Reformisme, oposició i fi de la Restauració

La crisi de la Restauració (1898-1931)

El regeneracionisme i el reformisme

Després del desastre del 1898, el govern de Francisco Silvela va intentar una regeneració política amb una descentralització administrativa i nous impostos sobre els productes bàsics. Això va provocar el Tancament de Caixes a Catalunya, una protesta dels comerciants contra els impostos, que va ser durament reprimida, fent caure el govern i evidenciant el fracàs de la regeneració. Amb l'arribada al tron d'Alfons XIII (1902), es van impulsar nous intents de reforma.

Antoni Maura, líder del reformisme conservador, va intentar modernitzar el sistema polític creant una nova classe dirigent i reduint el poder dels cacics. Va aprovar la Llei d'Administració Local (1907) per descentralitzar el govern, però no va eliminar el caciquisme. Va promoure lleis laborals sobre accidents de treball, condicions laborals de dones i nens i el dret de vaga, però el seu govern va acabar després de la repressió de la Setmana Tràgica (1909).

El reformisme liberal de José Canalejas (1910-1912) va intentar separar Església i Estat amb la Llei del Candado, va establir impostos progressius i va eliminar el sistema de quintes. Va impulsar la Llei de Mancomunitats (1914) per a més autonomia d'algunes regions. El seu assassinat el 1912 va agreujar la crisi política.

La Mancomunitat de Catalunya

Solidaritat Catalana, fundada el 1906, va ser una coalició de partits catalanistes que lluitaven contra la Llei de Jurisdiccions i demanaven més autonomia per a Catalunya. Va guanyar a les eleccions de 1907, però es va dissoldre a causa de les diferències internes i la Setmana Tràgica de 1909. El 1911 es va proposar la Mancomunitat de Catalunya, un govern regional creat el 1914 per millorar les infraestructures i promoure la cultura catalana. Va impulsar projectes d'educació, sanitat i desenvolupament agrícola, va millorar carreteres, va crear noves escoles i els Estudis Catalans, però la seva curta durada i la manca de recursos van limitar el seu impacte abans de la dictadura de Primo de Rivera.

La Setmana Tràgica (1909)

La Setmana Tràgica de 1909 va ser una revolta a Barcelona contra l’enviament de soldats al Marroc, on les tropes espanyoles s'enfrontaven als rifenys. La protesta va començar amb una vaga general convocada per Solidaritat Obrera, que va derivar en violents enfrontaments, barricades i l’atac a esglésies, amb molts morts i ferits. El govern va reprimir durament la revolta, posant la ciutat en estat de guerra. Com a conseqüència, el govern va caure, es va nomenar José Canalejas com a nou líder, i va canviar la política espanyola, afeblint el sistema polític existent.

La crisi del 1917

La crisi del 1917 va ser causada pel descontentament social a causa de la pujada dels preus durant la Primera Guerra Mundial. El març, la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar. Hi va haver tres conflictes: obrer (vaga general), militar (protesta per l'ascens dels oficials) i polític (exigència de més autonomia per a Catalunya i una nova Constitució). El govern va reaccionar amb repressió, però no va aconseguir frenar les tensions. Finalment, el rei va proposar un govern de concentració per estabilitzar la situació, i el sistema va continuar sense canvis importants fins al 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va començar amb un cop d'estat el 13 de setembre de 1923, posant fi al règim constitucional i parlamentari de la Restauració. El seu objectiu era frenar la crisi política i evitar la discussió sobre la derrota d'Annual al Marroc. Durant la seva dictadura, va instaurar un Directori militar (1923-1925), suspenent la Constitució, dissolent el Parlament i prohibint els partits polítics. El 1925, va establir el Directori civil, amb la creació de la Unión Patriótica, buscant consolidar el seu poder.

La dictadura va aplicar una política repressiva contra els moviments catalanistes, dissolent la Mancomunitat de Catalunya i imposant la castellanització, amb la prohibició de la llengua i la cultura catalanes. A mesura que la dictadura es prolongava, l'oposició es va intensificar. Republicans, intel·lectuals, socialistes i catalanistes van criticar el règim per la seva falta de llibertats i la censura. La crisi econòmica global de 1929 va agreujar la situació, i quan Primo de Rivera va dimitir el 1930, Alfons XIII va intentar restaurar el règim constitucional sense èxit. Les eleccions municipals d'abril de 1931 van ser un plebiscit contra la monarquia, i el 14 d'abril es va proclamar la Segona República, acabant amb la monarquia d'Alfons XIII.

L'oposició a la Restauració

Durant la Restauració, diversos grups es van oposar al sistema polític establert. Els republicans, com la Unión Republicana fundada per Nicolás Salmerón el 1903, volien acabar amb la monarquia i instaurar la República, buscant recuperar la Constitució de 1869. Els lerrouxistes, liderats per Alejandro Lerroux, tenien una postura radical contra l'Església i la burgesia, amb suport dels sectors més pobres, però van perdre força després de la Setmana Tràgica. Els partits catalanistes, com la Lliga Regionalista (Prat de la Riba i Cambó), defensaven més autonomia per a Catalunya. Alguns membres progressistes es van separar, creant el Centre Nacionalista Republicà el 1906.

Els carlins defensaven una monarquia tradicional i la religió catòlica, però es van dividir, formant el Partido Tradicionalista el 1919, que es va unir a la Comunión Tradicionalista el 1931. El socialisme va créixer amb el PSOE i la creació del PCE el 1921, influenciat per la Revolució Russa. El nacionalisme basc i gallec també va augmentar, amb el PNB i les Irmandades da Fala. Finalment, l'anarquisme a Catalunya es va intensificar, amb la CNT i la vaga de La Canadenca de 1919, donant lloc a l'època del pistolerisme fins a la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Variants dialectals del català

• Valencià: ací, açò, eix, uit, desset, diuit, li, la, cante, roí, vesprada.
• Rossellonès: canti.
• Central: ser (sum, sun, sem), negació (pas).
• Balear: es, sa, ses, sos, sense vocal (obr, pens), às, àssis (menjàs, menjassis).
• Alguerès: lo, cant, muir, eva, iva, feieva, veieven, ser (só, sés, és, seu, són).