Reformisme i Oposició a la Restauració: Crisi i Canvi (1902-1917)

Reformisme i Crisi de la Restauració

El Desastre del 98 i el Reformisme

El Desastre del 98 va fer evident les deficiències del règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en idees regeneracionistes. El 1902 va començar la segona etapa de la Restauració, marcada pel regnat d'Alfons XIII.

El Primer Govern Regeneracionista

El 1899, Maria Cristina d’Àustria (reina regent) va donar la confiança per formar govern a un nou líder conservador, Silvela. Aquest govern va impulsar una política reformista i va donar entrada a figures alienes a la política anterior. Es va proposar un projecte de:

• Descentralització administrativa.
• Nova política pressupostària que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nous per poder pagar els deutes de la guerra de Cuba.

La pujada d'impostos va originar una protesta a Catalunya: els comerciants es van negar a pagar la contribució trimestral i va tenir lloc el Tancament de Caixes. La decisió del govern va ser detenir els que no pagaven. El moviment va provocar una vaga general de comerciants. El govern va actuar amb repressió, empresonant els que no pagaven, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i va declarar l'estat de guerra.

El Tancament de Caixes va significar la ruptura entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics, i la consolidació del catalanisme com a alternativa a la Restauració, representat per la Lliga Regionalista.

Les Opcions del Reformisme Dinàstic

El 1902, Alfons XIII va pujar al tron. Els primers anys del regnat van estar marcats pels intents de reforma promoguts pels qui volien una renovació moral de la vida social i política i que posés fi al caciquisme i al falsejament de les eleccions. Les tendències dels corrents reformistes o regeneracionistes eren:

• Partits del torn dinàstic: Crítica del frau electoral, i la voluntat de fer una revolució des de dalt per evitar la revolució de masses. Representats per Silvela i Maura (Partit Conservador) i Canalejas (Partit Liberal).
• Partits marginats del sistema (republicans, socialistes, catalanistes...): L'objectiu era mobilitzar l’opinió pública per desbancar els partits del torn.
• Regeneracionisme intel·lectual i literari: Els representants principals van ser membres de la Generació del 98 que van reflexionar sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració, i Joaquín Costa que proposava reformes econòmiques i educatives per modernitzar la societat.

El Reformisme Conservador de Maura

A causa del fracàs dels governs regeneracionistes, el líder conservador Antonio Maura va fer-se càrrec del govern. Va intentar regenerar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport social de les “masses neutres”. El seu projecte pretenia:

• Posar fi al caciquisme, amb la Llei d'administració local i la Llei electoral. Aquesta última només establia el vot obligatori i un control més gran sobre les juntes del cens.
• Mesures proteccionistes per impulsar l'activitat industrial espanyola.
• Va pretendre integrar el catalanisme donant més autonomia als ajuntaments i diputacions.
• Va millorar la legislació laboral amb la Llei protectora d'accidents de treball, la Llei sobre les condicions de treball de dones i nens, la Llei del descans dominical i la Llei de vagues, i va crear l'Institut Nacional de Previsió.
• Va impulsar una activa política exterior que va incloure la intervenció d'Espanya al Marroc.

Les Forces Polítiques d'Oposició

L'oposició a la Restauració era representada pel republicanisme, el carlisme, el nacionalisme català, basc i per les dues tendències del moviment obrer, l'anarquista i el socialista.

El Republicanisme

Unió Republicana i Nicolás Salmerón

El republicanisme va ser el principal grup de l’oposició política i va constituir la minoria parlamentària més nombrosa al Congrés dels Diputats. A les zones urbanes el vot es podia expressar amb més llibertat. El 1903 va néixer Unió Republicana, una coalició que intentava agrupar els grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón.

El Republicanisme Lerrouxista

El republicà Alejandro Lerroux feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical, i utilitzava una retòrica populista que va atreure sectors de les classes populars barcelonines. Era anticatalanista i vinculava aquest moviment als interessos de la burgesia i de l’Església.

Després de les eleccions del 1907, la Unió Republicana es va acostar al catalanisme i una part es va integrar a la candidatura catalanista Solidaritat Catalana, opció que va rebutjar el sector lerrouxista. El seu líder se'n va separar i el 1908 Lerroux va fundar el Partido Republicano Radical. A València, Vicent Blasco va impulsar el blasquisme, un moviment populista i anticlerical que tenia semblances amb el lerrouxisme.

Els Partits Catalanistes

La Lliga Regionalista

Durant el segle XX la Lliga Regionalista es va consolidar com a partit hegemònic a Catalunya. Reclamava l'autonomia per a Catalunya i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat. Un dirigent, Enric Prat de la Riba, va definir-ne l’ideari a La nacionalitat catalana (1906) i va ser el responsable de la política catalana, juntament amb Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid. La Lliga va fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista. El 1901 van tenir èxit a les eleccions. Es van evidenciar els desacords entre:

• Un grup d'intel·lectuals i professionals més progressistes que eren intransigents a l'hora de negociar les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid.
• La majoria de dirigents del partit, partidaris d'una política possibilista que permetés arribar a acords.

La crisi dels dos sectors va esclatar el 1904, quan un grup de regidors de la Lliga va desobeir els acords del partit de boicotejar la visita reial. Alguns militants encapçalats per Lluís Domènech i Montaner van fundar el Centre Nacionalista Republicà.

