Reflexions sobre la Casa Pairal i la Vida Familiar

Una tarda vam caminar fins al límit dels espadats del sud-est. Allà vam veure que la muntanya descendia suaument en direcció als barrancs que l’encerclaven, com si s’hi amorrés per beure-hi. Potser en aquell punt -vam pensar- hi hauria un pas que ens permetria sortir d’aquell lloc. Però en arribar a la confluència dels dos barrancs, l’alçada de roques que ens separava de l’aigua encara era considerable. Aleshores vam entendre que només reculant cap al nord, i tornant en direcció a la serralada i als boscos deshabitats i feréstecs per on havíem vingut, hauríem pogut sortir d’allà i tornar a allò que a l’escola en deien la civilització. Però aquesta possibilitat difícil i arriscada no ens feia cap gràcia. En certa manera, era fer un pas enrere i deixar el poc que havíem anat construint, que era tot el que teníem.

Si guaiteu la meva casa pairal per la façana, ben aviat li descobrireu tota l'estructura interna. Vol dir això que la façana és d'una gran sinceritat i simplicitat, i d'aquestes virtuts no sé si n'he de dar el mèrit al mestre de cases que la va construir, al primer propietari que la va idear o a qualsevol arquitecte de títol més o menys legítim que la va planejar. I ¿qui sap si no va ésser el virtuós ni l'un ni l'altre, ni el de més enllà, sinó tota la generació de constructors de les masies d'aquell temps, impulsats per un mateix esperit sense complicació i sense trampa?

A baix, un portal ample d'entrada de llinda plana, que de dia trobareu invariablement obert
de bat a bat, i a la dreta i a l'esquerra dues finestres
per banda amb reixes llises i fortes. El portal dona a
l'entrada, les dues obertures a la dreta donen llum al
menjador i al cosidor, les dues de l'esquerra a la cuina
i a la pastera.

Un cop em deixaven a la meva habitació, em despertava i em posava a llegir, sempre pàl·lida de dormir poc, i el meu pare deia: «Aquesta nena deu estar malalta». Però era de tant llegir. Treia els llibres de la biblioteca municipal sense que ningú no ho sabés i els amagava. Sempre tenia por que el meu pare no me'ls trobés. En una vertadera família sobren els secrets, deia el meu pare, i tots nosaltres teníem molta por que no ens descobrissin els secrets. En aquell moment, però, quan es feia cada vegada més tard i havíem buidat l'ampolla de vi, ens havíem alliberat de totes les pors i temences; tots tres estàvem una mica alegres i solament una lleugera basarda ens impedia de mirar el rellotge. El vam mirar més tard, quan ja havíem dit: «Segur que ha tingut un accident de cotxe». Ara bé, un accident de cotxe pot ser qualsevol cosa. Hi ha accidents i accidents, dèiem. En aquell moment ja difícilment podíem pensar que havia tingut una avaria; en aquest cas ens hauria telefonat, perquè ja era molt tard. Quan un té un accident de cotxe, va dir el meu germà, el mínim que li pot passar és que el portin a l'hospital, i jo vaig corroborar: «El mínim». La meva mare, canviant de tema, va observar: «Això representaria un diumenge sense aquell pesat de Verdi, què us sembla?» Cada diumenge al matí, a casa nostra s'escoltava un disc de Verdi, com a mínim. El meu pare anava xiulant la melodia i nosaltres havíem de guardar el silenci més absolut, tan absolut com quan miràvem els informatius d'esports.