Reflexions Filosòfiques: Realitat, Coneixement i Veritat
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 13,39 KB
La Reflexió Filosòfica sobre la Realitat
La metafísica és la branca de la filosofia que reflexiona sobre la naturalesa de la realitat i allò que existeix. Intenta respondre preguntes que la ciència no ha pogut resoldre, com què és la realitat i què existeix realment.
Aparença i Realitat
El concepte de realitat és complex i pot tenir diferents significats: es pot associar amb l'existència, amb allò que és possible o amb la totalitat del que existeix. A més, la realitat sovint es contraposa a l'aparença, ja que ens podem preguntar si les coses són tal com són o si darrere de les aparences hi ha una realitat oculta.
Les Preguntes Filosòfiques sobre la Realitat
La filosofia s’ha fet moltes preguntes sobre la realitat. Una de les principals és: què existeix realment? Hi ha diferents respostes a aquesta qüestió:
Metafísica monista: defensa que només hi ha un tipus de realitat.
Materialisme metafísic: diu que tot és matèria i no existeixen ànimes ni Déu.
Idealisme espiritualista / Espiritualisme: creu que només existeixen les idees que percebem a la nostra ment, i que aquestes ens les transmet Déu.
Metafísica pluralista: defensa que hi ha més d’un tipus de realitat.
Descartes parlava de tres substàncies:
Déu, perfecte i immortal.
L’ànima, immaterial i immortal.
La matèria, canviant i mortal.
Nihilisme: alguns pensadors, com Gòrgies, creien que res no existeix, i que si existís, no ho podríem conèixer ni comunicar.
La Realitat: Dinàmica o Estàtica?
Alguns filòsofs presocràtics buscaven l’origen de la realitat en un únic element. D’altres pensaven que la realitat es compon de diversos elements.
Al llarg de la història, els filòsofs han debatut si la realitat és estàtica o si està en constant canvi.
Metafísica Estàtica
Parmènides (segle VI aC) defensava que la realitat és estàtica i que el canvi és una il·lusió dels sentits. Argumentava que el no-res no pot donar lloc a l’ésser, per tant, tot el que existeix sempre ha existit i no canvia mai. Segons ell, el món que percebem amb els sentits és una aparença falsa, mentre que la raó ens porta a entendre que l’ésser és únic i etern.
Metafísica Dinàmica
És la manera de pensar que diu que la realitat no és fixa, sinó que està en canvi constant. Heràclit comparava aquest canvi amb el foc, que sempre està cremant i movent-se, però segueix unes normes internes que fan que tot tingui sentit i ordre. Això vol dir que res no es manté igual per sempre, tot està en moviment i transformació amb una harmonia darrere de tots aquests canvis.
La Realitat Segueix un Ordre Determinat?
Aquesta qüestió es relaciona amb el principi de causalitat, que diu que tot té una causa. Hi ha dues postures:
Determinisme: tot succeeix per una causa concreta, i que la realitat té una finalitat dirigida cap al perfeccionament. Això vol dir que no hi ha res que passi per casualitat, tot té una causa i només pot passar d’una única manera.
Indeterminisme: diu que el futur no està totalment escrit i que algunes coses poden passar de maneres diferents. Això significa que hi ha atzar en els esdeveniments i no tot està determinat per causes fixes.
Existeix Déu?
L’existència de Déu ha estat una qüestió filosòfica recurrent en la història. Aquesta reflexió forma part de la metafísica, que pot ser materialista (si considera que la realitat és només material) o espiritualista (si admet realitats espirituals com l’ànima o Déu).
Postures a favor de l'existència de Déu
Teisme: Déu ha creat l’univers i intervé en ell.
Deisme: Déu ha creat l’univers, però no hi intervé. Voltaire defensava aquesta visió.
Panteisme: considera que tot és Déu, i que Déu i el món són una sola entitat.
