El règim de Franco i el franquisme a Catalunya: Història i societat

Ciencias sociales42,41 KB

1. El règim de Franco

1.1. El totalitarisme

El model polític de Franco era un híbrid entre dictadura militar i estat feixista. La figura de Franco es va definir com un militar de catolicisme elemental que professava un nacionalisme espanyol de signe agressiu i excloent, i que considerava les virtuts militars de jerarquia, disciplina i ordre com l'essència dels valors nacionals. Amb el suport de l’Església es va arribar a identificar com un personatge elegit per a dur a terme per salvar la pàtria, identificant la guerra com una croada. Tots aquests valors els aplicava a la seva política nacional.

D’entrada, va suprimir la Constitució de 1931, totes les llibertats democràtiques i els estatuts d’Autonomia. El poder executiu i legislatiu es van concentrar en la figura de Franco. Només existia un únic partit: FET y de las JONS (Falange Espanyola). La justícia va desaparèixer com a poder independent i va quedar subordinada al govern. La Llei de Responsabilitats Polítiques, promulgada el 1939, deixava fora de la legalitat totes les persones que havien participat en activitats polítiques a favor dels grups democràtics des de 1936. Per aquest procediment es calcula que 30.000 persones van ser afusellades i més de 250.000 tancades en camps de treball o presons.

En realitat, el règim, com a ideologia, es definia més pels aspectes als quals s’oposava:

  • El sistema parlamentari i democràtic de partits.
  • El marxisme.
  • El laïcisme.
  • L’economia de lliure mercat.
  • La llibertat d’expressió, reunió i associació.

1.2. Les lleis fonamentals

Per intentar donar una imatge de legalitat al règim, Franco va promulgar una sèrie de lleis fonamentals en un intent d’apropar-se al concepte de Constitució. En realitat eren només un conjunt de lleis adaptades per afavorir el règim totalitari:

  • Fuero del Trabajo (1938): Recull el dret al treball de tots els espanyols i els deures socials subordinats al bé comú.
  • Ley Constitutiva de las Cortes (1942): Aparentment era un òrgan de participació del poble, però en realitat l’organisme estava sotmès al cap d’Estat, ja que tots els procuradors (diputats) eren designats per Franco o eren adictes al règim.
  • Fuero de los Españols (1945): Establia que l’Estat espanyol es declarava catòlic i era un text imprecís sobre drets i deures dels espanyols, sempre limitats a l’obediència als principis ideològics del règim. Els drets de reunió, associació i lliure expressió estaven sotmesos a la discrecionalitat de les autoritats que en cada moment decidien els límits d’aquests drets.
  • Ley del Referéndum Español (1945): Llei que permet consultar al poble quan el cap d’Estat ho consideri oportú. Franco celebrarà dos referèndums: un per la Llei de Successió i un altre per la Llei Orgànica de l’Estat.
  • Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Fixava les normes bàsiques de successió. Establia que Espanya era un regne i que a la llarga Franco restabliria la monarquia en la persona que ell decidís. Es va sotmetre a referèndum forçant la participació i adulterant els resultats allà on va caldre.
  • Principios del Movimiento Nacional (1958): Recull les directrius bàsiques de govern. Ratificava les bases polítiques del règim i establia que la participació política passava per la família, el municipi i el sindicat, i confirmava els principis de pàtria, família i religió com els baluards del règim, juntament amb el màxim respecte de les lleis fonamentals.

1.3. El sindicat vertical

Era un altre eix de control del govern. Només hi havia un únic sindicat vertical, dividit en branques de producció (sindicats únics) i en els quals s’aplegaven treballadors i empresaris. Tots aquests sindicats formaven la CNS (Central Nacional Sindicalista), que era controlada rígidament pel govern. El govern fixava el salari per cada branca de producció i els imposava a treballadors i empresaris. Els treballadors no podien fer vaga (era il·legal) i els empresaris tenien moltes restriccions per poder acomiadar els empleats. El sindicat afavoria que l’Estat pogués controlar tot el sistema productiu. Estar afiliat era obligatori.

1.4. Les famílies

El poder de l’Estat es va fonamentar en tres branques o famílies que donaven suport al règim i mitjançant les quals s’exercia un domini total de la societat:

  • L’Església: L’Estat va declarar la religió catòlica com l’única oficial de l’Estat. El catolicisme va imposar el codi moral del règim, del sistema educatiu i de la societat. La influència de l’Església serà determinant legitimant ideològicament el règim. La relació entre l’Església i el règim donarà lloc a la doctrina del nacionalcatolicisme. Amb aquest nom es coneixia una doctrina que identificava els objectius de l’Església amb el règim franquista, influint en tots els aspectes de la vida social i moral dels individus. L’Església tindrà un gran protagonisme a l’ensenyament, on era obligatòria l’assignatura de la religió tant a escoles públiques com privades. L’Església tindrà un pressupost propi i l’Estat sufragarà les activitats eclesiàstiques. Immediatament es va posar en marxa una política de reconstrucció d’edificis religiosos destruïts durant la guerra, els matrimonis havien de ser catòlics i l’Església començarà a multiplicar els seus actes dins i fora del temple, com les grans processons. Es tractava de recristianitzar la societat.
  • La Falange: El partit FET y de las JONS va proporcionar la ideologia bàsica (sobretot els primers anys) sota el lideratge de Serrano Suñer (cunyat de Franco). Els punts bàsics d’aquesta ideologia d’origen feixista eren: l’exaltat nacionalisme espanyolista; el refús de tot el sistema liberal democràtic; la intervenció de l’Estat en la vida econòmica i l’existència d’un partit polític únic, sota el comandament d’un cap únic i indiscutible: el Caudillo. Una propaganda molt activa dirigida pels militars falangistes s’encarregava de difondre per tot el país aquesta ideologia i les consignes del règim. Per influir en la societat, la Falange organitzarà manifestacions i difondrà signes propis del feixisme com concentracions de masses, uniformes (camisa blava i boina vermella), salutació amb el braç alçat (dels romans), els slògans («¡Arriba España!», «¡Franco, Franco, Franco!», «España una, grande, libre») i les imatges de Franco i José Antonio repetits per tot arreu. Però els ideals feixistes es van anar convertint en una cega lleialtat a Franco, i a mesura que el Caudillo va anar guanyant consistència com a dictador, el partit es va anar diluint i a partir de 1958 es va integrar en el «Movimiento Nacional», substitut de l'antic FET y de las JONS.
  • L’exèrcit: Serà sempre la columna vertebral del règim i absolutament fidel al Generalísimo. Molts ministres, governadors civils i alts càrrecs burocràtics del règim eren militars. També el va fer servir per l’anomenat «poder dissuasiu» (repressió als dissidents del règim) en comandaments de la Guàrdia Civil i de la Policia Armada. Els tribunals militars de justícia, sobretot els primers anys, van intervenir constantment en la repressió de delictes polítics.

2. La dona sota el franquisme

La dictadura comportà per a la dona el retorn al sistema de valors tradicionals masclistes i a la pèrdua de tots els drets i avanços aconseguits durant la Segona República. En el nou règim la dona havia d’estar sotmesa a l'home, de qui era subalterna, i la seva funció principal havia de ser la maternitat i la cura dels fills i la llar. Aquesta mentalitat procedent del falangisme es va mantenir inalterable durant tota la dictadura i es ratificarà en un seguit de mesures legals, educatives i laborals:

  • Legals: Es va derogar el divorci i es va prohibir l’ús d’anticonceptius. La dona casada era representada pel marit, a qui havia d’obrir i de qui necessitava un permís escrit per poder treballar fora de casa. L'adulteri només es castigava si el cometia la dona. També es van suprimir els avanços que s’havien legislat al Parlament de Catalunya en matèria de dret matrimonial.
  • Educació: Es va prohibir la coeducació i per a la dona es prioritzarà l’ensenyament de les tasques de la llar i de labors (cuina, confecció, costura...) per acostumar la dona al seu paper principal de mestressa de casa.
  • Laborals: La legislació dificultava l’accés de la dona al món del treball. Una dona podia ser acomiadada si es casava, tenia un sou inferior al dels homes, l'home perdia el plus per càrregues familiars i s’impedia que les dones treballessin en l’Administració pública (fiscal, jutgessa...). Alguns d’aquests aspectes començaran a canviar a partir de la dècada de 1960.

3. Política internacional dels primers anys

Quan comença la Segona Guerra Mundial, Espanya es declara neutral utilitzant el recurs de la impossibilitat material d’entrar en una altra guerra. Però la situació estratègica d’Espanya va fer que les potències feixistes fessin pressió per integrar Espanya en el conflicte. Franco es va entrevistar amb Hitler a Hendaia el 1940 i més tard amb Mussolini a Bordighera. Ramón Serrano Suñer, Franco i Mussolini en el seu encontre en Bordighera en febrer de 1941. Pesa a les aparences i les reflexions de Franco elogioses acia el Duce, això es va traduir en poc preu: Franco va demanar compensacions econòmiques, suport per a la futura expansió territorial i armament. Hitler va trobar que el preu era massa alt. L'entrada a la guerra no es va produir, però es va canviar la condició de neutral per «no bel·ligerant», sota la qual es va enviar «La División Azul» de soldats voluntaris a Rússia.

A l'octubre, quan es va començar a preveure la derrota de Hitler, Franco torna a declarar-se neutral i intenta establir contactes amb els aliats. Refreda les relacions amb Alemanya i retira La División Azul. Però no li servirà per compensar el rebuig dels aliats, donat el suport de Franco a Alemanya. Quan acaba la guerra i es forma l'ONU el 1945, es nega l'entrada d'Espanya a la institució i es critica el règim espanyol proposant l'enderrocament per mitjans pacífics. El 1945 Espanya queda aïllada. El règim ho justifica al·legant una conspiració « judeomassonicomarxista».

L’ONU denúncia que Franco no representa al poble espanyol i per tant recomana a tots els països que retirin els seus ambaixadors d’Espanya. Només van quedar el d'Argentina i el de Portugal. Al boicot polític es va afegir l'econòmic, que va reforçar l'aïllament d’Espanya a l'exterior.

