Reformisme dinàstic i crisi de la Restauració a Espanya (1902-1923)

Reformisme dinàstic i crisi del sistema de la Restauració

La proclamació de la majoria d'edat d'Alfons XIII va marcar un període marcat per la crisi del sistema de la Restauració. La situació política es va caracteritzar per la inestabilitat, divisions internes entre els partits, canvis freqüents de govern i una industrialització desigual entre regions. Això va provocar un augment de la conflictivitat social i un increment de l'oposició política per part de republicans, nacionalistes i el moviment obrer. L'intervencionisme d'Alfons XIII en política i la reaparició de l'exèrcit en assumptes polítics, especialment a causa de la Guerra del Marroc, van agreujar la crisi.

Republicanisme

El republicanisme va ser una força d'oposició política important, amb arrelament a les ciutats i un caràcter de moviment social reformista. El 1903 es va fundar la Unió Republicana, que va aplegar diversos grups republicans sota el lideratge de Salmerón. Posteriorment, es va unir al catalanisme per fundar el Partit Republicà Radical, liderat per Alejandro Lerroux, caracteritzat per un discurs demagògic, anticlerical i anticatalanista.

Moviment obrer

La conflictivitat social es va intensificar amb esdeveniments com la Setmana Tràgica (1909) i la vaga general revolucionària de 1917. Dins del moviment obrer, l'anarquisme va tenir un paper predominant a Catalunya, València i Andalusia, amb la fundació de la CNT (1911) amb l'objectiu de la vaga revolucionària. El socialisme, present a Madrid, Astúries i Biscaia, va créixer durant la segona dècada del segle, amb la UGT i el PSOE com a principals representants.

Nacionalisme català i basc

Després del desastre del 1898, l'activitat dels partits nacionalistes es va incrementar. A Catalunya, la Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba, va obtenir una victòria el 1905. Davant la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, que establia que els delictes contra la nació i l'exèrcit fossin jutjats per tribunals militars, els catalans van formar una coalició electoral, la Solidaritat Catalana. Entre 1914 i 1923, la Lliga va controlar la Mancomunitat, un organisme administratiu per coordinar els municipis catalans. Sectors catalanistes més radicals van donar lloc a noves formacions com Acció Catalana i Estat Català.

Al País Basc, el 1911 es va crear el sindicat nacionalista i catòlic Solidaridad de Trabajadores Vascos. El 1916, el PNB va canviar el seu nom a Comunión Nacionalista Vasca, sota el lideratge de Mor d’Arana. Dins del partit existien dues tendències: els partidaris de l'independentisme i els moderats i autonomistes. El 1930 es van unir en el Partit Nacionalista Basc, mentre que la tendència republicana va donar lloc a Acción Nacionalista Vasca.

Obrerisme i conflictivitat social

El cicle d'agitacions obreres fins al 1911 va incloure intents de vaga general revolucionària a diverses regions d'Espanya. La difusió de l'anarquisme va portar a la fundació del sindicat Solidaritat Obrera el 1910, que va donar lloc a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1911 i 1914, la CNT va ser prohibida i perseguida. El 1919, al Congrés de Sants, es va reafirmar l'apoliticisme, la negociació directa i l'acció directa, que provocaven accions violentes.

Durant la primera dècada del segle XX, el PSOE va establir coalicions electorals amb els republicans. El 1910, el socialisme va veure incrementada la seva força electoral i influència política sota el lideratge de Pablo Iglesias. El 1917, el PSOE va participar en la vaga general, fruit de la radicalització i el debat generat per la revolució soviètica. La no integració a la Internacional Comunista de Lenin va provocar l'escissió del Partido Comunista de España el 1921, liderat per José Díaz. Entre 1918 i 1923, l'anarquisme va protagonitzar enfrontaments amb les forces de l'ordre públic a Barcelona, coneguts com a pistolerisme.

La Setmana Tràgica (Juliol 1909)

La Setmana Tràgica va esclatar a Barcelona en un ambient de tensió i mobilitzacions obreres convocades per grups anarquistes, republicans i socialistes (Solidaritat Obrera). El nou grup polític, el Partit Republicà Radical, dirigit per Alejandro Lerroux, amb un discurs demagògic, radicalisme anticlerical i espanyolista, i un sentiment antimilitarista accentuat per la Llei de Jurisdiccions, va captar el suport de les classes populars i els immigrants del cinturó industrial de Barcelona.

La situació al Marroc i els errors del govern van provocar una crisi el 1909, amb atacs contra interessos espanyols per part de membres de les càbiles properes a Melilla. El govern de Maura va ordenar la incorporació de reservistes a Madrid i Barcelona, generant protestes i manifestacions. Posteriorment, es va iniciar una vaga general a Barcelona, convocada per Solidaritat Obrera i secundada per la UGT. Davant l'atur total, el govern va declarar l'estat de guerra. La vaga es va estendre a ciutats industrials veïnes, amb lluites als carrers, assalts i cremes de convents, incendis i enfrontaments entre vaguistes, policia i exèrcit. Barcelona va quedar aïllada.