René Descartes admetia la dualitat entre cos i ànima, mentre que Berkeley només acceptava la realitat espiritual.
Segons Jon Sobrino, tota persona té una dimensió espiritual, independentment de si creu en Déu o no.
Postures en contra de l'existència de Déu
Ateisme: Déu no existeix, és un producte de la imaginació humana.
Autors:
Feuerbach: Déu és una idealització de l’home.
Marx: La religió és una eina d’alienació.
Nietzsche: Déu esclavitza les persones i les debilita.
Russell: No hi ha proves de l’existència de Déu.
Postures de dubte sobre Déu
Agnosticisme: No es pot determinar si Déu existeix o no. Lo més sensat és no posicionar-se.
Fideisme: Déu no es pot demostrar racionalment, només es pot acceptar per fe.
El Problema Ment-Cos: Existeix l’Ànima Humana?
El problema ment-cos és una qüestió filosòfica fonamental que analitza si l’ànima o la ment humana és una realitat immaterial i immortal o si només és un producte físic del cervell. Aquesta reflexió es manté dins l’àmbit de la metafísica, ja que no té una resposta científica definitiva.
Postures sobre l’ànima i la ment
Dualisme antropològic: L’ésser humà està format per cos (material) i ànima (immaterial i immortal).
Plató: L’ànima és la part més valuosa de l’ésser humà i el cos és la seva presó. Inspirat en Pitàgores, defensa que l’ànima es pot purificar amb la música i l’harmonia.
Monisme antropològic: Només existeix la matèria; no hi ha ànima immaterial ni immortal.
La Mettrie: Els humans som màquines complexes i la consciència és només una il·lusió generada pel cervell.
Teoria del doble aspecte: La ment i el cos són dues manifestacions d’una mateixa realitat.
Spinoza i Schopenhauer: Els processos mentals i físics són inseparables, encara que no siguin exactament el mateix.
Emergentisme: La ment sorgeix de la matèria del cervell, però té propietats pròpies.
John Searle: La consciència, la intencionalitat i la subjectivitat són emergències de la complexitat del cervell, no entitats separades.
En resum, mentre el dualisme defensa una ànima separada del cos, el monisme sosté que tot és físic. Teories com el doble aspecte o l’emergentisme intenten trobar un equilibri entre aquestes visions.
Metafísica i Ciència al Segle XXI
El text analitza la relació entre metafísica i ciència al segle XXI i com la ciència ha desplaçat moltes qüestions metafísiques.
Crisi de la metafísica
David Hume critica la metafísica perquè no es basa en l’experiència.
Immanuel Kant afirma que la metafísica no és coneixement estricte, però ajuda a donar sentit a la vida.
Auguste Comte desenvolupa la llei dels tres estats, que explica l’evolució del coneixement:
Lleis dels tres estats:
Teològic → Explicacions basades en déus i mites.
Metafísic → Explicacions filosòfiques i abstractes.
Positiu → Coneixement basat en la ciència i l’experimentació.
Ciència i paradigmes
Ludwig Wittgenstein sosté que només allò que pot expressar-se amb llenguatge té sentit.
Thomas Kuhn explica com la ciència avança mitjançant paradigmes, que es substitueixen quan ja no expliquen bé la realitat.
Team 5 – El Coneixement i la Veritat
La Reflexió Filosòfica sobre el Coneixement i la Veritat
L’epistemologia és la branca de la filosofia que estudia el coneixement i la veritat. Planteja preguntes com què és conèixer? Quin és l’origen del coneixement? Què és la veritat i com la podem reconèixer?
Què és el Coneixement?
El coneixement és la representació mental que fem del món i les coses. Es forma a partir de la interacció entre el subjecte (qui coneix) i l’objecte (el que es vol conèixer), generant idees i conceptes que es poden convertir en creences o coneixements.
Processos cognitius del coneixement:
Atenció → Selecciona i ordena els estímuls percebuts.