4. Autarquia

La guerra va suposar misèria i fam per a molts espanyols. Es van destruir molts mitjans de comunicació i la producció agrària i industrial va quedar molt afectada. Però de totes maneres el deteriorament va estar molt localitzat en determinades zones i no va ser tant greu com per justificar la limitada evolució dels anys posteriors. En realitat, l'economia dels primers anys va ser molt poc competitiva i destacava el tràfic d'influències i la corrupció. Franco, per respondre i justificar l'aïllament, va proposar l'autarquia (autosuficiència econòmica). El resultat va ser el bloqueig econòmic i el retràs respecte a Europa. El canvi tecnològic no es produirà fins a 1960. Durant 20 anys Espanya seguirà sent un país endarrerit i agrícola.

4.1. Exportacions i importacions

Es va intervenir des de l'Estat qualsevol intent d'importacions o exportacions. s’havia de demanar autoritzacions per realitzar-les i sovint es denegaven. La intervenció econòmica de l'Estat només autoritzava els intercanvis que es consideraven fonamentals.

4.2. L’INI

Es va crear l'INI (Institut Nacional d'Indústria) per impulsar el foment de la indústria de béns d'equip i de comunicació. L'INI finançarà nombroses empreses públiques amb l'objectiu de produir béns que el sector privat no podia assumir per manca de rendibilitat o per l'excessiva inversió. Així es crearan Iberia, Endesa o RENFE. Per poder costjar les empreses, Franco demanarà finançament a la banca privada, la qual accedirà pels altíssims beneficis que li reportarà. La banca privada es convertirà així en un altre dels sectors que recolzarà al règim.

4.3. El mercat de l'estraperlo

L'estraperlo va ser una de les conseqüències més greus de l'intervencionisme econòmic de l'Estat i de la situació d'endarreriment en què estarà Espanya durant tot el procés de l'autarquia. L'estat fixava els preus i controlava directament el mercat, sobretot en productes de primera necessitat. Els productors estaven obligats a vendre a l'Estat la producció d'aquests aliments considerats bàsics a uns preus fixats prèviament, i l'administració era l'única que podia vendre els productes als consumidors a uns preus també regulats. El procés provocava que els productes sortissin al mercat a un preu per sota del seu valor. Com a conseqüència, molts productors amagaven part de la producció per vendre-la al mercat negre i així obtenir més guanys.

D’aquesta manera es va provocar l'aparició d'un mercat paral·lel i il·legal anomenat «mercat de l'estraperlo». Cap a aquest mercat els estraperlistes desviaven part de la producció desproveint el mercat oficial i provocant escassetat, amb la qual cosa els preus al mercat negre podien pujar dos o tres vegades el preu del mercat oficial. El resultat va ser que, per exemple, un terç de l'oli i el blat fou comercialitzat il·legalment. El sistema també provocarà molta fam perquè cada família tenia cartilles de racionament i només podia comprar la quantitat de productes especificada en elles. Però molts vegades al mercat no hi havia els productes que apareixien a les cartilles i, si no tenies diners per accedir al mercat negre, la situació alimentària de les famílies empitjorava inevitablement. En el contraban participaven tant productors, com funcionaris i alts càrrecs a canvi de comissions.

4.4. L’energia

Espanya sempre ha estat deficitària en producció d'energia, i durant el període de l'autarquia l'Estat no tenia diners per comprar tota l'energia que es necessitava. Per tant, carbó i petroli van estar racionats fins a la meitat dels anys 50. Franco impulsarà la construcció de pantans per generar producció d'energia elèctrica, però no va ser suficient per cobrir les necessitats. En definitiva, la política autàrquica va provocar escassetat en general i gran part de la població va passar gana, sobretot a les grans ciutats.

5. L’oposició

5.1. Els exiliats

Acabada la guerra, a les presons (camps de treball) hi havia 200.000 presoners polítics i uns 450.000 ciutadans havien fugit d’Espanya pels Pirineus. La majoria van tornar, però la difícil situació a Europa amb la guerra farà que finalment restin fora del país unes 100.000 persones. Molts eren polítics com Azaña, Aguirre o Companys, però també hi havia intel·lectuals o artistes com Picasso, Pau Casals o Claudio Sánchez Albornoz. Quan comença la guerra a Europa molts van marxar cap a Amèrica: a l'Argentina, Xile i sobretot Mèxic, on sempre hi haurà un govern de la República a l'exili. Els que es van quedar a França es van unir a la resistència francesa i molts van caure presoners dels nazis. Només al camp de Mauthausen, dels 7.000 republicans que van ser presoners, en van morir 5.000.

A l'exili l'oposició no va saber articular una política de pressió sobre el règim franquista, i encara que es van intentar mantenir les institucions (govern republicà a Mèxic), les accions no van ser contundents, entre d'altres coses, perquè tothom esperava que la caiguda de Hitler arrossegaria també la dictadura de Franco. Al final el resultat serà que molts exiliats romandran fora durant tota la dictadura. Per altra banda, els monàrquics recolzaven a Joan de Borbó, qui va signar el «Manifest de Lausana». En el manifest, el rei a l'exili defensava la necessitat de posar fi a la dictadura de Franco substituint-la per una monarquia constitucional.

