Regeneracionisme i Evolució Política a Espanya (1898-1917)

Regeneracionisme i Evolució Política (1898-1917)

El Regeneracionisme

El regeneracionisme va sorgir com a resposta al desastre del 1898, que va significar la pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar. Diversos polítics van intentar reformar el país mitjançant la renovació de les estructures socials, polítiques i econòmiques. Entre les figures més destacades hi havia Francisco Silvela, Camilo Polavieja i Eduardo Dato.

Polavieja va prometre una modernització del país i la descentralització administrativa, un punt molt atractiu per als sectors conservadors i regionalistes catalans, que buscaven un canvi en la política espanyola. Tot i les promeses inicials, no es van complir, i es van aprovar uns pressupostos extraordinaris per recuperar-se després de la guerra, que van suposar una gran pujada d'impostos, percebuda com una mesura discriminatòria a Catalunya. Aquests impostos afectaven principalment la indústria, mentre que el sector agrícola no en patia gairebé cap.

A Catalunya, aquesta situació va generar el moviment del Tancament de Caixes (1899), on els empresaris es van negar a pagar els impostos, provocant una vaga general. La premsa espanyola va acusar el moviment de ser separatista, fet que va portar a la suspensió de les garanties constitucionals durant 17 mesos. Aquest esdeveniment va trencar les relacions entre les elits econòmiques catalanes i els partits dinàstics, donant lloc a la consolidació del catalanisme com a alternativa política.

Aquest primer intent de reformar Espanya va fracassar, ja que el Tancament de Caixes i la vaga general van provocar la dimissió del general Polavieja i de Silvela. Després d'aquest fracàs, es va reprendre el torn dinàstic, i els partits del torn van intentar fer una "revolució des de dalt" per evitar una "revolució des de baix". Fins al 1912, el país va ser governat per Silvela i Maura (conservadors) i Canalejas (liberals).

Evolució del Partit Conservador

Després del fracàs del regeneracionisme, el bipartidisme va tornar a instaurar-se a Espanya, i el Partit Conservador va passar a tenir un paper central sota el lideratge d'Antonio Maura.

El mandat de Maura es divideix en dues etapes: el GOVERN CURT (1903-1904) i el GOVERN LLARG (1907-1909).

• GOVERN CURT (1903-1904): Durant aquest breu mandat, Maura va reorganitzar el seu partit i el va convertir en l'eix central de la política espanyola, amb el suport d'Alfons XIII. Va intentar posar en pràctica algunes de les seves reformes i va fer un viatge a Barcelona amb el rei Alfons XIII. Aquest acte simbòlic va generar tensió dins el moviment catalanista, ja que es veia com una acció de suport al centralisme per part de la monarquia.
• GOVERN LLARG (1907-1909): En aquesta etapa, Maura va intentar aplicar un programa regeneracionista, influenciat per Joaquín Costa:

• Revitalitzar l'economia: Va aprovar lleis per ajudar les indústries a créixer i reconstruir la flota naval d'Espanya, que havia quedat destruïda després de la guerra de Cuba.
• Normalitzar la vida política: Va modificar la llei electoral per disminuir el poder dels cacics (persones amb molta influència que controlaven les eleccions) i així permetre que més gent pogués votar lliurement.
• Modernitzar l'administració: Va proposar la creació de mancomunitats (associacions entre diferents municipis) per fer més eficients les diputacions i ajuntaments, millorant la gestió dels serveis locals.

Maura va ajuntar-se amb Cambó i la Lliga Regionalista. No obstant això, el seu govern es va veure greument afectat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica, que van generar una forta onada de repressió que va desgastar la figura de Maura i va conduir a la seva destitució.

Evolució del Partit Liberal

Després de la Setmana Tràgica, el rei Alfons XIII va nomenar Segismundo Moret, del Partit Liberal, per formar un nou govern. Però Moret no va poder controlar les divisions internes del partit i va dimitir el febrer de 1910. Aleshores, va arribar al poder José Canalejas, representant del sector més progressista i democràtic del partit, que va intentar aplicar un programa de reformes molt ambiciós. Aquest programa incloïa:

• Nou impost sobre les rendes urbanes.
• Llei de reclutament militar: que feia obligatori el servei militar sense la possibilitat de pagar per evitar-lo.
• Llei del Candado (1910): que limitava la creació de nous ordes religiosos, fet que va generar una onada de protestes per part de l'Església catòlica i la premsa afí.

El 12 de novembre de 1912, Canalejas va ser assassinat per l'anarquista Manuel Pardiñas, fet que va deixar el partit en mans de líders com el comte de Romanones i Santiago Alba. Això va debilitar el govern i les reformes van quedar interrompudes. Tot i intentar continuar les idees de Canalejas amb el Partit Reformista, el caciquisme va continuar dominant les eleccions.

Obrerisme i Conflictivitat Social

Moviment Obrer

Socialisme

El moviment obrer va guanyar força durant aquest període. El PSOE va fundar el seu sindicat, la UGT, a Barcelona el 1888, però a finals del segle XIX el socialisme no va arrelar profundament a Catalunya a causa de la competència de l'anarquisme, que s'oposava a l'organització rígida del marxisme.

Republicanisme

Unió Republicana

En canvi, el republicanisme, amb el canvi del segle, va trobar cert suport en les classes mitjanes i populars de les zones urbanes. El 1903 es va formar la Unió Republicana, que buscava proclamar la República i restaurar la constitució de 1869. Va tenir cert èxit a Madrid, València i Barcelona, on va començar a destacar Alejandro Lerroux.

