementen un nom (l'antecedent) de l'oració principal. Van introduïdes per un pronom relatiu (que, qui, què, on, el qual, la qual, etc.) o un adverbi relatiu. Ex: La casa on visc és antiga.
• Adverbial: Equivalen a un adverbi o sintagma adverbial i expressen circumstàncies diverses (temps, lloc, manera, causa, finalitat, condició, concessió, etc.). Ex: Ho faré quan tingui temps (de temps); Va aprovar perquè va estudiar molt (causal).

Nota: Les funcions sintàctiques principals de les oracions subordinades substantives inclouen: Subjecte, Complement Directe (CD), Complement Indirecte (CI), Atribut, Complement de Règim Verbal (CRV), Complement del Nom (CN), i Complement de l'Adjectiu (CAdj).

Oracions Juxtaposades

Les oracions (proposicions) estan unides sense nexes explícits, directament mitjançant signes de puntuació (coma, punt i coma, dos punts), establint una relació semàntica entre elles.

L'Avantguardisme: Moviment Artístic Innovador

Què són les Avantguardes?

L'avantguardisme és el conjunt de moviments artístics i literaris sorgits a Europa durant les primeres dècades del segle XX (aproximadament entre 1905 i 1940). Aquests moviments es caracteritzen per la seva voluntat de ruptura amb les formes artístiques tradicionals, la recerca de la innovació i l'experimentació. Els autors avantguardistes van adoptar sovint una posició crítica i de lluita davant les tensions socials i polítiques de l'època, com les que existien entre la burgesia i la classe obrera.

Els avantguardistes van ser titllats de «terroristes» o provocadors pel seu afany de buscar noves maneres d'expressar l'art, sovint destruint l'ordre i les normes estètiques establertes que provenien de tradicions anteriors com el Noucentisme (en el cas català).

Quan una cosa és avantguardista, vol dir que és capdavantera, experimental i innovadora.

Els Quatre «-ismes» Principals

• Cubisme (sorgit a París, c. 1907): Iniciat per Picasso i Braque, busca la descomposició de la realitat en formes geomètriques, representant múltiples perspectives simultàniament. En literatura, va influir en la creació de collages i cal·ligrames.
• Futurisme (sorgit a Itàlia, c. 1909): Exaltació de la modernitat, la màquina, la velocitat, la força i la guerra. Pretenia l'anul·lació d'un món passat i la imposició d'un nou art dinàmic. El seu principal impulsor fou Marinetti.
• Dadaisme (sorgit a Zuric, c. 1916): Reacció nihilista contra la Primera Guerra Mundial i els valors burgesos. Proposava la negació de la lògica i l'art tradicional, valorant l'absurd, l'atzar, l'espontaneïtat i la provocació.
• Surrealisme (sorgit a París, c. 1924): Liderat per André Breton, s'interessa pel món del subconscient, els somnis, l'automatisme psíquic i l'irracional com a fonts de creació artística. Pretenia una revolució integral de l'home i la societat.

Etapes de l'Avantguardisme a Catalunya

En el terreny literari català, els escriptors van experimentar sobretot en el gènere poètic, però també en la prosa i el teatre.

Primera Etapa (aproximadament 1916-1924)

• Comença la crisi del Noucentisme i l'arribada dels primers aires avantguardistes.
• Gran influència del cubisme (cal·ligrames) i el futurisme (vitalisme, modernolatria).
• Figures destacades: Joan Salvat-Papasseit (amb la seva poesia vitalista i revistes com Un enemic del Poble) i Joaquim Folguera (introductor i teòric).

Segona Etapa (aproximadament 1925-1939)

• Renovació literària més profunda i consolidada.
• Predomini del dadaisme (esperit de rebel·lió) i, sobretot, del surrealisme (exploració de l'inconscient).
• Figures capdavanteres: Salvador Dalí (en la seva etapa inicial, amb el Manifest Groc), J.V. Foix (amb una poesia que connecta tradició i avantguarda d'una manera única), Lluís Montanyà, i Sebastià Gasch (crític d'art).

Els Cal·ligrames

El moviment avantguardista, especialment el cubisme literari i el futurisme, es caracteritza per innovacions formals com els cal·ligrames. Un cal·ligrama és un tipus de poema visual en què la disposició tipogràfica de les paraules i els versos construeix una imatge que representa el tema o la idea central del poema. El contingut del poema i la seva representació gràfica van, doncs, íntimament lligats. Guillaume Apollinaire va ser un dels seus màxims exponents.