El Socialisme

Al segle XX el PSOE (fundat el 1879) va augmentar el seu nombre d’afiliats. El partit defensava l’acció política i era partidari de les aliances electorals amb partits republicans, com la Conjunción Republicano-socialista que va permetre que el socialisme entrés al Parlament. Els seus principals líders van ser: Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, que liderava el sindicat socialista UGT. A partir del 1917 el PSOE es va radicalitzar de manera creixent. La negació a integrar-se en la Internacional Comunista va provocar una escissió el 1921, que va ser l’origen del Partit Comunista d’Espanya.

Nacionalisme Basc i Gallec

A finals del segle XIX van formar partits polítics basats en la llengua, els símbols i la història de cada lloc.

L'Obrerisme Anarquista a Catalunya

El nou segle va començar amb un cicle d’agitacions obreres fins al 1911, quan hi va haver un intent de vaga general revolucionària. Per consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol, l'any 1910 la Solidaritat Obrera va promoure la Confederació Nacional del Treball (CNT), ideologia basada en:

• La independència del proletariat respecte la burgesia i l’Estat.
• La voluntat d’enderrocar el capitalisme.
• L’apoliticisme del moviment obrer i l'abstencionisme electoral (no creien en la política).
• La necessitat de la unitat sindical.

La CNT i la Vaga de La Canadenca

La CNT, amb líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña i Joan Peiró, es va convertir en la principal organització obrera a Catalunya i a Andalusia. El 1919 va esclatar un conflicte obrer important: la vaga de La Canadenca. La vaga va paralitzar el 70% de la indústria i va deixar la ciutat sense electricitat. Es va acabar amb un acord entre obrers i patrons, que incloïa la jornada laboral de 8 hores i l'augment dels sous, però l’incompliment de readmetre els treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga.

El Pistolerisme

La patronal va respondre amb la creació del Sindicat Lliure per enfrontar-se a l’anarcosindicalisme. Amb la complicitat de les autoritats i la policia es van organitzar bandes de pistolers a sou per aturar vagues i assassinar els dirigents obrers. Des del govern civil, es va encobrir els pistolers, es van reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de Fugues, que permetia disparar els detinguts que intentaven fugir. Es van radicalitzar els posicionaments. L’activisme obrer va actuar amb violència i va atemptar contra autoritats, patrons i les forces de l’ordre. Aquesta època es coneix com el pistolerisme (1918-1923).

La Setmana Tràgica (1909)

Política Colonial al Marroc

A partir del 1906, Espanya va començar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro). La penetració espanyola afavoria tant interessos econòmics (miners, inversions en ferrocarrils) com polítics, restaurant el prestigi de l'exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una potència colonial.

La presència espanyola en aquesta àrea va ser contestada per les tribus berbers, organitzades en cabiles. Els atacs dels rifenys van obligar a mantenir la presència militar espanyola, que es va intensificar el 1909, quan en unes operacions militars destinades a assegurar la plaça de Melilla, els rifenys van causar la derrota a les tropes espanyoles al barranc del Llop. Es va incrementar el nombre de soldats espanyols i, al Rif per evitar la caiguda de Melilla, el govern va enviar-hi tropes integrades per reservistes.

Els Fets de la Setmana Tràgica

L'enviament de reservistes va provocar un moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d'anarquistes, socialistes i republicans. Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port de Barcelona. El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans.

La revolta a Barcelona es va allargar una setmana i va donar lloc a un moviment que va adquirir un caràcter antimilitarista i anticlerical. Als carrers es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre i es van incendiar establiments religiosos.

Les autoritats van respondre declarant l'estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. Hi va haver ferits i morts. La situació va tornar a la normalitat a partir del 29 de juliol. En els enfrontaments hi va haver més de 100 morts, 300 ferits i molts edificis destruïts.

La repressió posterior va ser molt dura: centenars de persones detingudes, 1500 sotmeses a judici i 17 condemnades a mort, de les quals se’n van executar 5. L’afusellament del lliurepensador i fundador de l’Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia, que no havia participat directament en els esdeveniments, i el procés del qual va generar grans protestes dins i fora d’Espanya.

Conseqüències Polítiques de la Setmana Tràgica

La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques importants, com la desestabilització dels partits del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura. Es van unir liberals i republicans. El rei va dissoldre les Corts i va entregar el poder al líder liberal Canalejas que, fins al seu assassinat (1912), va fer l’últim intent reformista des de dins del sistema. Els dos partits dinàstics es van quedar sense líders, cosa que va provocar la fragmentació i la pèrdua de força política.

Va comportar una reorganització de l’oposició:

• El republicanisme es va enfortir amb la creació d'un nou partit de caràcter moderat, el Partido Reformista (1912), i amb la formació de la Conjunción Republicano-socialista (1910).
• El republicanisme lerrouxista va quedar desacreditat a causa del paper ambigu que va tenir durant la Setmana Tràgica. Això va fer que molts obrers es passessin a l'anarcosindicalisme (CNT).
• El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de la Lliga Regionalista a la repressió governamental i l'augment de la influència del catalanisme republicà.

De Solidaritat Catalana a la Mancomunitat

La Llei de Jurisdiccions

La presència de diputats catalanistes al Congrés de Diputats va ser rebuda amb hostilitat pels partits dinàstics, pels governs de Madrid i per la premsa de la capital. Van tenir lloc els incidents del Cu-Cut! (revista de sàtira política) en què un grup de militars va assaltar la seu de la revista, i també del periòdic La Veu de Catalunya. El govern no va sancionar aquesta actitud, va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de Llei de Jurisdiccions (1906).

Incidents del Cu-Cut!

La nova llei proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit, contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes de manera oral o escrita.