Partit Republicà Radical

Alejandro Lerroux va formar el Partit Republicà Radical el 1908 després de separar-se de la Unió Republicana quan aquesta es va acostar al catalanisme. Lerroux va construir el partit amb un discurs populista, radical i anticlerical per atreure el suport de les classes populars, defensant causes com la jornada laboral de 8 hores. Va atraure sectors socials insatisfets amb missatges que denunciaven l'Església i la monarquia, i prometien canvis dràstics en favor dels més desfavorits. Dins el partit, va crear una organització juvenil, els joves bàrbars, que sovint actuaven de manera violenta per fer valer les idees del partit. Aquest partit va ser clau en els fets de la Setmana Tràgica.

Anarcosindicalisme

A finals del segle XIX, la repressió va debilitar el moviment obrer. Tot i això, a partir de 1902 es va veure una recuperació amb vagues solidàries a Barcelona, que van alarmar tant els empresaris com el govern (Ramon Casas, La càrrega o Barcelona, 1902).

Malgrat aquesta recuperació, l'anarcosindicalisme va perdre força per la competència del lerrouxisme. Només amb el Congrés Obrer de 1907 i el Segon Congrés Obrer Català de 1908 es va fundar la Federació Regional Solidaritat Obrera, que va començar amb 15.000 afiliats. Després de la Setmana Tràgica, però, la repressió va reduir fortament les afiliacions.

El 1910, es va fundar la CNT en un congrés a Barcelona. Tot i que al principi la majoria d'afiliats eren de Barcelona, la CNT va créixer fins a incloure treballadors de Galícia, Andalusia i València.

La CNT heretava el sindicalisme del segle XIX, agrupant petits sindicats per sectors, com la construcció i el tèxtil. A causa de la repressió, el seu creixement va ser limitat, i al començament de la Gran Guerra només comptava amb uns 15.000 treballadors a Catalunya i 10.000 més al Llevant i Andalusia.

Setmana Tràgica (1909)

Orígens

La Setmana Tràgica va ser una revolta de descontrol i anarquia, que es va iniciar el juliol de 1909 a Barcelona, provocada per l'enviament de tropes espanyoles a una nova campanya colonial al Marroc. Molts dels soldats eren joves catalans reclutats en edat de treballar i reservistes, la majoria pares de família amb fills. Fet que va generar un fort malestar perquè arruïnaven les famílies. A més, les tropes reclutades eren exclusivament de Catalunya com a càstig revolucionari pel Tancament de Caixes i, els van embarcar a la Companyia Transatlàntica, la mateixa que havia transportat els soldats de Cuba a Barcelona, fet que va afegir tensió. I per si no n'hi hagués prou, dones burgeses van dirigir uns comitès de dames que es dedicaven a distribuir estampes i símbols religiosos, el que per les mares i dones dels soldats, es va considerar una mofa.

La Setmana Tràgica té dues causes ideològiques destacades:

• Antimilitarisme: Va ser un motiu important de la revolta popular. El poble s'oposava a la guerra i al sistema de lleves, que obligava a fer el servei militar a qui no podia pagar per evitar-ho. Aquest sentiment era compartit entre Solidaritat Obrera i el PSOE, especialment després del Desastre del 98.
• Anticlericalisme: Tant el Partit Republicà Radical com els anarquistes contribuïren a la idea que l'Església només servia els poderosos, explotava els pobres i corrompia les consciències. A més recriminava que guanyava diners amb les nombroses escoles privades i per ser un obstacle al progrés social.

Desenvolupament i Repressió

El 24 de juliol de 1909 es va formar un comitè revolucionari de vaga amb representants socialistes, anarquistes i lerrouxistes. Aquest comitè organitzava el sector popular contra el catalanisme, la burgesia catalana i l'Església, a qui culpen dels problemes dels proletaris. L'aixecament va començar el 26 de juliol a Barcelona i altres llocs de Catalunya amb una vaga general.

El 27 de juliol, la vaga es va convertir en una rebel·lió total. Els manifestants van passar de clamar contra la guerra a la crema d'esglésies, escoles religioses i convents, mentre l'exèrcit no actuava. Durant aquella setmana, es van atacar, espoliar i incendiar 67 edificis religiosos a Barcelona, i en alguns casos es van exhibir cadàvers de monges pels carrers.

El governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, es va negar a treure les tropes al carrer, pensant que podia dialogar amb el comitè. Quan el govern el va obligar a reprimir, va dimitir, però les tropes no van arribar fins quatre dies després. El balanç oficial va ser de 87 morts i molts ferits.

Un cop sufocada la revolta, el 2 d'agost va començar una dura repressió.

Francesc Ferrer i Guàrdia

Entre els executats va destacar Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog vinculat als entorns anarquistes i lerrouxistes. Va ser processat sense proves com a instigador de l'aixecament. Ferrer havia fundat l'Escola Moderna el 1901 a Barcelona. Tot i que sovint es publicava material anarquista a la seva impremta, va ser utilitzat com a cap de turc per donar un càstig exemplar.

Conseqüències

El president del govern, Maura, va ser criticat per la dura repressió i va dimitir, sent substituït per Moret. Centenars de persones van ser arrestades, 200 desterrades i cinc afusellades.

El poeta Joan Maragall va intentar aturar la violència amb articles com «L'Església cremada» i «La ciutat del perdó», però no va tenir èxit inicialment. Prat de la Riba, líder del catalanisme conservador, va donar suport a la repressió i va refusar publicar els articles de Maragall.

A nivell polític, el Partit Republicà Radical va perdre influència entre els treballadors, afavorint el creixement del sindicalisme revolucionari, que va donar lloc a la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910. La Lliga Regionalista també va patir un fort desprestigi per haver donat suport a la repressió.