El Règim Franquista (1939-1959): Creació, Bases i Aïllament Internacional

La Creació de l'Estat Franquista (1939-1959)

Introducció al Franquisme

El Franquisme va ser una dictadura personal, amb base militar, un sistema repressiu de caràcter feixista i sense una ideologia elaborada. Va evolucionar per a perpetuar-se en el poder, forçada per les pressions estrangeres i per les transformacions de la pròpia societat espanyola.

Factors clau de la llarga durada del Franquisme

1. Habilitat de Franco per a mantenir un equilibri de poder entre les diferents "famílies" polítiques del règim (militars, catòlics, falangistes, monàrquics-joanistes o tradicionalistes, etc.).
2. Sempre va comptar amb el suport de les classes socials més acabalades i, per tant, més poderoses.
3. L'apoliticisme de gran part de la població, motivat per la por a la repressió, i la ignorància de molta gent sobre el que passava fora d'Espanya.

Elements constants del règim franquista (1939-1975)

• Caràcter personalista de la dictadura: el poder de Franco era inqüestionable.
• Antiliberalisme: rebuig del sistema parlamentari i repressió policial.
• Defensa del tradicionalisme: el catolicisme exercia repressió moral.
• Movimiento Nacional: era el conjunt político-doctrinal de l'Estat franquista.
• Estat nacionalsindicalista: era el marc de les relacions laborals, que eren competència d'un Estat que negava la lluita de classes i que es basava en el sindicalisme vertical:
  • Sindicat únic controlat per Falange (i aquesta, instrumentalitzada per Franco).
  • Sindicat mixte que agrupava obligatòriament i corporativament obrers i patrons sota direcció de l'Estat.
  • Prohibició de la vaga: castigada com a delicte de lesa pàtria i de sedició.

El poder absolut de Franco: Generalíssim i Caudillo

• Franco era:
  • Generalíssim dels exèrcits
  • Cap de l'Estat
  • President del govern
  • Màxim dirigent del partit únic
• El poder de Franco era:
  • Absolut: exempt de qualsevol control, només responia "davant Déu i davant la Història".
  • Providencial: com s'indicava a les monedes des del 1947, "F^co Franco, caudillo de España por la gracia de Dios".

Bases ideològiques i institucionals del Règim Franquista

• L'EXÈRCIT: Era la columna vertebral. Sempre fou fidel a Franco, amb qui compartia l'anticomunisme i el centralisme. Franco el va fer servir per a garantir l'ordre (=repressió= l'estat de guerra es mantingué fins al 1948) i els militars van gaudir de privilegis (ministeris i alts càrrecs). Els valors militars es van imposar a la societat espanyola.
• L'ESGLÉSIA: Com que va beneir i legitimà l'"Alçament", va recuperar el prestigi i la situació privilegiada social i econòmicament. Va imposar els valors del nacionalcatolicisme (a la societat, a l'educació, als mitjans de comunicació). Va ser instrument per a propagar la ideologia del Règim i el culte a la personalitat de Franco (fins que des del Concili Vaticà II, 1962-1965, va iniciar l'allunyament del Règim).
• LA FALANGE: Va proporcionar el principal arsenal ideològic (patriotisme i autoritarisme de caràcter feixista) i va tenir protagonisme polític a les primeres dècades. Franco la va utilitzar com a instrument per a mantenir vius els ideals del 36, per a controlar l'opinió pública i per a organitzar manifestacions en favor del Règim. Els "Camises Velles" o falangistes purs van menysprear els "camises noves" en sentir-se traïts per Franco. Es va diluir en el "Movimiento Nacional" i es va burocratitzar, sent absorbida per l'Estat.
• EL MONARQUISME: Durant la Guerra Civil, les dues tendències (Carlins i no Carlins) van recolzar Franco. Però, des del 1943, mentre els "carlins" no li van suposar cap problema, els "joanistes" van protagonitzar relacions més tenses perquè pretenien la restauració monàrquica (sobretot des del Manifest de Lausana, 1945).

El procés d'institucionalització del Règim Franquista

Com que el nou Estat havia nascut sense Constitució, sense partits, sense llibertats, calia cobrir aquesta mancança de legalitat democràtica amb un procés legal:

1. Fur del Treball (1938)
2. Llei Constitutiva de les Corts (1942): que dotava els espanyols d'una institució "representativa" (però ni els procuradors, =diputats actuals, eren elegits per sufragi, ni Franco va perdre capacitat legislativa).
3. Llei de Referèndum Nacional (1945): que va permetre votar els espanyols només en aquells casos en què el Cap de l'Estat ho estimés oportú.
4. Fur dels Espanyols (1945): que recull els drets dels espanyols (limitats a l'obediència als principis del Règim) i estableix la confessionalitat catòlica de l'Estat.
5. Llei de Successió (1947): que definia:
   • Espanya com un Regne.
   • El Rei l'escolliria l'actual Cap de l'Estat, que aquest últim era vitalici (el que es pretenia era una Monarquia del Movimiento Nacional del 18 de Juliol).
6. Llei de Principis Fonamentals del Movimiento Nacional (1958): que va establir que les idees falangistes serien assumides pel Movimiento i Falange perdria cotes de poder.
7. Llei Orgànica de l'Estat (LOE, 1967): és la que tanca aquest procés "constituent" perquè fa el paper de pseudoconstitució. El seu naixement s'explica per un doble desafiament:
   • Modernitzar Espanya perquè es pretenia l'ingrés a la CEE (Comunitat Econòmica Europea).
   • Adequar la legislació a l'Església postconciliar (que criticava l'absència de llibertats).

