Reforma Agrària, Industrialització i Colònies a Catalunya: Anàlisi

La Reforma Agrària a Catalunya al Segle XIX

Els governs liberals del segle XIX partien d’una nova concepció jurídica de la propietat, que implicava la liquidació de les formes pròpies de l’Antic Règim i la consolidació de la propietat privada de la terra. Amb aquesta finalitat, van emprendre la reforma agrària liberal, que es va portar a terme gràcies a un conjunt de mesures adoptades des del 1836. L’objectiu principal era alliberar la terra de les traves que posava l’Antic Règim per al desenvolupament de la propietat privada i de l’economia de mercat.

Molts pagesos reclamaven la propietat de la terra que conreaven, però la majoria dels tribunals van decidir a favor de la noblesa. Per tant, els pagesos van quedar lliures de rendes senyorials, però la seva situació va millorar poc. Després de la reforma es van convertir en arrendataris d’un propietari privat i el problema de les jornades a curt termini encara es va fer més greu. La desvinculació de la terra i les desamortitzacions (com la de Mendizábal) van permetre que sortissin al mercat milers de propietats i van comportar una modificació de la propietat territorial. L’esperança del liberalisme progressista a partir de la desamortització no es va aconseguir, ja que, amb l’excepció d’algunes zones, van comprar terres els qui ja en tenien i els que hi tenien recursos.

La desamortització no pot ser considerada un fracàs, ja que va complir alguns dels seus objectius: finançar la guerra carlina, pal·liar el dèficit de la hisenda, fomentar la construcció del ferrocarril i fer passar una gran quantitat de terres de conreus a mans d’individus que tenien més interès a augmentar la producció. A Catalunya, la desamortització no va generar un traspàs de la propietat d’una magnitud comparable a la resta d’Espanya, perquè les propietats de l’església i dels municipis eren menors. En la subhasta dels béns desamortitzats es va oferir als pagesos la possibilitat de redimir els cens que pagaven i accedir a la propietat.

La Industrialització de Catalunya

La industrialització de Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. El 1830 es va introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés productiu. La mecanització es va iniciar abans en la filatura que no pas en els teixits. Entre les causes de la ràpida mecanització de la filatura destaca l’escassetat de mà d’obra, que va comportar la manca de treballadors. Per tant, van augmentar els salaris en un moment d’abundància de diners gràcies a les repatriacions de molts capitals espanyols de les colònies americanes que s’acabaven d’independitzar. La mecanització va comportar un augment de la producció i una disminució dels costos. Més tard, la utilització de l’energia hidràulica en comptes del vapor va comportar un canvi en la localització de les fàbriques i la creació d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius.

Comparació: Vapors Urbans vs. Colònies Industrials

La principal diferència és que les fàbriques dels vapors urbans estaven situades a l’interior de les ciutats i les colònies estaven situades a l’exterior d’aquestes.

Les fàbriques dins de les ciutats eren fàbriques tradicionals inspirades en les fàbriques angleses. Aquestes indústries eren de vapor, per tant, els treballadors treballaven amb un carbó molt dolent. Aquests inspiraven la pols negra i la pols del cotó, i molts morien per aquest motiu amb problemes de silicosi. Els nens, des de molt petits, ja treballaven a les fàbriques perquè amb els diners dels pares no arribaven a subsistir. No estudiaven i les condicions de les dones eren molt més dolentes que les condicions dels homes, tot i que per a ells també eren dolentes.

Als vapors urbans hi havia condicions penoses, tant en les fàbriques com en les llars, ja que havien de viure més d’una família a una habitació amb una petita cuina. Això ens indica que les condicions d’higiene també eren molt dolentes. Les dones i els nens rebien pallisses amb freqüència quan els homes venien de treballar, perquè anaven molt a les tavernes amb la intenció d’oblidar la mala vida que portaven i a casa ho pagaven amb la família.

En canvi, les colònies estaven situades a les afores de la ciutat. Estaven pensades per tenir benestar i es trobaven al costat dels rius per tal d’aprofitar l’energia hidràulica i no utilitzar el carbó. Les colònies estaven pensades perquè els treballadors visquessin allà, eren com pobles petits i bàsics. Tenien una església perquè els treballadors anessin els diumenges, llocs d’oci com les tavernes pels homes, teatres...

Una cosa molt important era que no els permetien estar ebris ni a les tavernes ni al poble, cosa que va fer que disminuïssin les pallisses a les famílies. Aquests pobles també tenien botigues d’aliments i horts per tal de complementar el seu menjar.

Les colònies tenien un propietari que era com el pare de tots. La llar del propietari estava situada a dalt del poble amb la finalitat que els treballadors tinguessin present que estaven controlats i vigilats per una persona superior, tot i que ell normalment vivia a la ciutat.

Totes aquestes bones condicions van fer que augmentés l’esperança de vida. A més, els nens estaven obligats a estudiar i entraven a treballar normalment amb 11 anys, per tant, la població, a diferència de les ciutats, no era analfabeta.

Si analitzem els dos estils de vida, podem observar que la millor vida era a les colònies.