Al final de la revolta, es van produir detencions i judicis. La condemna i execució del pedagog i anarquista Francisco Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, va generar protestes internacionals. Els liberals, republicans i socialistes van exigir la renúncia de Maura. El rei va nomenar el liberal Moret com a cap de govern, trencant el Pacte del Pardo.

Conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica

La Setmana Tràgica va desestabilitzar els partits del Torn dinàstic i va provocar la caiguda del govern de Maura. La repressió va unir liberals i republicans. El rei va dissoldre les Corts i va nomenar el liberal Canalejas cap de govern, intentant una reforma dins el sistema de la Restauració. El Partit Liberal, amb Romanones i Santiago Alba, va alternar el poder en un context d'inestabilitat permanent. El Partit Conservador, comandat per Eduardo Dato, també va formar govern. Les forces d'oposició es van organitzar, creant el Partido Reformista el 1912. Els obrers van passar a l'anarcosindicalisme, i el catalanisme es va reforçar davant el desprestigi de la Lliga Regionalista.

Crisi de març de 1917

La CNT i la UGT van convocar una vaga antigovernamental a causa de l'increment del preu dels productes de primera necessitat. El govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. La conseqüència de la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va ser la dedicació de la producció a l'exportació de productes industrials i agraris, provocant l'augment dels preus interiors. L'exèrcit es va enfrontar al poder polític per qüestions salarials i d'ascens, formant-se les Juntes Militars de Defensa.

Descomposició del sistema (1917-1923)

Després de la crisi de 1917, es van formar governs de concentració nacional amb la participació de tots els partits, excepte republicans i obrers. Aquest esforç no va aconseguir aturar la inestabilitat, els partits erràtics i l'agitació social. La fi de la Primera Guerra Mundial va interrompre els beneficis empresarials i va enfonsar les exportacions i la producció. L'augment de l'atur i els baixos salaris van generar conflictes socials i vagues. La CNT va optar pel sindicat únic i la lluita directa amb violència i atemptats. La patronal va respondre amb tancaments de fàbriques i la creació del Sindicat Lliure, que actuava contra els interessos obrers mitjançant el pistolerisme. La violència es va estendre per tot el país, especialment a Barcelona. El 1921, va morir Dato, cap del govern conservador.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El cop d'Estat de Primo de Rivera, publicat amb un manifest que acusava els polítics i feia una crida a la regeneració, va dissoldre les Corts, va suspendre la Constitució de 1876 i va formar un directori militar. Aquest cop va ser acceptat passivament per importants sectors de la societat, incloent-hi sectors obrers i republicans.

La ideologia de la dictadura es basava en l'autoritarisme militarista, el regeneracionisme, el paternalisme, el menyspreu pels polítics professionals i el liberalisme parlamentari, i el centralisme. Es rebutjava el catalanisme, considerat separatista.

La dictadura es va dividir en dues etapes: la militar (1923-1925), amb un directori format per militars, declaració d'estat de guerra, supressió de la constitució i dissolució del Parlament, i mesures contra el caciquisme; i la civil (1925-1930), amb el nomenament de Calvo Sotelo com a ministre d'Hisenda i Aunós de Treball. Es va buscar el suport de la banca i la indústria, es va crear el partit Unión Democrática i la força armada ciutadana Sometent.

Els opositors incloïen militars partidaris dels partits dinàstics, que van impulsar la conspiració Sanjuanada (1926), que va fracassar. L'Arma d'Artilleria i els republicans dividits es van unificar sota un sol partit, l'Aliança Republicana.

Política econòmica i social de la Dictadura

La dictadura va implementar un intervencionisme estatal amb proteccionisme i monopolis estatals. Es va promoure la indústria a través del Consell Econòmic Nacional i es va dur a terme una política de grans obres públiques, com carreteres. Això va comportar un increment del dèficit fiscal per l'emissió de deute públic.

En política laboral, es va crear el Codi de Treball (1926), l'assegurança per maternitat i per a famílies nombroses, i es van crear comitès paritaris.

La Guerra del Marroc (1909-1927)

La Conferència Internacional d'Algesires (1906) va atorgar a Espanya el protectorat d'una part del Marroc. La guerra, impopular i mal gestionada, va començar amb l'alçament d'Abd-el-Krim el 1921, que va culminar amb la derrota a Annual i la mort del general Silvestre, provocant crítiques generalitzades i corrupció (Informe Picasso).

La conflictivitat social i la incapacitat dels diferents governs (Maura, Dato, Prieto) per redreçar la situació van portar la dreta conservadora a decantar-se per una solució militar. El 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Primo de Rivera, va proclamar l'estat de guerra i el rei li va encarregar la formació de govern.

Política Colonial al Marroc

El Tractat hispano-francès de 1912 va establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. Espanya va obtenir el control del nord (el Rif) i Río de Oro. Per interessos econòmics i per restaurar el prestigi de l'exèrcit, les tribus berbers (càbiles) van atacar l'exèrcit espanyol el 1909 en operacions militars per assegurar la plaça de Melilla. Els rifenys van vèncer les tropes espanyoles al Barranc del Llop, obligant Espanya a enviar tropes de reservistes.