5.2. La repressió

La fórmula per dominar l'oposició durant la dictadura va ser una duríssima repressió detrint, torturant, empresonant o assassinant. Durant la guerra i els primers anys serà l'època dels afusellaments i detencions continus d'antifranquistes. Ja vam veure com el 1939 es publica la «Llei de Responsabilitats Polítiques», amb la qual el règim pretenia la depuració total de les persones que havien col·laborat amb la República. Als judicis militars es van jutjar i condemnar a mort 30.000 persones i més de 250.000 van ser tancades a camps de treball o presons, havent de canviar de professió perquè la dictadura els considerava perniciosos en la formació dels joves. La repressió va afectar tots els àmbits de la vida i va crear un clima de terror, ja que el govern fins i tot afavoria les denúncies dels veïns o companys.

5.3. Els maquis

Els maquis eren grups de guerrillers organitzats pel Partit Comunista i amagats a les muntanyes. N'hi havia per diferents zones d’Espanya, però les seves accions eren molt puntuals i sense transcendència. L’única incursió rellevant va ser l'intent d’ocupació de la Vall d’Aran a l'octubre de 1944, però va quedar com a anècdota per la inhibició de les democràcies europees. Amb l'inici de la guerra freda es van frustrar les esperances de l'oposició degut a què el règim franquista es va enfortir, i l'oposició d'organitzacions clandestines com els sindicats CNT i UGT van quedar desestructurades.

6. Inicis de l’obertura

L'economia autàrquica havia empobrit al país i als ciutadans, originant unes condicions de vida molt dures. Ja entre 1945 i 1947 comencen les primeres mobilitzacions obreres a Catalunya, Astúries i el País Basc. Les reivindicacions que en principi eren econòmiques acabaven en reivindicacions polítiques per la dura repressió contra els manifestants. A Catalunya van destacar vagues a les empreses tèxtils, una vaga general a Manresa i les singulars vagues de tramvies al 1951 i 1957, que consistien en el boicot dels usuaris per protestar contra l'augment de les tarifes. Aquestes primeres mobilitzacions protestaven contra l'autarquia, que havia provocat carències fins i tot en l'agricultura, obligant a la importació d'aliments des de l'Argentina. A més, l'escassetat de divises i la seva utilització per comprar aliments va impedir comprar productes bàsics pel desenvolupament industrial, i el valor de la pesseta va caure durant aquests anys des dels 11,2 pessetes per dòlar a 40 pessetes per dòlar.

A partir de 1947 comencen a canviar les postures cap a Espanya degut a les pressions de la guerra freda contra el comunisme. El 1950 Espanya és admesa en organitzacions internacionals com la FAO. En 1955 entrem a l'ONU i l'organització recomana el retorn dels ambaixadors. Paral·lelament es signa un tractat militar amb EUA segons el qual es cedeixen bases militars a canvi d'una quantiosa ajuda econòmica. A finals dels 50 la situació econòmica era angoixant i continuaven les vagues, protestes obreres i primers moviments de dissidència estudiantil. Franco el 1957 remodela el govern amb els anomenats «tecnòcrates» i orientarà la política econòmica abandonant l'autarquia i iniciant l'obertura a l'exterior, però sense abandonar la naturalesa dictatorial.

7. El franquisme a Catalunya (postguerra)

Per a Catalunya, el País Basc i Galícia, nacionalitats reconegudes a la Segona República, l'impacte del franquisme serà molt intens donada la personalitat d'espanyolisme excloent del règim.

7.1. La repressió a Catalunya

Després de l'ocupació de Lleida a l'abril de 1938, Franco abolix l'Estatut d'Autonomia de 1932 i, a partir de l'entrada a Barcelona el 26 de gener de 1939, estableix un règim on tots els càrrecs estaran en mans de militars. Amb l'Estatut, es va abolir la Generalitat i Lluís Companys va ser detingut a França per la Gestapo i entregat a la policia espanyola, que primer el va portar a Madrid on serà torturat, i després a Barcelona, on serà jutjat i condemnat a mort. El 15 d'octubre de 1940 serà afusellat al castell de Montjuïc.

En les primeres dècades el franquisme va intentar esborrar tot allò que pogués recordar l'existència del catalanisme. Va prohibir l'ús de la llengua catalana a tots els àmbits: des de l'escola, fins a tots els usos públics, l'edició de premsa, la inscripció de noms de pila o la documentació oficial. Tot i així, petits nuclis intel·lectuals van optar per mantenir una activitat cultural clandestina. Així, per exemple, es publicarà durant uns anys la revista «Ariel» i el poeta Carles Riba va publicar Les elegies de Bierville. En el camp artístic van destacar el grup avantguardista Dau al Set o la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell. La repressió política costarà la vida a uns 4.000 catalans, sobretot d'ERC i de la CNT, afusellats entre 1939 i 1953. Les presons s'ompliran de catalans doblement acusats de rojos i separatistes.

