Reestructuració Industrial a Espanya: Crisi, Transició i Nou Model

Reestructuració Industrial a Espanya

La Indústria Espanyola (1975-1985)

Crisi Mundial del Model Industrial Fordista

Entre les causes de la crisi cal destacar:

• Els empresaris necessitaven cada cop més mà d’obra per incrementar la producció. Això va provocar que, progressivament, accedissin a les peticions dels treballadors de millores laborals. Per tant, els salaris van augmentar i els beneficis van baixar.

• L'OPEC va arribar a un acord per disminuir la seva producció i augmentar el preu del barril de petroli. Com a conseqüència, els costos de producció i el preu de venda van pujar, fet que va provocar la caiguda de la demanda i de la circulació de capital, i que el crèdit s'encarís.

• Els Nous Països Industrialitzats (NPI) van començar a competir al mercat, oferint millors preus.

La Crisi Industrial a Espanya

A Espanya, durant els anys 70, van coincidir la crisi mundial, la crisi política (la fi de la dictadura i la transició democràtica) i una indústria tecnològicament retardada, poc competitiva i amb un consum d'energia i una dependència de l'exterior excessius. Això es va traduir en una gran inflació (pujada de salaris, del preu del petroli i dels preus dels productes industrials), fet que va provocar la caiguda de la demanda interior i de les exportacions per manca de competitivitat. Nombroses indústries van tancar i l'atur va augmentar de manera incessant. Del 1975 al 1980 es van perdre 800.000 llocs de treball i els nivells d'atur van ser els més alts d'Europa.

La Reestructuració de la Indústria Espanyola

Durant els primers anys de la dècada dels 80, es va promoure el desenvolupament industrial amb la creació de l'Institut de la Petita i Mitjana Empresa Industrial (IMPI) i es van facilitar crèdits per a noves empreses. No obstant això, l'autèntica reforma va arribar el 1984 amb la Llei de Reconversió i Reindustrialització Industrial, que va incloure mesures com la reconversió dels sectors menys productius. Aquesta va afectar especialment la siderúrgia i les indústries que en depenien (com l'automòbil, amb la reconversió de SEAT), així com l'eliminació d'empreses amb demanda insuficient, com les indústries d'electrodomèstics i les tèxtils de calçat.

Per reduir la despesa de petroli, es va fomentar l'explotació de carbó i es va augmentar el pes de les centrals hidroelèctriques i tèrmiques. També es van establir les Zones d'Urgent Reindustrialització (ZUR) amb la finalitat de reactivar algunes àrees industrials. Se'n van beneficiar Galícia, Astúries, el País Basc, Catalunya, Andalusia i Madrid. Es van concedir avantatges fiscals a les empreses que es traslladaven a aquestes zones per potenciar la creació de sectors industrials competitius i ben dotats tecnològicament. Tot i això, aquestes mesures van consolidar les àrees industrials ja existents i van mantenir els desequilibris territorials.

El Model Actual de Desenvolupament Industrial

La crisi del 1974 va coincidir amb l'etapa anomenada informacional o la tercera revolució industrial, que va donar pas a noves empreses amb gran importància de la innovació, les noves tecnologies i la investigació.

Dimensió i Localització d'Empreses Industrials

Actualment, es tendeix a formar xarxes d'empreses mitjanes atentes als canvis constants en tecnologia punta. Per fer-ho, és fonamental comptar amb científics i tècnics altament preparats i qualificats, i una inversió considerable en recerca i desenvolupament (R+D).

Per tant, sorgeixen nous factors de localització, com la proximitat als centres d'alta tecnologia i l'existència de comunicacions eficients. També disminueixen els factors tradicionals de proximitat a recursos naturals a causa de l'abaratiment del transport, i es prioritzen els costos laborals baixos. Les empreses situades a zones no competitives es traslladen a països menys desenvolupats, on hi ha mà d'obra abundant, barata i poc conflictiva.