Les reformes del Bienni d'Esquerres (1931-1933)

Les Reformes del Bienni d'Esquerres (1931-1933)

La Reforma Religiosa

Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l'Església i secularitzar la societat espanyola. Aquestes intencions es van plasmar en la Constitució, que va estipular la no-confessionalitat de l'Estat, la llibertat de cultes i la supressió del pressupost de culte i clero. També van ser autoritzats el divorci i el matrimoni civil, i es van secularitzar els cementiris.

Per tal de limitar el predomini dels ordes religiosos en l'educació, el govern els va prohibir que es dediquessin a l'ensenyament. El procés es va completar amb la Llei de congregacions (maig del 1933), que va posar límits a la possessió de béns per part de les comunitats religioses i va preveure la possibilitat que els ordes religiosos fossin dissolts en cas que comportessin algun perill per a l'Estat. L'enfrontament més greu es va produir amb els jesuïtes, a causa del quart vot d'obediència al papa que professa aquest orde. La Companyia de Jesús, acusada de dependre d'un poder estranger, va ser dissolta i els seus béns van ser nacionalitzats.

Una bona part dels sectors catòlics va veure la nova legislació com una agressió a les seves conviccions. El ressorgiment d'avalots populars anticlericals, que els dies 11 i 12 de maig del 1931 van provocar l'incendi d'alguns edificis religiosos en unes quantes ciutats (Madrid, Sevilla...), va reforçar aquests temors. La jerarquia eclesiàstica, amb algunes excepcions, com ara el cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, no va dubtar a manifestar la seva oposició a la República i a atiar l'oposició dels catòlics. L'actitud clarament hostil del cardenal Segura, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, i del bisbe de Vitòria va provocar que el govern de la República optés per una mesura de força i expulsés aquests dos prelats del territori espanyol.

La Modernització de l'Exèrcit

El govern republicà estava convençut que l'exèrcit necessitava una profunda transformació. Manuel Azaña, que des de la presidència del govern va assumir la cartera de defensa, va impulsar una reforma que pretenia crear un exèrcit professional i democràtic. Per tal d'aconseguir aquest objectiu, Azaña va considerar necessari reduir els efectius de l'exèrcit, posar fi a la macrocefàlia, abolir el fur especial dels militars, assegurar-ne el sotmetiment al poder civil i prohibir la tradicional intervenció castrense en la vida política.

Amb aquesta finalitat es va promulgar la Llei de retir de l'oficialitat (1931), que establia que tots els oficials en actiu havien de prometre la seva adhesió a la República, però se'ls donava la possibilitat de retirar-se amb el sou íntegre si així volien fer-ho. A més, es van suprimir alguns rangs tradicionals, es va reduir el nombre d'unitats i d'oficials i es va clausurar l'Acadèmia General Militar de Saragossa, viver dels sectors de l'exèrcit més propensos al colpisme. També van ser suprimides les capitanies generals, els tribunals d'honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la premsa destinada a l'exèrcit. Després es va crear la guàrdia d'assalt, una força d'ordre públic fidel a la República.

La reforma, tècnicament ben plantejada, va tenir uns resultats limitats. Es va aconseguir disminuir les despeses de l'exèrcit, però la reducció del pressupost va dificultar la modernització del material, de l'armament i dels equipaments. A més, la reforma va ser rebuda per alguns sectors, sobretot pels anomenats africanistes, com una agressió a la tradició militar i al poder de l'exèrcit. La dreta va aprofitar aquest descontentament per animar a fer una revolta militar contra la República.

La Reforma Agrària

La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte de més abast que emprengué la República. Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent en una bona part del centre i del sud d'Espanya i millorar les condicions de vida dels pagesos pobres (jornalers).

Aquesta reforma era essencial si tenim en compte el pes de l'agricultura en l'economia espanyola. L'any 1931 gairebé la meitat de la població activa, que era aleshores d'uns 8,5 milions de persones, treballava en l'agricultura i, d'aquests, uns 2 milions eren jornalers, uns 750.000 eren arrendataris i parcers, i la resta, petits i mitjans propietaris. A més, a Andalusia, a Castella i a Extremadura, més del 50% de la terra era en mans d'un grup reduït de grans propietaris i nobles (grans d'Espanya).

Una sèrie de primers decrets que miraven de protegir els pagesos sense terra i els arrendataris van establir la prohibició de rescindir els contractes d'arrendament. També van fixar la jornada laboral de 8 hores al camp, l'establiment de salaris mínims i l'obligació dels propietaris de conrear les terres aptes per a aquest ús.

Però la veritable reforma va consistir en l'elaboració d'una Llei de reforma agrària, que va ser aprovada per les Corts el setembre del 1932. L'objectiu de la llei no era fer un canvi radical de la situació del camp ni una col·lectivització de la terra, sinó modernitzar l'agricultura i millorar la situació social de la pagesia. La llei permetia l'expropiació sense indemnitzar de les terres d'una part de la noblesa (els grans d'Espanya), mentre que les conreades de manera deficient, les arrendades sistemàticament o les que podien ser regades i no ho eren, es podien expropiar indemnitzant els propietaris. L'aplicació de la llei va ser encomanada a l'Instituto de Reforma Agraria (IRA), que disposava d'un pressupost anual per a la indemnització dels propietaris expropiats i s'encarregava de facilitar l'assentament de famílies pageses.