7.2. La resistència

El franquisme deixa en la il·legalitat política tots els partits. Els partits catalans, com ERC, tindran moltes dificultats per organitzar-se, però alguns sabran orientar-se millor a la clandestinitat com el PSUC (ara ja confirmat com a comunista) i el Front Nacional de Catalunya. A mitjans de la dècada dels 50 va néixer una petita organització que esdevindrà en el futur la base del nou catalanisme de dretes: es tractava de CC (Catalans Catòlics), grup liderat per Jordi Pujol.

En l'àmbit sindical la CNT va aconseguir una important acció clandestina distribuint fins i tot el periòdic Solidaridad Obrera. La policia desmantellarà l'organització el 1947. Paral·lelament s'ha de destacar l'acció dels maquis catalans entre 1945 i 1951. Van ser responsables de xarxes d'evasió per creuar la frontera i van fer accions espectaculars propagandístiques i contra la policia. La seva activitat continuarà fins a 1960 amb personalitats tan carismàtiques com Quico Sabaté o Ramon Vila Capdevila.

7.3. L’exili

A l'exili la presidència de la Generalitat va passar a Josep Irla. Irla a l'exili va formar govern amb consellers d'ERC i PSUC. Aquest govern es va mantenir fins a 1948, quan ja es va veure que la dictadura estava consolidada. Irla, vell i malalt al 1954, va renunciar al càrrec i els pocs diputats del Parlament supervivents van escollir com a president a Josep Tarradellas en una sessió a Mèxic. Els intel·lectuals de l'exili seran qui endegaran iniciatives culturals constants com les publicacions: Quaderns de l'Exili, La Nostra Revista i Pont Blau, tots tres a Mèxic. També van impulsar uns Jocs Florals itinerants que se celebraran per diferents ciutats d'Europa i Amèrica fins a la mort de Franco.

8. El desarrollismo

A finals dels anys 50 s’havia arribat a una situació de col·lapse econòmic. Les vagues es tornen a reactivar: el 1956 a Astúries i el 1957 una nova vaga de tramvies a Barcelona. El govern, ofegat, abandona l'autarquia i dona pas a una vibració econòmica promoguda pels tecnòcrates; ministres més joves, la majoria de l'Opus Dei i especialistes en les diferents matèries. Però al davant de tots ells estaven figures molt pròximes a Franco, com Carrero Blanco, que definien que els canvis no desvirtuessin l'autoritat i el control polític de Franco.

8.1. El Pla d’Estabilització (1959)

Pretenia obrir l'economia espanyola al cicle econòmic expansiu que es vivia a Europa. Per aconseguir-ho calia una economia més oberta al comerç exterior i permetre inversions estrangeres. Per poder fer aquest pas era necessària la reducció de la despesa estatal, l'increment dels impostos, la congelació dels salaris i la devaluació de la pesseta (el canvi passarà de 42 ptes. per dòlar a 60). Eren condicions molt dures però necessàries. Els efectes van empitjorar més la situació, però a partir de 1961 les coses van començar a canviar. Un fet decisiu en tot el procés va ser la incorporació d'Espanya en els organismes econòmics i financers internacionals com la OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica) i l'FMI (Fons Monetari Internacional). Amb aquestes integracions quedava oberta la porta al finançament procedent d'aquests organismes, directament o com a mediadors de préstecs realitzats pels estats membres.

8.2. La modernització de l’agricultura

L'agricultura va experimentar una gran transformació. Es va mecanitzar i es van començar a fer servir adobs i fertilitzants. El procés va fer que augmentessin els rendiments de cereals per hectàrea, però més significatiu serà l'augment de la producció de cítrics, molt importants per a les expectatives d'exportacions. El problema de la mecanització serà que farà innecessària molta mà d'obra al camp, la qual cosa provocarà que al llarg dels anys 60 es produeixi un enorm èxode rural xifrat en 2 milions de persones que busquessin feina fora del camp. Molts van emigrar a zones industrials com Barcelona o Madrid; altres aniran a Europa.

8.3. La industrialització

Entre 1960 i 1975 la producció industrial es va multiplicar per quatre. L'increment es va centrar sobretot en sectors com la siderúrgia i l'automòbil, però també creixeran molt el químic i el tèxtil. Aquesta industrialització no hauria estat possible sense el capital estranger, que amb les noves mesures liberalitzadores va poder aportar el 20% de la inversió industrial i va suposar l'arribada d'empreses multinacionals.

També seran decisius els Plans de Desenvolupament. Consistien a invertir diners estatals per condicionar un seguit d'espais que es dotaven d'infraestructures per instal·lar-hi indústries. Aquests espais es van anomenar Pols de Desenvolupament. En ells el sòl era relativament barat, l'Estat estimulava els espais amb condicions fiscals molt avantatjoses (menys impostos) i la mà d'obra era barata. Tot plegat va estimular la inversió pròpia i estrangera per establir-hi indústries. A Catalunya van tenir gran importància el polígon industrial de la Zona Franca i el polígon petroquímic de Tarragona.