   Aquesta Democràcia Orgànica es basava en la "representació popular" sustentada en 3 pilars: família, municipi i sindicat.

8. Llei de Successió (1969): que va nomenar Joan Carles de Borbó hereu al tron i Príncep d'Espanya, qui va jurar fidelitat a Franco i a les lleis del Movimiento. Per tant, res hauria de canviar el futur perquè Franco ho deixava tot "lligat i ben lligat".

Anys 40: De la Feixistització al Nacionalcatolicisme

Etapa blava (fins 1942): Influència falangista

Fins al 1942, va ser l'etapa blava perquè:

• Als diferents governs sempre hi havia majoria de ministres falangistes.
• Ramón Serrano Suñer, el "Cunyatíssim" i falangista, en va ser el protagonista.
• Es va adoptar la retòrica feixista (uniformes, salutacions i iconografia) ja que Hitler avançava sobre Europa.
• Es va enquadrar la població en organitzacions del Partit: Sindicato Español Universitario (SEU), Frente de Juventudes, Sección Femenina, Organización Sindical Española (OSE).

Nacionalcatolicisme (des de 1942): Canvi de rumb

Des del 1942, es va imposar el nacionalcatolicisme, perquè la Segona Guerra Mundial va canviar de signe, i s'albirava la derrota de les potències de l'Eix. Calia abandonar la parafernàlia feixista i aproximar-se als partits conservadors europeus, per això:

• Als nous governs hi va haver majoria de ministres catòlics.
• Alberto Martín Artajo, el 1945, va substituir Gómez Jordana com a Ministre d'Afers Exteriors.
• Es van promulgar noves lleis (de Corts, Fur dels Espanyols, de Referèndum, de Successió).

De la Germanofília a l'Aïllament Internacional

Espanya durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Espanya va canviar de posicionament:

• Neutral: En començar la guerra, perquè Espanya compartia frontera amb França (perill d'invasió), i estava destruïda per la Guerra Civil i necessitava primeres matèries i fonts d'energia procedents del món anglosaxó.
• No bel·ligerant: El 1940, Alemanya havia ocupat França i preparava la invasió de Gran Bretanya. Franco volia beneficiar-se de la previsible victòria de les potències de l'Eix i es va entrevistar amb Hitler (Hendaia, 1940) per a fixar les condicions de participació d'Espanya en la guerra, a qui reclamava aliments, armes, Gibraltar i un imperi al nord d'Àfrica a costa de les colònies franceses. Hitler va rebutjar aquestes exigències excessives perquè pensava que:
  • La poca i mala ajuda espanyola li eixiria massa cara.
  • S'enemistaria amb el règim col·laboracionista de Vichy.
  • Itàlia (aliada de Hitler) també pensava en l'expansió africana.

  Així i tot, Franco:

  • Va enviar la Divisió Blava (voluntaris) al front rus.
  • Va permetre als submarins alemanys refugiar-se i repostar als ports espanyols.
  • Va posar les ambaixades espanyoles al servei de l'espionatge alemany.
  • Va manar l'exèrcit espanyol a ocupar Tànger.
• Neutralitat: El 1943, la derrota alemanya a Stalingrad va suposar la possibilitat que els aliats guanyessin la guerra, cosa que va fer canviar la postura de Franco. Malgrat això, els aliats van castigar Espanya perquè els EUA van deixar d'enviar-hi petroli i França va recolzar els maquis (guerrillers espanyols refugiats a les muntanyes, antics soldats republicans) dels Pirineus.

L'aïllament internacional de la postguerra (1945-1950)

Durant la postguerra europea (1945-1950), Espanya es va veure aïllada internacionalment per un doble motiu:

• Ser un règim totalitari.
• Haver simpatitzat amb les potències de l'Eix.

El desenvolupament d'aquest aïllament va ser el següent:

• 1945:
  • Conferència de San Francisco: Mèxic i Polònia van recomanar que Espanya no entrés a l'ONU.
  • Conferència de Potsdam: els guanyadors de la guerra (EUA, Gran Bretanya i URSS) van manifestar no admetre Espanya a l'ONU.
• 1946:
  • L'ONU va condemnar la dictadura franquista.
  • França va tancar la frontera amb Espanya.
  • L'ONU va recomanar la retirada d'ambaixadors acreditats a Madrid (només hi van romandre els del Vaticà, Irlanda, Portugal i Suïssa).
  • Blocatge econòmic: Espanya no es va beneficiar del Pla Marshall i la gran ajuda la va rebre de l'Argentina de Perón (blat, dacsa, carn, etc.).

Resultat: Aquests anys van ser els més difícils del Règim, que va reaccionar menyspreant la condemna internacional com una conspiració judeomaçònica-marxista, i va organitzar una concentració multitudinària a la plaça d'Orient (Madrid) per a demostrar al món que Espanya estava amb Franco.