Percepció → Capta informació del món a través dels sentits.
Memòria → Emmagatzema i recupera informació per a l’aprenentatge.
Imaginació → Permet crear noves idees combinant informació existent.
Recreadora → Reprodueix informació percebuda anteriorment.
Creadora → Genera idees noves i possibilita el pensament abstracte.
Enteniment, intel·ligència o raó → Processa la informació, genera judicis i raonaments, resol problemes i planteja nous interrogants.
Quin és l’Origen del Coneixement?
L’origen del coneixement, una qüestió fonamental de l’epistemologia que ha generat dues grans posicions filosòfiques: l’empirisme i el racionalisme.
Empirisme
Defensat per John Locke (segle XVII) i David Hume (segle XVIII).
És la idea que tot el que sabem ve de l'experiència, la percepció sensorial. Segons l’empirisme, no naixem sabent coses, sinó que aprenem a mesura que experimentem el món.
Hume afirma que una idea no prové d’una percepció, no té validesa. Així, conceptes com Déu, ànima o causa serien només il·lusions de la imaginació.
Racionalisme
Defensat per René Descartes (segle XVII).
Sosté que el coneixement veritable no prové de l’experiència, sinó de la raó i l’enteniment.
Defensen l’existència d’idees innates, que ja són presents a la nostra ment quan naixem (com les idees matemàtiques o la de Déu).
A partir d’aquestes idees innates, l’ésser humà pot construir la resta del coneixement i la ciència.
El fenomenisme combina elements de l'empirisme i el racionalisme. Segons Kant:
Tot coneixement comença amb l’experiència.
Però la nostra raó estructura el coneixement mitjançant categories innates.
No podem conèixer la realitat en si mateixa, només els fenòmens.
Hi ha Graus de Coneixement?
Graus de coneixement
Opinió: És la forma menys vàlida. No està justificada ni basada en raons objectives, sinó en valoracions subjectives.
Creença racional: És una idea justificada amb bones raons, com per exemple:
Basada en fets comprovats per l’experiència.
Deduïda d’una altra afirmació raonable.
D’acord amb una teoria científica acceptada.
Saber: És una creença racional vertadera.
Una creença racional pot ser falsa (per exemple, pensar que el tren surt a les 8 perquè sempre ho ha fet, però aquest dia l’horari ha canviat).
El saber, en canvi, sempre ha de ser veritable.
Què és la Veritat?
La veritat és quan alguna cosa és com realment és. És a dir, la idea que defensem és la definitiva, és innegable.
Es pot oposar a diferents conceptes:
Falsedat: una idea incorrecta per error o manca d’adequació amb la realitat.
Mentida: una afirmació falsa feta de manera intencionada.
Principals Criteris de Veritat
Per distingir la veritat de la falsedat, la filosofia ha establert diferents criteris de veritat que ajuden a determinar si una idea, teoria o proposició és vertadera o no.
Criteri de correspondència → Una proposició és vertadera si es correspon amb els fets de la experiència.
Criteri d'evidència → Una proposició és vertadera si és innegable i ningú en pot dubtar. Exemples:
"2 + 3 = 5"
"Després del dia, ve la nit"
"Un triangle té tres costats"
Criteri de coherència → Una proposició és vertadera si es dedueix lògicament d’altres proposicions vertaderes. Per exemple, "1 + 2 = 3" és vertader perquè es basa en regles matemàtiques coherents.
Criteri per consens → Una proposició és vertadera si les persones expertes en el àmbit al qual fan referencia estan d’acord. En ciència, per exemple, una teoria es considera vàlida si la comunitat científica l’accepta.
Criteri d’utilitat → Una proposició és vertadera si és útil i funciona en el àmbit al qual fa referencia i te èxit. Per exemple, una norma escolar que prohibeix els mòbils pot considerar-se vàlida si ajuda a millorar l'aprenentatge i la convivència.