El problema més greu per a la industrialització va ser el dèficit d'energia, que obligava a una enorma dependència de les importacions de petroli i, com a consequència, a invertir gran part de les divises de l'Estat. una alternativa va ser la producció d'energia nuclear malgrat la seva problemàtica ecològica. La primera central es va obrir a Zorita. A Catalunya la primera central s'ubicarà a Vandellòs. Però no era suficient; les demandes de petroli obligaven a invertir gran part de les divises o pagar amb pessetes amb el conseqüent malbaratament financer. La industrialització i lliberalització econòmica havia comportat l'obertura del comerç exterior amb el resultat de multiplicar les exportacions per 10, però la dependència del petroli va provocar un augment de les importacions per 21, i el resultat indicava una balança comercial de pagaments molt deficitària. Per obtenir divises i dins dels plans de desenvolupament, s'activarà el recurs del turisme.

8.4. El turisme

L'increment del turisme va ser espectacular, multiplicant les xifres any rere any (17 milions de turistes en 1965, 24 milions en 1970). Es van construir hotels, càmpings i altres serveis augmentant l'oferta hotelera contínuament, sobretot a les zones de costa. A zones com Canàries o Balears el turisme serà la seva principal activitat econòmica. A Catalunya es va impulsar turísticament la Costa Brava i la Costa Daurada. A molts llocs la rapidesa amb què es va construir va degenerar en una explotació excessiva que va fer malbé el paisatge. El turisme, a més de ser un gran avantatge econòmic, serà un impulsor de canvis en modes i costums. Va mostrar als espanyols una manera de viure més permissiva en modes (biquini) i relacions sexuals que contrastava amb el vellut moralisme catòlic.

9. Les conseqüències socials

9.1. Les migracions

Es van produir processos d'emigracions tant a l'interior de la península com a l'estranger. Catalunya va passar de 3.9 milions d'habitants a 5.3 entre 1960-1974 per l'arribada massiva de persones procedents de zones més pobres. El procés es va fer sense planificació. Els emigrants vivien en unes condicions molt precàries, s'establien en habitatges deficitaris i en barris que no disposaven dels serveis necessaris. Posteriorment, quan els emigrants van poder accedir a un habitatge, els especuladors es van beneficiar molt de l'augment de la demanda d'habitatges.

Però tota la mà rural excedentària no podia ser absorbida per la indústria espanyola, i a principis dels anys 60 molts espanyols van anar a buscar feina a altres països europeus, sobretot França, Alemanya i Suïssa. Es calcula que sobre un milió de persones van sortir d’Espanya. Els efectes socials van ser negatius per la separació de les famílies, el desarrelament i perquè es veien obligats a fer les feines més dures. Però econòmicament el país es va beneficiar molt, ja que els emigrants enviaven divises amb les quals s'afavoria l'equilibri de la balança de pagaments.

9.2. La urbanització

Els agricultors que es van quedar sense feina van anar a treballar a la indústria que es va concentrar als nuclis urbans o zones turístiques. Les ciutats industrials no tenien habitatges suficients per a la gran arribada d'immigrants. Per tant, a moltes zones, conforme anaven treballant i estalviant diners, van créixer àrees metropolitanes en les quals s'acumulaven zones suburbials formades per barris dormitori al voltant de les poblacions pròximes a les zones industrials. Així van créixer espectacularment Leganés i Getafe prop de Madrid, o Cornellà i l'Hospitalet a Barcelona. Al final de la dècada la població urbana dominava sobre la rural.

9.3. El nivell de vida

El resultat de tots els canvis va ser el ressorgiment d'una nova classe mitjana. La renda per habitant es va doblar entre 1960 i 1973. Serà en aquest moment quan Espanya entra definitivament en la societat de consum, ja que els ingressos no es destinaran únicament a la subsistència sinó que es comencen a adquirir frigorífics, televisors, cotxes, etc. Un dels aspectes més positius de l'augment del nivell de vida va ser l'espectacular pujada d'estudiants en secundària i també a la universitat.

10. La política del règim en este període

Els tecnòcrates, a més de ser els responsables dels canvis econòmics, van voler donar al règim un caràcter menys dictatorial i van promoure l'aprovació de dues lleis:

10.1. La Llei de Premsa

La llei serà proposada per Fraga Iribarne. Canviava l'obligació d'obtenir autorització de la censura abans de publicar qualsevol obra per un sistema d'inspecció a posteriori que podia donar lloc a multes, sancions o segrest de les publicacions. Per tant, s'eliminava la censura prèvia, però no es permetia la llibertat d'expressió. L'efecte serà una petita obertura en la informació de diaris i revistes.

10.2. La Llei Orgànica de l'Estat

Es va aprovar al desembre de 1966 per referèndum. Canviava parcialment la manera d'organitzar el poder legislatiu, separava els càrrecs de cap d'Estat i cap de govern (tot i que els continuarà ostentant Franco conjuntament fins a 1973) i augmentava el nombre de procuradors a les Corts. La llei modificava alguns articles de les anteriors lleis fonamentals, suprimia el lèxic feixista i catòlic i regulava les funcions i atribucions dels diferents òrgans de l'Estat i les seves relacions mútues. Franco la va presentar com una àmplia democratització del procés polític, però en realitat l'esperit dels Principis del Movimiento Nacional van quedar inalterables. La democratització era irònica.

