Reformes institucionals i legislatives a Espanya durant els anys 60

Reformes institucionals i legislatives

Per canviar la imatge del règim 1963 es crea el Tribunal de Orden Público (TOP), que passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil. En el terreny social es va fer la Ley de Bases de la Seguridad Social (1966), que amplia mecanismes de cobertura en assegurances de malalties, vellesa i viduïtat (Començament d'un estat de benestar). L'any 1967 el ministre Manuel Fraga promou la Ley de prensa e Imprenta, que suprimia la censura prèvia i va permetre la publicació de revistes, diaris i llibres que estaven prohibits, creava però un sistema de multes i suspensions governatives per penalitzar les publicacions que no complissin amb la llei. El 1967, la Ley orgánica introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i confirmava el caràcter monàrquic del règim. La Ley de Representación Familiar permet l'elecció de 108 procuradors a les corts que formaven el terç familiar, tot i que només podien presentar-se com a candidats les persones afins al Movimiento i només podien votar els caps de família (les dones si no eren cap de família no podien). El 1969, La Ley de Sucesión designava com a successor a Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó (institucionalització).

La transformació de l'agricultura

Durant els anys 60 es produeix la crisi de l'agricultura tradicional bàsicament cerealista, de poca productivitat i sostinguda per l'abundància de mà d'obra. L'adequació de la producció agrària a les necessitats va comportar l'abandonament de les explotacions agràries menys rendibles. L'augment de la demanda de productes ramaders i hortofructícoles va portar molts propietaris a invertir en espècies i llavors seleccionades, màquines i adobs. Això comporta intensificació dels conreus i la creació d'explotacions ramaderes modernes. A Catalunya, el canvi més important es produeix en la ramaderia intensiva (aviram i porc).

El govern estimula la concentració parcel·lària i va promoure els regadius fent que molts pagesos abandonessin el camp per anar a treballar a les fàbriques. L'exode rural va comportar la disminució de la població activa agrària, la desaparició de moltes explotacions petites i la creació de noves empreses agràries amb una alta capacitat de producció i amb menys mà d'obra.

El Plan de estabilización

1. Estabilització de l'economia: Per reduir la inflació, es van elevar els tipus d'interès, es van limitar els crèdits i es van congelar els sous.

2. Liberalització interior de l'economia: Es va dur a terme eliminant organismes estatals interventors i també la reglamentació de preus fixos.

3. Liberalització exterior de l'economia: Eliminació dels obstacles per a l'entrada de mercaderies estrangeres i per a la inversió de capitals exteriors. Per facilitar els intercanvis, es va devaluar la pesseta gairebé un 50% en relació amb el dòlar.

Com a contrapartida, uns quants organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu situació econòmica. A més llarg termini, aquesta nova política pretenia incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic.

Canvis demogràfics

Moviments migratoris: 1,5 milions de persones marxen d'Espanya a l'estranger. Dins d'Espanya, gairebé 5 milions canvien de província de residència. Causat per: Atracció de les grans ciutats industrials espanyoles que oferien unes condicions de treball i de vida millors, juntament amb les dificultats de subsistència, la manca d'ocupació i les escasses perspectives de futur en una bona part de les zones rurals, que feien fora una part de la seva població. L'exode rural va ser molt intens a les zones agrícoles latifundistes del sud d'Espanya (Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i Murcia), on les transformacions agrícoles van deixar a molts sense feina. Però ara les àrees de minifundis (Galícia i Castella i Lleó) van perdre una bona part de la seva població agrària. Les zones de més atracció per als immigrants són les que oferien més oportunitats de feina derivades del seu dinamisme econòmic. Era el cas de Madrid, Catalunya, el País Basc i València.

Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya: 1,8 milions d'immigrants entre 1940 i 1975. Procedents d'Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, van a Barcelona i a les afores, però també d'altres parts de Catalunya. Hi va haver un despoblament a l'Urgell, el Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, etc.

Va comportar un increment de natalitat a les zones receptors, perquè la majoria dels immigrants eren joves, i un envelliment en les zones emissores. Proliferació del barranquisme a les afores de les ciutats degut a la falta de planificació de la massificació.