10.3. La successió de Joan Carles

La Llei de Successió ja establia que Espanya era un regne, però Franco encara no havia designat successor. Els tecnòcrates insisteixen que és primordial abordar aquest aspecte i, després d'aprovar la Llei Orgànica de l'Estat, organitzen l'anomenada «Operació Príncep» per empènyer a Franco a designar successor. Franco, després de valorar els diferents candidats —un descendent carlista, Carles Hug de Borbó i Parma; Alfons de Borbó Dampière, i Joan Carles de Borbó—, als quals obliga una vegada i una altra a retirar la fidelitat als principis del Movimiento Nacional, decidirà nomenar successor el príncep Joan Carles.

11. La nova oposició

Al llarg dels anys 60 es va anar creant una nova oposició diferent a la de la postguerra i molt més activa. A més dels partits d'esquerra com el PCE, es van afegir sectors catòlics, els estudiants universitaris, nous sindicalistes i algunes organitzacions nacionalistes, tot i que la dictadura no va minvar les seves accions repressives.

11.1. Elcontuberni de Munic

Va ser un dels primers actes oficials contra el règim. El 1962 es va celebrar a Munic una resolució a favor de la democràcia a Espanya com a premisa per accedir a les institucions europees. al congrés van participar 118 polítics espanyols de totes les tendències opositores al règim, tant de l'interior com de l'exili. Monàrquics, liberals, democristians, socialistes i nacionalistes es van reunir sota requeriment de Madariaga, el qual, quan va acabar la reunió va dir: «Hoy ha terminado la guerra». L'únic objectiu era demanar la democràcia per a Espanya. La dictadura va entendre que es podien obrir perspectives per a una oposició organitzada i va criticar la reunió anomenant-la «el contuberni de Munic».

11.2. L’Església

Ja durant els anys 50 havien començat a sorgir crítiques al règim d'alguns sectors catòlics. Els curats que treballaven als barris obrers prenien consciència de les desigualtats i injustícies socials de la dictadura i criticaven la complicitat entre l'alta jerarquia eclesiàstica i Franco. El Concili Vaticà II, entre 1962 i 1965, els donarà la raó i va subratllar les crítiques, ja que marcava com a objectius de l'Església el servei als obrers. La proposta estava en les antípodes del règim. Les crítiques de l'Església seran obertament contra el règim a Catalunya i el País Basc. A Catalunya destaquen les declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, a Le Monde. en ells l'abat critica obertament la dictadura franquista per no actuar amb principis cristians i democràtics.

Una altra manifestació de l'Església en contra de la dictadura va ser la manifestació de 130 capellans pels carrers de Barcelona en protesta per la detenció i tortura d'un estudiant. Una altra va ser una assemblea de bisbes i sacerdots en 1971 que va demanar perdó per l'actitud de l'Església durant la Guerra Civil.

11.3. Els universitaris

A partir de 1960 les protestes dels estudiants, que ja havien començat tímidament abans, van esdevenir massives i van assolir èxits importants. El règim era incompatible amb una vida universitària normal i els estudiants volien més llibertats. El primer que van fer va ser qüestionar el sindicat universitari oficial SEU. La lluita la va dirigir el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) amb un suport important d'intel·lectuals. El sindicat es va constituir de manera clandestina al convent dels Caputxins de Barcelona amb l'assistència de 450 persones entre estudiants, professors i intel·lectuals.

El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista engatjà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya) i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics. Finalment, la pressió dels estudiants farà que es dissolgui el Sindicat Oficial d'Estudiants. a la resta d'universitats i especialment a Madrid, la protesta estudiantil també va ser molt important. Aquestes revoltes estudiantils espanyoles s'han d'inscriure també en l'ampli moviment de protesta juvenil i internacional conegut pel de Maig del 68. En ell els joves demanaven canvis en la manera d'entendre la societat.

11.4. El moviment obrer

El moviment obrer havia perdut vinculació amb els sindicats CNT i UGT, però poc a poc es va anar forjant un moviment obrer nou al voltant del sindicat clandestí Comissions Obreres. El sindicat combinava les mobilitzacions il·legals amb l'aprofitament dels recursos legals. Així, s'aprofitaven les eleccions de delegats sindicals en el sindicat oficial per incorporar representants socialistes i comunistes com a delegats d'empresa. D'aquesta manera van aconseguir que els representants a les empreses fossin cada vegada més d'esquerres. També feien servir els locals del sindicat vertical per a reunions semiclandestines. A finals dels anys 60 es declara Comissions Obreres il·legal i es va procedir a una persecució sistemàtica dels seus militants. El 1972 es van detenir 11 dels seus principals dirigents amb el seu líder Marcelino Camacho. se'ls va jutjar amb el conegut procés «1001» on van ser condemnats a llargues penes de presó. Les vagues aniran augmentant progressivament, sobretot a partir de la crisi de 1973.

11.5. Els nacionalismes

Malgrat que Franco durant tota la dictadura va voler posar fi als nacionalismes que reivindicaven autonomia i va prohibir i penalitzar llengua i institucions, els nacionalismes al País Basc i Catalunya van resistir. Al País Basc el 1959 es crea Euskadi Ta Askatasuna (País Basc i Llibertat) - ETA. Al principi només per reivindicar la recuperació de l'euskera, però progressivament anirà incorporant plantejaments més radicals i violents. El 1968 ETA es reconegut com un grup de lluita armada quan mata el primer guàrdia civil, José Ángel Pardins. L'assassinat provocarà el «Procés de Burgos» contra 16 membres d'ETA que van ser condemnats a mort. Les condemnes van aixecar reaccions de protesta fins i tot del Vaticà, i a Catalunya un grup de 300 intel·lectuals es tancament a Montserrat. Franco va commutar les penes per presó, però el judici augmentarà les demandes nacionalistes.

A Catalunya les protestes es van generalitzar. La primera campanya catalanista serà contra el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, qui va dir literalment en unes declaracions «Todos los catalanes son una mierda». Serà seguida per altres campanyes com la que va donar suport als detinguts al Palau de la Música per cantar la senyera, que estava prohibida. Entre els detinguts estava Jordi Pujol. Les reivindicacions també venien per part de l'Església, com quan l'arquebisbe de Barcelona reclama bisbes catalans i català a les escoles. Tots els protestes van ser recolzades per amplis sectors civils contra la dictadura. El 1966 es forma la «Taula Rodona» que reuniria tots els partits clandestins i serà la plataforma per a la creació de «L’Assemblea de Catalunya» el 1971. L'Assemblea va establir un programa de 4 punts: llibertats públiques, promulgació d'una amnistia, reinstauració de l'autonomia i coordinació amb la resta de l'oposició de l'Estat. Tres dels quatre punts seran les consignes que es cridaran a les manifestacions a favor del catalanisme a Catalunya.

12. Final del règim

12.1. Juits interns

Tecnòcrates i falangistes preveien l'esgotament del règim i preveien un futur sense Franco mesurant les seves forces per poder ser el relleu. El 1966 es produeix el cas Matesa, frau en unes exportacions d'aquesta empresa que havia estat subvencionada pels tecnòcrates. Els ministres procedents del falangisme i els tecnòcrates s'enfronten durant mesos fins que Franco va intervenir i va nomenar un nou govern. El nou govern serà de predomini absolut dels tecnòcrates liderats per López Rodo i comptant amb el suport de l'almirall Carrero Blanco. A partir d'aquest moment i fins a la crisi de 1973, els tecnòcrates se centraran lliurement a reforçar el creixement econòmic.

12.2. Discussions sobre el futur del règim

No hi havia unitat de criteris sobre quina seria l'opció política a la mort de Franco. Alguns polítics pretenien continuar la dictadura i altres volien canvis. Com a tema central del debat estava la qüestió de les associacions polítiques. Una part pensava que era necessari reforçar el règim per mantenir-se en el poder i sense sortir-se dels premisos bàsics del règim s'havien de permetre certes associacions controlades que servirien per donar una certa aparença democràtica. Però altre grup molt influent del règim, reaccionaris i molt vinculats al falangisme, anomenats «el Búnquer», veien impossible l'existència d'associacions polítiques pel risc que es convertissin en partits polítics.

12.3. De Carrero Blanco a Arias Navarro

Al juny de 1973 Franco cedeix el càrrec de president de govern a Carrero Blanco, separant la funció de cap de l'Estat de la de cap de govern i demostrant així la seva incapacitat física per governar. Franco va triar Carrero Blanco perquè sabia que no estaria disposat a cap canvi democratitzador. Però el govern de Carrero Blanco no va durar perquè va morir en un espectacular atemptat d'ETA.

Franco nomena president a Arias Navarro, el qual, quan pren el càrrec, pronuncia un discurs que semblava aperturista i que serà conegut com «l'esp esperit del 12 de febrer». En realitat es va seguir en la mateixa línia dura, com es va comprovar amb la detenció de l'arquebisbe de Bilbao i en l'execució de Salvador Puig Antich, tot i les campanyes de protesta dins i fora d’Espanya. El 1974 el govern d'Arias Navarro va ser incapaç d'aturar la decadència i debilitat del règim, com es va demostrar amb l'ocupació de Hassan II del Sàhara Occidental. Els marroquins van iniciar la Marxa Verda anunciada i es van concentrar el 6 de novembre de 1975 en la regió de Tarfaya, a l'extrem sud del Marroc, portant banderes vermelles i verdes i liderats pel primer ministre i cunyat del rei, Ahmed Osman. Van penetrar impunement i sense la resistència de l'exèrcit espanyol fins a 12 km en territori sahrauí. Dos mesos més tard s'hi van unir 25.000 soldats marroquins.

La salut de Franco era cada vegada més precària, fins que el 20 de novembre de 1975 va morir.

Descargar

PDF Word HTML